Ebenista, músic i activista

El seu pare, Leonardo Giner Ródenas, era un treballador del tramvia i llibertari. En acabar la Guerra Civil, la seua ideologia i la seua implicació en la defensa dels drets de la classe treballadora el van portar, com a tants d’altres, a ser empresonat per la dictadura. Lleonard va viure des dels quatre fins als onze anys esperant el retorn del pare, emporuguit i espantat dia i nit per si la maquinària feixista decidia que no el tornara a veure mai més. Conten que entre pare i fill hi havia un codi secret, un xiulit fort i d’una tonalitat sols coneguda entre ells, i que permetia una comunicació des de l’interior de la presó (primer al monestir del Puig, i després a Sant Miquel dels Reis). Durant anys, mare i fill petit recorrien a peu tota aquella immensa distància per a cerciorar-se –a través d’aquell xiulit– que el pare seguia viu. Després de l’empresonament, la pena inicial de 20 anys va ser commutada per un desterrament forçós al poble de la mare, Blancas (Terol).

Durant tots aquests anys sense pare, Lleonard, un xiquet que havia passat de tindre un any des de l’inici de la guerra a onze fins que el seu pare va tornar del desterrament, era un infant abandonat a la seua sort, amb una mare que amb penes podia satisfer una alimentació adequada i col·lapsada anímicament per una depressió absoluta que la feia plorar a diari, sense que res ni ningú no pogués apaivagar el seu sofriment. Lleonard, malgrat tot, com la majoria de la xicalla filla de represaliats, es buscava la vida. La infantesa va ser dura. La fam que li orquestrava els budells a totes hores l’obligava a llançar-se enmig de l’horta contra tot el que trobava menjable (cols, carxofes, faves…). La vida la feia al carrer. Tant és així que, sent sa mare castellanoparlant, Lleonard va fer-se major i tenia més dificultats per a expressar-se en castellà que en valencià. Tot s’aprenia a l’aire lliure: la llengua, jugant; la natació, al barranc… Autodidacta destacat, aviat va trobar un company inseparable en el llaüt de son pare.

Captivat per la música, i veient que el seu pare l’obsequiava sovint amb concerts familiars de llaüt, de molt jove va començar a agafar l’instrument i lluitar contra les cordes. El seu progrés va ser ràpid. Amb aquestes referències, l’any 1952 comença a formar part de la Rondalla de Tavernes. El mestre, Evel·lí Valero, el Ceguet, va ser el director de la rondalla i el que, un anys després, va ensenyar solfeig a Lleonard.

Al mateix temps va trobar una feina que es va convertir en ofici: ebenista. Lleonard havia trobat un treball que complementava perfectament les dues coses: l’habilitat i perícia especials en el llaüt eren també necessàries per treballar la fusta.

Aquella passió per la música la va combinar amb la boxa, un esport que s’havia posat de moda en la dècada dels 50 i que molts joves practicaven, atrets per un poc de fama i un poc de diners. Conten que Lleonard va ser batejat com “La Derecha Eléctrica”, i sembla que els seus colps de puny eren sovint definitius en alguns combats. L’oci d’aquella època tenia poca oferta els caps de setmana, i els dies en què Lleonard boxejava, els tramvies que anaven cap a la ciutat de València s’omplien al seu pas per Tavernes.

L’any 1952 coneix la que seria el seu amor de sempre, Carmen, la Pabordeta, d’Alboraia. El festeig es fa oficial ben aviat i, malgrat que la mili obligada els manté separats una temporada, en acabar aquesta ben aviat fan plans de casament. És així com a l’any 1959 es casen i fixen el seu lloc de residència a Alboraia, a la replaceta del que avui en dia és la plaça de la Constitució, i que serà el punt de partida d’un dels grups musicals més importants del País Valencià: CARRAIXET.

Una vegada establerts a Alboraia, la música torna a fluir en els projectes de Lleonard. Així, el 1960 forma la Rondalla d’Alboraia. Conten que l’oïda musical del mestre era excepcional, i que era capaç d’afinar un munt d’instruments mentre el rebombori de les converses al seu voltant anaven molt pujades de decibels. Però aquella formació de corda a poc a poc va perdent integrants per la marxa forçosa de la part masculina a la mili, i finalment es desfà. No obstant això, durant tot aquest temps, a la replaceta d’Alboraia havia anat apareixent la segona generació musical: naixen Mari, Lleonard (fill), Eva i Miry. El desig de Carmen de tindre una herència majoritàriament femenina i fer que en el futur siguen instrumentistes (cosa que a ella li van impedir pel simple fet de ser dona), comença a prendre forma.

A finals dels anys 60, Lleonard, inquiet musicalment i àvid de rondalla, torna al seu poble i constitueix la Rondalla de Tavernes Blanques, la que poc de temps després seria la llavor de Carraixet. Paral·lelament compon melodies senzilles amb les lletres escrites per Carmen sobre la quotidianitat amb les criatures, i formen el grup GARABATOS (Mari, de 10 anys; Lleonard, de 8 anys; Eva, de 7 anys, i Miryam, de 5 anys). La Nova Cançó ja estava en marxa, però aquest grup familiar ja cantava en valencià en plena dictadura. Fins i tot actuen en públic, en actes benèfics i allà on se’ls sol·licita.

Rafa Arnal, de Tavernes Blanques, amic personal de Lleonard i membre de la Rondalla de Tavernes, li proposa començar a cantar en valencià. Fins a eixe moment, l’agrupació sols tenia temes en castellà o instrumentals. La proposta encaixa bé no sols en el mestre, sinó en la majoria del grup. És l’any 1972, i així naix Carraixet (en aquell moment se li va donar el nom de Carraixet 72).

La primera actuació, a Castelló de la Plana, al febrer del 72, suposa la inclusió ja per a sempre de la família Giner a la Nova Cançó. Lleonard ja és un mestre consolidat, amb una facilitat innata per a qualsevol instrument de corda, i amb dots adquirits de direcció. També comença en la composició de temes als quals sovint Rafa Arnal posa lletra.

Però en les dictadures els èxits promouen investigacions. El I Festival Folk del País Valencià en la Fira de Juliol del 1972 representa una convocatòria tan gran de gent jove que fa tremolar el règim. I les conseqüències són: una censura més estricta i prohibicions de recitals. Amb aquest panorama, Carraixet 72 –amb menys d’un any d’existència– es desfà. Lleonard i família són fitxats a partir d’aquest moment per Pavesos, de Joan Monleon. L’aportació musical del mestre en un grup al qual li calia aquest aspecte imprescindible es nota amb l’assoliment de premis i de ressenyes positives en els diaris de l’època. Al si d’aquesta formació, les filles i el fill de Lleonard comencen a fer aparicions als escenaris com els Mini Pavesos.

A principis del 1975, per una sèrie de discrepàncies amb Monleon, i amb l’experiència que ja havien adquirit les veus infantils de la família, abandonen Pavesos i formen els MINIS (en alguns cartells coneguts com ELS MINIS D’ALBORAIA). La nova formació, composta exclusivament per la família Giner, torna a escalar llocs de popularitat i de guardons en poc de temps. Els èxits tempten algun que altre empresari, que els proposa cantar en castellà en unes condicions immillorables, però Lleonard ja s’ha impregnat de la necessitat de la recuperació de la llengua i del país, i s’hi nega. I amb tots aquests ingredients, units a la fi de la dictadura i l’arribada d’un panorama sense censura i amb la Nova Cançó en auge, Lleonard no sols recupera membres de l’antic Carraixet 72, sinó també el nom, del qual ja no se separarà. Carraixet, amb el mestre Lleonard en plena forma, comença a recórrer el País Valencià, omplint places, carrers, teatres… Els escenaris es converteixen en la segona llar del grup. El trienni 1977-1979 és brutal: jornades de fins i tot tres actuacions en diferents llocs, dos discos, la part infantil que es converteix en juvenil, l’aprenentatge de nous instruments, la incorporació de nous músics. Un ascens meteòric en qualitat musical i en presència a tots els nivells. I darrere de tot això sempre Lleonard, amb la seua batuta invisible, amb el seu posat d’home despistat amb ulleres, però en el fons ment privilegiada, caràcter alegre i optimista, i per sobre de tot això un home bo i generós, adjectius compartits per tota la gent que l’ha conegut.

Durant aquells primers anys de Carraixet, part del cançoner va ser recuperat recorrent pobles del País Valencià i enregistrant les veus de les persones més velletes que recordaven parcialment o total cançons tradicionals. Aquesta tasca, utilitzada també per altres grups i cantants, ha significat no deixar caure en l’oblit temes que són part del patrimoni artístic i cultural valencià.

La família va creixent, no sols en edat, sinó amb la incorporació de Vanessa a la formació oficial a partir del 1984. El grup, ara amb el pare i les quatre filles, ja comencen a ser cares conegudes gràcies també a la televisió. En tot eixe recorregut fins a finals dels anys 90, Lleonard sempre ha anat avançat als temps, practicant el veganisme quan encara no estava de moda, animalista convençut, pacifista i feminista quan encara el terme estava per definir i practicar. I pare, un gran pare, un referent musical però sobretot com a persona.

L’any 2005, Lleonard se’n va anar. La pena que comportava la seua pèrdua no va fer defallir les filles en la continuïtat del grup i de les arrels del pare. Diuen que el soterrar va ser multitudinari i silenciós. Un silenci sols acompanyat pels batecs del cor de la gent i del soroll apagat i lent dels passos d’aquella massa humana que el va acompanyar fins al seu capvespre particular.

El reconeixement del seu poble no va arribar fins a l’any 2016. El 9 d’Octubre d’eixe any, per fi Lleonard Giner va rebre el reconeixement que es mereixia. En l’acte institucional que ho adornava, les quatre germanes Giner es van emocionar a l’hora de rebre el guardó. Era un agraïment amb sabor agredolç. El pare no podia gaudir del moment, un moment que va ser emocionant per a la sensibilitat humana i cultural d’aquest país. El seu llaüt, esculpit al lloc del repòs, recordarà sempre el seu inseparable company de viatge.

Autoria: Antoni Mercader Roig