Compositor musical

Nascut al si d’una nissaga empeltada a la música: el pare era músic de la banda de Faura, el seu germà Joan va dirigir les bandes Unió Musical de Llíria, la Municipal de Castelló i la Municipal de València, i el seu cosí Enric Garcés les bandes municipals de l’Alcúdia de Carlet, de Terrassa i Barcelona.

Després de realitzar els estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona, va completar la formació musical a València amb Manuel Palau Boix (1893-1967), amb qui va estudiar composició. Als vint-i-quatre anys donà a conéixer la seua primera obra, Bocetos líricos. Sobre un argument del poeta Joan Lacomba va crear el ballet Passionera (1931-1932), primera obra de certa transcendència en el catàleg de Garcés, el primer ballet valencià; de fet, Manuel Palau conceptuarà l’autor en una dedicatòria com el «creador del ballet valencià».

En 1933 va ocupar la plaça de professor de Literatura Espanyola a l’Institut Ausiàs March de Gandia. Va ser un dels compositor signants del «Manifest del Grup dels Joves» publicat en 1934. Aquest col·lectiu, també anomenat Grup dels Cinc, aspirava a la realització d’un art musical valencià vigorós i ric i a la creació d’una escola valenciana fecunda, a més de reivindicar la identitat del poble valencià a través de la seua cultura i la seua música. Estava constituït per Vicent Garcés, Lluís Sánchez, Emili Valdés Perlasia, Ricard Olmos i Vicent Asencio.

Al llarg dels anys trenta va compondre dins les línies més avançades de la música valenciana d’aleshores, i es va implicar en la renovació i la millora de la vida musical de la terra. Va ser crític musical de la revista El País Valencià i impulsor de la secció simfònica de la Societat Valenciana d’Autors. A més, en 1935 guanyà el premi de l’entitat cultural Proa per l’obra Cantiga, i al maig de 1937 el Consell Provincial de València li premiava la suite de cançons Poemes pastorals en els Premis Musicals del País Valencià, en els quals concediren un accèssit a Matilde Salvador per Tres cançons valencianes. L’obra Poemes pastorals està feta sobre poesies dels autors Lluís Guarner, Francesc Almela i Vives, Bernat Artola i Miquel Duran de València.

L’esclat de la guerra al juliol de 1936 truncà la seua carrera musical, ja que tan sols una setmana abans de la rebel·lió militar havia rebut la beca per estudiar composició durant nou mesos a França. Enmig del conflicte, el 3 de setembre de 1938 va acceptar la direcció del Conservatori de Música i Declamació de València, on va restar fins a la fi de la guerra. Aquest nomenament li va suposar l’ostracisme durant la dictadura de Franco; el fet de pertànyer a la ideologia dels perdedors el va marginar completament de la vida artística valenciana, tot i que estava en la maduresa i plenitud creativa. Hi ha un dietari seu dels anys de la guerra, escrit en valencià, publicat per Sergi Arrando (2012).

En acabar la guerra enceta el seu segon període compositiu, amb la influència d’Amparo Garrigas i la composició d’un Concert per a piano i trompeta desaparegut. Entre l’any 1948 i el 1953 va residir a París, on va establir contacte amb el Grup dels Sis, concretament amb Georges Auric, amb qui va analitzar el seu ballet Marinada. Aquella estada li va permetre gaudir d’una formació solidíssima que no pogué mostrar en tornar a València. José Iturbi va difondre amb entusiasme les seues obres fins i tot als Estats Units d’Amèrica, i Ramon Corell i l’Orquestra Clàssica de València les van executar al llarg dels anys cinquanta i seixanta, però poc més, i la seua figura era objecte d’un injust oblit.

A partir de 1953 realitzarà viatges esporàdics a l’Estat espanyol amb motiu de l’estrena de les seues obres o per visites als amics, entre altres motius. El 15 de maig de 1973 es va casar amb Amparo López Blasco. El 1977, la secció de cambra del Cor de RTVE dirigida per Pascual Ortega li va estrenar Retaule coral. Va passar els darrers anys de la seua vida afectat per una malaltia que li va impedir dedicar-se a la composició. El procés de depuració de la seua obra el va portar a destruir algunes de les seues peces. Les seues despulles van ser traslladades el 30 d’abril de 1987 al cementeri de Faura.

Amb l’arribada de la democràcia i els desitjos institucionals de reviscolar la música valenciana, gràcies a l’impuls de Manuel Galduf, el seu ballet Marinada fou gravat per l’Orquestra de València i inclòs en una Antologia de la música valenciana publicada pel segell L’Ànec. Era l’any 1993 al Teatre Principal de València. Marinada, composta entre 1948 i 1949, és un altre ballet compost sobre un argument de Joan Fuster, amb el qual mantenia una bona amistat i correspondència.

La seua desaparició el 1984 va fer caure en l’oblit la seua figura i obra, del qual va ser rescatat gràcies a un magnífic treball biogràfic publicat per l’historiador Sergi Arrando a finals de 1998. A l’octubre de 2006, l’Ajuntament de Benifairó de les Valls celebrà el centenari del seu naixement amb l’organització de diverses activitats, com ara una exposició commemorativa de la seua vida i obra, i diversos concerts amb algunes de les seues obres. En l’últim concert, el seu germà Joan, de 92 anys, va dirigir l’Orquestra Mare Nostrum de València durant la interpretació de les Cinc cançons valencianes (1950), obra formada per cinc cançons breus a partir de textos de Valero Fuster (s. XVI) i de poetes del segle XX en què culmina el procés cap al neoclassicisme que va experimentar el compositor des de principis dels anys quaranta.

Per a Robert Ferrer Llueca, coordinador dels actes commemoratius i director d’orquestra, Vicent Garcés és una referència ineludible quan hom s’aproxima a la història de la música valenciana del segle XX, ja que és una figura clau per a entendre el nacionalisme musical valencià tractat amb una força expressiva i un estil compositiu sovint puntillista, poc habitual en els compositors de la seua generació. La recuperació de la seua figura com a compositor, duta a terme a partir del 2006 per l’Institut Valencià de la Música, incloïa un treball exhaustiu d’edició de l’obra completa de Vicent Garcés. El catàleg es va publicar en el 2022 per Fundació Musical Joan Garcés Queralt, a càrrec de Robert Ferrer.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Robert Ferrer Llueca. Vicent Garcés Queralt (1906-1984). Catàleg d’obres. Faura: Fundació Musical Joan Garcés Queralt, 2022.

---

Sergi Arrando Máñez. El compositor Vicent Garcés i Queralt (1906-1984). Sagunt: Fundació Bancaixa, 1998.

Articles en publicacions periòdiques

---

Sergi Arrando Máñez. «El dietari de Vicent Garcés i Queralt» a: Braçal, núm. 45-46, 2012, p. 237-249.

---

Sergi Arrando Máñez i Robert Ferrer Llueca. «La relació intel·lectual de Vicent Garcés i Joan Fuster: l’intent de creació de l’òpera valenciana» a: Braçal, núm. 51-52, 2015, p. 297-310.

---

Sergi Arrando Máñez i Robert Ferrer Llueca. «El ballet valencià a inicis del s. XX: Passionera de Vicent Garcés i Queralt» a: Braçal, núm. 61-62, 2020, p. 127-144.

---

Vicent Garcés i Queralt
Vicent Garcés i Queralt
http://www.benifairovalls.com/el-poble/veins-il%C2%B7lustres/vicent-garces-queralt/