Lluís Galiana i Cervera
Ontinyent,
8 de juny de 1740
Ontinyent,
4 de març de 1771

Dominic i escriptor
Fill del metge Antoni Galiana i de Luciana Cervera. Professà el 1756, amb 16 anys d’edat, al convent dominic de Sant Joan i Sant Vicent de la seua ciutat nadiua; estudià en aquest convent i als col·legis d’Oriola i de València. Fou ordenat prevere a finals de maig del 1763 i tornà de nou al seu convent, on va ser lector d’Arts pel setembre del 1764. El 1765 el nomenaren mestre d’estudiants del convent de Sant Onofre de Museros, càrrec que hagué d’abandonar malalt, potser de tuberculosi, per a retirar-se a una finca que els seus pares posseïen al camp d’Ontinyent, on morí ben jove, als 31 anys.
Tot i haver viscut una època marcada pel Decret de Nova Planta i per la decadència del valencià en els usos cultes, la seua preocupació per la llengua pròpia del país el dugué a entrar en contacte amb el notari Carles Ros (1703-1773), al qual proposà l’edició, entre d’altres, de la Crònica de Jaume I, la Vita Christi d’Isabel de Villena, les obres religioses traduïdes per Joan Roís de Corella, o l’Espill de Jaume Roig, a més de la confecció d’un diccionari. Galiana tingué relació també amb els erudits i gramàtics valencians setcentistes més reeixits: Teixidor, Gregori Mayans o Sales.
Va deixar una important obra escrita en llatí, castellà i valencià, una part de la qual es troba manuscrita. A la Universitat de València es conserva el manuscrit número 92, intitulat Tratatus de inscripcionibus antiquis, duobus tomis comprehensus. Cum variis scholis, notis te animadvertionibus ad intelligentia multa venerandae antiquitatis monumenta aptissimis (1758), en què fa una defensa apassionada de l’antiguitat clàssica i recull inscripcions i dibuixos de làpides antigues peninsulars, a més de notícies disperses d’Escolano, Beuter, Ambrosio Morales, Bernardo Aldetre, etc.; a més del manuscrit 754, titulat Addiciones y correcciones a los dos tomos de escritores valencianos del doctor Vicente Ximeno, empezadas por el Lic. Fr. Luis Galiana, de Onteniente, y proseguidas por Fr. Joseph Teixidor.
Va redactar el pròleg de La perfecta casada de fra Luis de León, il·lustrada, corregida i editada en 1765 a València i el 1799 a Madrid.
Entre els escrits que deixà fra Lluís Galiana, la Rondalla de rondalles és l’obra més important, publicada l’any 1768 de forma anònima. El títol complet és Rondalla de rondalles, a imitació del Cuento de cuentos, de Don Francisco de Quevedo, y de la Historia de historias de Don Diego de Torres; composta per un curiós apassionat à la llengua llemosina y treta a llum per Carlos Ròs. L’obra és una recopilació de refranys i frases fetes que, en lloc de presentar-se en forma de llista, s’articulen dins d’una narració, generalment al si dels diàlegs entre els diversos personatges. Amb aquests recursos, l’autor combina el llenguatge del narrador, culte, amb les expressions populars dels personatges. Segons alguns estudiosos, Galiana superà de bon tros els antecedents que prengué com a model. Va conéixer diverses edicions després de la prínceps de 1768: a València mateix, en 1769, 1776, 1786 i 1820; o a Madrid (1878) i Barcelona (1912). A més, la Rondalla de rondalles ha tingut la fortuna de ser estudiada i difosa en molts estudis, edicions, adaptacions i propostes didàctiques fins als nostres dies, com a exemple de text de pervivència en un moment d’homogeneïtzació lingüística i cultural de la nova dinastia. A més, representa una bona mostra d’una literatura i inspirada en la tècnica literària i l’estil de Quevedo i Torres Villaroel, un marc ideal per al joc i l’enginy verbal a partir dels refranys, adagis, locucions proverbials i metàfores populars amb un gran valor documental en la història de la nostra prosa. Però no només això: l’obra de Galiana presenta un recull de gèneres literaris: col·loquis, entremesos, rondalles i cançons que donen bona mostra de la literatura de caire popular de l’època. És considerada la millor obra en valencià de tota l’Edat Moderna.
En la carta a Carles Ros que apareix abans de la narració, endreçada per Galiana, podem llegir: « Encara que la llengua valenciana sia capaç de tota aquella perfecció i primor, que pot tindre qualsevol altre idioma, no obstant, és cosa certa que primer deu netejar-se de més de quatre taques, que la fan ridícula, lletja...». Ros, al seu torn, li escrivia en una carta: «Temps fa que mire a vostra mercé com un home naixcut per al bé de la llengua valenciana i, tenint-lo per tal, no puch deixar d’agrair-li lo gran benefici en renovar la seua propietat, concessió i elegància». Galiana parlava de «la gran necessitat que hi ha de conservar l’idioma propi d’este Regne». Paradoxalment, la seua intenció de ridiculitzar les vulgaritats lingüístiques no fou ben entesa per lectors coetanis seus (Gregori Mayans la qualificà de bajanada); tanmateix, els estudis posteriors han remarcat l’interés del dominic per un ús regulat de la llengua, tot i adaptant-la a les necessitats dels usos cultes: «Últimament, dech advertir que, encara que he procurat possar ensemps en este escrit tots los modos d’esplicar-se rústichs, no vullch yo que ningú entenga que em fisgue y burle de totes les maneres de parlar que en ell s’encontren; perquè n’hi a moltes que, pareixent a primera vista vulgars y condenables, no són sinó molt bones, encara que figurades y plenes de metàfores. Y així, seia bo que es treballara un Diccionari ab molta crítica y gran discerniment, tant de les veus bones y castiçes, com de les ruïns y bàrbares, perquè d’este modo no sols se llograria l’ensenyança del llemosí millor, sinó també perquè molts preciats de cults s’abstindrien de burlar-se de més de huit vocables que, per no saber que són valencians per tots los quatre quartos, los ahuquen a cara descuberta».
Seguint en aquest mateix interés per la llengua dels valencians, va preparar una Recopilación de refranes valencianos, inèdita fins al 1919 i publicada per l’erudit Vicente Castañeda Alcover.
Autoria: Òscar Pérez Silvestre
Lluís Galiana i Cervera
Bibliografia
Llibres
Emili Casanova i Amparo Carretón Sanchis. Rondalla de rondalles: edició i seqüències didàctiques. Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent, 2022.
Joan Enric Pellicer. La ‘Rondalla de rondalles’ de Lluís Galiana: estudi lingüístic i edició. Ontinyent: Institut de Filologia Valenciana, 1986.
Lluís Galiana i Cervera
Enllaços relacionats
La Rondalla de rondalles
La Rondalla de rondalles
https://mateovicent.blogspot.com/2020/05/la-rondalla-de-rondalles-de-fra-lluis.html