Sebastià Garcia Martínez
Villena,
18 de juny de 1942
València,
1 de juny de 1986
Historiador
Sebastià Garcia forma part juntament amb noms com Manuel Ardit o Alfons Cucó d’una generació d’historiadors decisiva en la recuperació de la consciència col·lectiva dels valencians i en la renovació de la historiografia valenciana.
Era fill del cartagener Máximo García Luján, que el 1939 es va traslladar a Villena i s’hi va casar amb Antonia Martínez Navarro, de la família dels ‘Balandra’ i filla d’un prestigiós industrial de la ciutat. La parella va tenir quatre fills; Sebastià n’era el segon. Máximo va ser alcalde de Villena entre 1954 i 1955. Aficionat a la història local i home de profundes conviccions religioses, va estudiar la història del Santuario de Nuestra Señora de las Virtudes i es va preocupar per embellir-lo i donar-lo a conèixer, a més de fer campanya per la seua protecció.
L’historiador Agustí Colomines situa Garcia Martínez en el corrent de renovació històrica iniciat per Jaume Vicens Vives, que va comportar l’obertura de la historiografia als corrents europeus i una visió oposada a la feta des d’una visió estrictament castellana. Deixeble de Joan Reglà, Colomines recorda que “les intrigues dels mandarins que senyorejaven la història moderna i contemporània i la història econòmica només toleraren que, com a mal menor, els deixebles més conspicus de Vicens recalessin a la Universitat de València –i no a la de Barcelona. El pecat va portar la penitència, perquè la vana argúcia que va fer que Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal i més tard Josep Fontana impartissin docència a València abans de tornar progressivament a Catalunya va fer possible que hi deixessin una petjada profunda. Irreversible”.
Sebastià Garcia va estudiar el batxillerat als salesians de València. El curs 1959-1960 va començar els estudis de Filosofia i Lletres a la universitat de la mateixa ciutat. Van ser professors seus Joan Reglà, Miquel Dolç, Emili Giralt, José María Jover Zamora, Miquel Tarradell, Antonio López Gómez, Julián San Valero i Antonio Ubieto, dos personatges, val a dir, que en el context de la Batalla de València van nodrir les teories històriques de l’anticatalanisme. Un dels professors que més el van influir va ser, junt amb Reglà, José María López Piñero, director del Col·legi Major Lluís Vives, on vivia el jove estudiant per ser de Villena. López Piñero, historiador de la ciència, era també un dels principals renovadors de la historiografia valenciana. Amb Reglà, a més, d’haver estat becari seu, va mantenir relació també a través dels seminaris que a partir de 1967 organitzava i als quals acudia Sebastià Garcia amb companys seus com Manuel Ardit, Ernest Belenguer, Eugeni Ciscar, Ricardo García Cárcel, Antoni Mestre, José-Miguel Palop o Carme Pérez Aparicio. Recorda Ardit (2006) que en aquells seminaris “s’hi parlava de tot, de temes historiogràfics concrets, de bibliografia (recorde una sessió dedicada a la Catalogne de Pierre Vilar), de metodologia, d’epistemologia (...)”.
El 1964 es va llicenciar amb premi extraordinari de llicenciatura amb Memòria sobre Geografia Agrària de Villena. El 1971 es va doctorar amb la tesi València sota Carles II. Bandolerisme, reivindicacions agràries i serveis a la monarquia. Aquell any va ocupar la Secretaria General del Primer Congrés d’Història del País Valencià i de la Societat Espanyola d’Història de la Ciència.
Sobre la seua tesi, Ardit assenyala en la mateixa publicació que li “meravellava el notable coneixement que havia adquirit de la història valenciana del període durant els anys que havia estat preparant oposicions. Coneixia especialment bé la història social, institucional i cultural i em va descobrir moltes coses que ignorava, des del destacat paper polític que havia tingut la junta dels estaments fins als moviment cultural dels novatores”. Ardit també recorda que, gràcies a la seua amistat amb López Piñero, el III Congrés d’Història de la Medicina que es va celebrar a València a l’abril de 1969 “va esdevenir alguna cosa més que un congrés d’historiadors de la Medicina, ja que hi van participar molts historiadors generals amb comunicacions que no eren estrictament mèdiques”. En el mateix nivell d’importància situa Ardit la seua influència en l’organització, juntament amb Alfons Cucó i Emili Giralt, del I Congrés d’Història del País Valencià (1971).
El 1968 publicà Els fonaments del País Valencià modern en la col·lecció “Garbí”, segell editorial impulsat per Valerià Miralles, Alfons Cucó i Tomàs Llorens, que també havien obert a València la Llibreria Concret. El llibre era un avanç de la tesi doctoral que encara no havia redactat, segons que explica el seu amic Ardit. “Partia d’una hipòtesi del professor Reglà, que recorde perfectament haver-li-la sentit a classe, sobre que al regnat de Carles II, interpretat tradicionalment com una època de decadència (...) en realitat hi havia suficients indicis per pensar que no fou així i que marcà l’inici de la recuperació econòmica, política i cultural, especialment als regnes perifèrics de la monarquia hispànica. L’observatori valencià era perfecte per posar a prova la hipòtesi i Sebastià va desmuntar de manera implacable la interpretació tradicional”. Va llegir finalment la tesi el 1971, i en publicà només un apèndix documental. El 1991, l’Ajuntament de Villena va publicar l’obra íntegrament.
Després de 1971, Ardit assenyala que l’historiador es llançà a una activitat editorial “febril en molts camps”. Entre d’altres moltíssimes publicacions, cal destacar l’edició de la Crònica de València de Martí de Viciana.
Catedràtic d’Història Moderna Universal i d’Espanya a la Universitat de Múrcia, va ser també vicerector d’Extensió Universitària de la Universitat de València entre 1979 i 1981, on va crear el Servei de Cultura Universitària Popular amb l’objectiu d’acostar la universitat a la societat valenciana. Entre 1978 i 1979 va ser nomenat director general d’Ensenyament Mitjà i Universitari al primer Consell del País Valencià. Des del 1968 i fins al 1982 va ser director del Col·legi Major Lluís Vives, on ell mateix havia residit sent estudiant. Va ser el primer director de la prestigiosa revista editada per Vicent Olmos, Afers. Fulls de recerca i pensament. Des dels càrrecs que va ocupar sempre va defensar posicions nítidament valencianistes i a favor de la democràcia.
Des de sempre, Sebastià Garcia va estar molt vinculat a la seua ciutat, on participava en les festes de Moros i Cristians amb la seua comparsa Estudiantes.
El seu col·lega i company d’universitat, l’historiador Ernest Belenguer, titllà Sebastià García d’“home d’acció” en 1986 per la seua capacitat organitzativa. Belenguer també el situa en el seu període a Múrcia com un valencià que no ha volgut deixar mai el seu país: “Sebastià no desitjava arrelar-se a Múrcia. El seu despatx a la Facultat de Filosofia i Lletres d’aquella ciutat era tot un símbol. Les publicacions valencianes s’amuntegaven allí i fins i tot un mapa mural del País Valencià adornava, com un quadre pictòric, les parets nues. Per això els intents de Sebastià de tornar a València eren constants. I l’ocasió semblava apropar-se amb la convocatòria d’una càtedra a la Universitat de València, el passat gener. La mort, que no perdona ningú, ha estroncat en plena joventut els seus projectes més acaronats i ha deixat el país sense un historiador del qual tantes coses podia encara esperar”. L’historiador va morir sobtadament als 44 anys.
Autoria: Francesc Viadel i Girbés
Sebastià Garcia Martínez
Enllaços relacionats
Agustí Colomines (2006): “Sebastià Garcia Martínez”
Agustí Colomines (2006): “Sebastià Garcia Martínez”
https://editorialafers.blogspot.com/2008/11/sebasti-garcia-martnez.html
Bibliografia de Sebastià Garcia
Bibliografia de Sebastià Garcia
https://comparsadeestudiantes.es/hombres-que-prestigian-a-villena-don-sebastian-garcia-martinez-1977/
Ernest Belenguer i Cebrià (1986): “Sebastià Garcia Martínez, el rigor clàssic”
Ernest Belenguer i Cebrià (1986): “Sebastià Garcia Martínez, el rigor clàssic”
https://www.eltemps.cat/article/21474/sebastia-garcia-martinez-el-rigor-classic
Víctor Mansanet (1988): “Homenatge pòstum a un renovador”
Víctor Mansanet (1988): “Homenatge pòstum a un renovador”
https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_1988_05_0205_0078_0079.pdf