Escriptora

Naix a la ciutat de València al si d’una família benestant, filla de l’advocat José Nicolás Garcia i de Josefa Bravo. És germana del poeta Enric Garcia Bravo, qui la va introduir als cercles literaris. No debades, Magdalena és una de les comptades poetesses de la Renaixença.

La seua inclinació per les lletres es manifesta molt prompte. Als dotze anys ofrena a son germà i padrí els seus primers versos amb motiu de les noces. Als 13 anys apareix publicada la seua primera poesia en castellà «A la Inmaculada Concepción de la Santísima Virgen» en la Ilustración Popular Económica de la capital valenciana. Les seues obres en castellà es publiquen per tot l’Estat en revistes com El Correo de la Moda, La Moda Elegante Ilustrada, La Lealtad Española de Madrid, El Riojano de Logronyo, El Talaverano de Talavera de la Reina o El Oriente de Llanes (Astúries). També, naturalment, en publicacions valencianes com Revista de Valencia, El Cosmopolita o La Antorcha.

Encara que menys nombrosa, Magdalena Garcia Bravo no oblida els versos en valencià. Així, apareixen publicats poemes seus en diferents publicacions com Calendari Llemosí i Lo Rat Penat: Periòdich Lliterari i Quinsenal. A la seua mort, la família publica a l’any 1894 un poemari amb el títol de Poesías de la señorita Magdalena Garcia Bravo, que recull deu poemes en valencià.

Tot i la seua curta producció literària en valencià, la importància de Magdalena Garcia Bravo rau en el fet que participa com una més del moviment cultural de la Renaixença. Una mostra d’açò són els guardons obtinguts en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València convocats per Lo Rat Penat. En este sentit, obtingué en 1880, amb 17 anys, l’accèssit a la Flor Natural per la poesia “Flors”; un nou accèssit de Flor Natural en 1882 amb la composició “Cant d’amor”, any en el qual ella mateixa en va ser la regina de la mà de Jacint Labaila, guanyador eixe any de la Flor Natural. En els Jocs de 1883 obtingué un tercer accèssit pel sonet “Lo Rey En Jaume”, i un nou accèssit en 1887 per una poesia dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats.

La contribució de Magdalena Garcia Bravo a la Renaixença no es limita a presentar les seues composicions poètiques als diferents concursos i certàmens o al fet de ser la regina dels Jocs Florals de 1882, sinó també a participar en les tertúlies i convocatòries de Lo Rat Penat. Així, al març de 1882 la trobem en l’homenatge al poeta Josep d’Orga, fundador de la societat d’amadors de les glòries valencianes. També pel febrer de 1886 llig la seua composició “A l’inspirat autor de L’Atlàntida mossén Jacint Verdaguer” durant la vetlada que Lo Rat Penat dedica al poeta català per la publicació del seu reconegut poema Canigó.

Per això, no debades l’esmentat sonet dedicat a Jaume I acaba: “Pera entonar un himne a sa memòria, / companys del Rat-Penat, res som a penes; / Pero cridem ab entusiasme: ¡¡Gloria!!” La seua prematura mort, abans de fer els 29 anys, per una malaltia cardiovascular va truncar la vida i els versos d’esta regina de jocs florals i poetessa valenciana.

Autoria: Miquel Àngel Gascón Rocha

Articles en publicacions periòdiques

---

Rafael Roca. «Tres escriptores valencianes del segle XIX» a: Saó, núm. 453, 2019.