Filòleg i escriptor

Nascut a Benicarló el 1962, Manel Garcia Grau es va llicenciar el 1985 i es doctorà el 1994 amb Premi Extraordinari en Filologia Valenciana a la Universitat de València, reconeixement que va rebre de mans de Joan Fuster. Des de 1995 va ser professor i investigador a la Universitat Jaume I de Castelló, a més de professor de català de l’Institut Penyagolosa de Castelló.

L’escriptor va nàixer a la casa familiar com era el costum aleshores i era el major de sis germans. La seua família era de classe treballadora. El seu pare, Manuel Garcia, era nascut a Benicarló, i la seua mare, Maria Grau, de Castell de Cabres.

Per poder pagar-se els estudis –de primer a Castelló i després a València–, Garcia Grau va haver de llogar-se com a cambrer als estius, va fer classes particulars o de monitor de temps lliure, entre d’altres. En un dels pocs testimonis visuals que n’ha quedat, el poeta mateix explica com amb els diners del Premi de Poesia de Benicarló que li atorgaren l’estiu de 1984 va poder comprar-se la primera màquina d’escriure, una Olivetti amb què va escriure també el llibre pel qual va ser guardonat amb el mateix premi l’estiu de 1985.[1]

Membre de l’AELC, va col·laborar en un gran nombre de publicacions com l’Avui, El Punt, Revista de Catalunya, Diari de Balears, L’Aiguadolç, Saó, Canelobre, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Heraldo de Castellón, Levante-EMV o Mediterráneo.

Va començar a escriure als 14 anys en castellà i publicà els primers textos en revistes de Benicarló com Shangar, Isla Negra i Hierofantes. El 1983 fou guardonat amb el Premio Pablo Neruda que atorga l’Asociación Iberoamericana de Escritores de los Estados Unidos pel poemari encara inèdit Oficio del hombre, i el 1985 obtingué amb Anthropoemas (1985) el Premio de Poesía Nueva de l’editorial Prometeo de Madrid.

El 1987 va publicar el primer llibre de poemes en català, Quadern d’estances, amb poemes escrits en la seua etapa d'estudiant al Col·legi Universitari de Castelló (el CUC). A aquest primer títol el van seguir: La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1988), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002), La mordassa (2003) i Constants vitals (2006), que es va publicar quan ja havia faltat i fou Premi Ciutat de València 2005.

Per la seua obra poètica va ser reconegut amb els premis Miguel Hernández d’Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Octubre (1990), l’Englatina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), l’Agustí Bartra de l’Ajuntament de Terrassa o l’Ausiàs March de Gandia (2000) o el Ciutat de València (2005), entre molts d’altres.

En narrativa és autor de Davall del cel (2006), una obra escrita poc abans de morir i que es pot llegir com un text de comiat. En Davall del cel, Garcia Grau relata la història d’un jove que perd els pares i que viu entre Benicàssim i Castelló, les ciutats justament on van créixer les seues dues filles.

Juntament amb Jaume Rolíndez va escriure La profecia del Papa Luna (2004), una obra adreçada als més joves en què els protagonistes tracten de defensar la serra d’Irta de l’especulació. La història serveix de pretext als autors per donar a conèixer els valors paisatgístics i culturals del Baix Maestrat.

Considerat membre de la Generació dels 80 amb altres noms com Lluís Roda, Josep Ballester, Ramon Guillem o Isidre Martínez Marzo se l’inclou, també, en el Grup de Castelló en què destaquen Josep Igual o Joan-Elies Adell. El crític literari i escriptor Josep Manel San Abdón ha escrit de l’autor de Benicarló que «la paraula en la vida de l’home és segurament l’element més important en la poesia».

El mateix poeta, en una entrevista en una intervenció en el Ple de Benicarló enregistrada per la televisió local, assegura que «no hi ha camins per a la poesia. El que importa és l’expressió de la profunditat de l’ésser humà».

Estudiós de la llengua i de la literatura catalana al País Valencià, també va destacar com a assagista. El 1992 va publicar amb Lluís B. Messeguer i Josep Manel San Abdón, Poetes del nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992). El 1994, Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica. El 1997, De Castelló a Ítaca i Polítiques (i) lingüístiques. El 2002, Les suspicàcies metòdiques.

Com a novel·lista, el 2003 va publicar El Papa maleït, una història centrada en les peripècies del Papa Luna.

La seua mort prematura a 44 anys va ser molt sentida en el món de la cultura al País Valencià. Des del 2008, la Universitat Jaume I convoca en col·laboració amb l’AELC i Perifèric Edicions el Premi Manel Garcia Grau de poesia. A Castelló, un institut del barri del Raval Universitari i una escola duen el seu nom. També la biblioteca de Benicarló i una sala de lectura de la de Castell de Cabres, el poble de la seua mare i el més menut del País Valencià. A la capital de la Plana, els Premis de la Mar organitzats per l’Ajuntament i l’Associació La Barraca atorguen la distinció Gurmet Manel Garcia Grau per a poetes joves. La Universitat Jaume I de Castelló atorga també el Premi de Poesia Manel Garcia Grau, que en la darrera edició (2023) va guanyar el poeta Vicenç Llorca.

La seua filla, la poeta Aina Garcia Carbó, ha estat junt a estudiosos i d’altres escriptors qui ha mantingut viva la memòria de l’escriptor de Benicarló. Recentment, del 5 d’octubre al 5 de desembre de 2024 va estar oberta al Museu de la Ciutat de Benicarló (MUCBE) una exposició d’art multidisciplinari inspirada en la seua poesia, organitzada pel col·lectiu d’artistes plàstics arteEnred, en què participaren trenta-tres artistes que prenien la poesia de Manel Garcia Grau com a motiu d’inspiració.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Ferran Carbó i altres autors. L’obra literària de Manel Garcia Grau. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló de la Plana, 2007.

---

Josep Manuel San Abdón. Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat. Benicarló: Onada, 2025 [Paisatges de la Memòria].