Conservador i arqueòleg

Fill de Josep Antoni Gandia Medina i de Josefa Ortega Mollà, nascut al si d’una modesta família de llauradors amb cinc descendents. Sa mare va morir quan ell era menut, fet pel qual fou criat a casa de la seua germana major. En 1886, amb 20 anys, quan Xàtiva patia una profunda recessió econòmica, marxà a Barcelona a la recerca de noves oportunitats laborals, generades possiblement al caliu de l’Exposició Universal de 1888. A Barcelona realitzà el servei militar, destinat com a ordenança en casa del Marqués d’Alella. Quan es llicencià a l’exèrcit, aquest el recomanà a l’Ajuntament de Barcelona, on començà a treballar l’1 de març de 1893 a la Brigada Permanent de Conservació de Parcs i Jardins. El 31 de març del mateix any fou nomenat encarregat del Palau Reial de la Ciutadella, seu actual del Parlament de Catalunya, i el 12 d’agost de 1899 va prendre possessió del càrrec de conserge del Palau Reial, càrrec que l’1 de març de 1901 es transformà en el de conservador del Palau. Amb la creació del Museu d’Art i d’Arqueologia, el dia 1 de maig de 1903 fou nomenat conservador del Palau Reial i del Museu de l’Art Decoratiu i d’Arqueologia.

Com a conservador del museu fins al 1936, i també com a conservador general dels museus de Barcelona, participà en la major part d’actuacions sobre el patrimoni del país durant el primer terç del segle XX. És molt important la seua actuació en les excavacions de les ciutats grega i romana d’Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, del 1908 al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i després amb Pere Bosch i Gimpera. Fins a la seua jubilació el 1936, frustrada per la guerra, participà en innombrables excavacions i gestions arreu de Catalunya al servei de la Junta de Museus i del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

A les excavacions d’Empúries, Gandia hi descobrí pel seu compte el mètode estratigràfic i hi desenvolupà el vessant pràctic de l’arqueologia catalana. Era autodidacta, però excel·lí en l’arqueologia de camp. Els Diaris d’excavació, la seua obra magna, ben detallats, il·lustrats i raonats, en són un bon testimoni. Hi ha diversos fets poc coneguts que realcen la seua figura com a arqueòleg: fou Emili Gandia, i no Puig i Cadafalch, qui trobà l’estàtua de l’Esculapi d’Empúries a la tardor de l’any 1909. Gràcies a ell coneixem el context arqueològic exacte de la troballa, cosa que no és habitual en el cas de les grans escultures clàssiques. Va ser ell qui l’excavà i en recollí acuradament els diversos fragments, de manera que un segle després se n’han pogut reincorporar molts que eren als magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya. També s’encarregà d’embalar-la i traslladar-la a Barcelona, així com del seu remuntatge i de la primera restauració.

L’Associació Memorial Emili Gandia, creada en 2009, s’ha encarregat de posar en relleu altres fets personals que quedaren eclipsats, com ara la seua participació fonamental en les campanyes de salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu, acció de la qual va ser coordinador (1919-1921), amb l’arrancament i trasllat al Museu de Barcelona de les pintures murals (Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí…), així com la seua participació en la instal·lació i adequació del Museu d’Art de Catalunya i del Museu d’Arqueologia de Catalunya. A més, aquesta associació s’ha ocupat d’estudiar i divulgar el seu paper com a primer conservador dels museus catalans. D’altra banda, Gandia recopilà un extensíssim fitxer de remeis per a restaurar qualsevol mena d’objecte, que a més de ser una fita de la restauració d’obres d’art han de ser molt útils per als restauradors actuals, quan s’enfronten a les mateixes peces que es van restaurar fa cent anys.

Al País Valencià, Emili Gandia col·laborà el 1928 en la fundació i organització del Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de València.

Jubilat a la primavera del 1936, el 22 de maig d’aquell any la Junta de Museus acordà nomenar-lo vocal honorari i va continuar treballant. Des dels primers moments de la guerra, s’encarregà de protegir les ruïnes i el Museu d’Empúries, així com les col·leccions privades de la burgesia local, que va traslladar a aquest museu seguint les instruccions de Bosch i Gimpera. També continuà dirigint les excavacions emporitanes, ja que la Generalitat de Catalunya va voler impulsar-hi els treballs, tot i els moments complicats, i els dotà generosament.

Tot just acabada la guerra, Emili Gandia encara aprofità els darrers mesos de vida per fer classe a Badalona, on deixà un record inesborrable en els alumnes.

L’any 2009, coincidint amb el centenari de la troballa de l’Esculapi d’Empúries, es va constituir al Pinell de Solsonès l’Associació Memorial Emili Gandia, «que té la missió de reivindicar l’important paper d’aquest personatge en el naixement de l’arqueologia i la museologia catalanes, ja que considerem que va quedar eclipsat per la grandesa enorme dels savis amb els quals va col·laborar». L’associació ha treballat de valent per reivindicar la figura d’aquest xativí tan desconegut a la capital de la Costera, un treballador infatigable, metòdic i autodidacta.

En el 2015, la importància de la seua labor va restar exposada amb la publicació col·lectiva Emili Gandia i la conservació del patrimoni cultural a la Catalunya del començament del segle XX. La donació al Museu d’Arqueologia de Catalunya d’una àmplia col·lecció de documentació sobre els treballs que Emili Gandia havia realitzat tant a Empúries com a altres indrets de Catalunya, així com també la insistència de la mateixa família per la recuperació d’una figura clau en els inicis de l’arqueologia i la museografia catalanes, va prendre cos finalment.

Per a l’Associació Memorial Emili Gandia, va ser un personatge molt important «per la magnitud de la seua tasca realitzada i per la incorporació de pautes de modernitat de treball que han perdurat molts anys, però la importància dels seus col·laboradors (Puig i Cadafalch, Folch i Torres, Bosch Gimpera, Almagro, etc.), la seua procedència i condició social i la seua formació autodidacta —sense titulació universitària— van ser circumstàncies que minimitzaren la importància de la seua obra dins el context cultural de Catalunya al primer terç del segle XX». Així mateix, l’AMEG s’ha ocupat de promoure el reconeixement públic de l’aportació de Gandia a la cultura catalana, amb la dedicatòria de carrers a la seua memòria. Després d’aconseguir que a l’Escala li dedicaren un carrer proper a l’accés a les ruïnes d’Empúries, l’associació ha sol·licitat que actuen igualment les ciutats de Barcelona, Girona, Xàtiva i València.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. Emili Gandia i la conservació del patrimoni cultural a la Catalunya de començament del segle XX. Girona: Universitat de Girona, 2015.

---

Milagros Guardia i Immaculada Lorés. El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia. Tremp: Garsineu Edicions, 2013.

Articles en publicacions periòdiques

---

Pere Izquierdo i Tugas. «Emili Gandia, el precursor oblidat» a: Auriga, núm. 58, 2010, p. 9-11.

---

Associació Memorial Emili Gandia
Associació Memorial Emili Gandia
https://sites.google.com/site/emiligandia/biografia http://biblioteca.ayto-xativa.es/node/8678