Advocat, polític i propietari agrícola

Sense cap mena de dubte, fou una de les figures més rellevants del nacionalisme durant la convulsa Transició valenciana.

Fill únic, nascut al si d’una família represaliada brutalment durant la Guerra Civil, va ser una persona de profundes conviccions catòliques, compromesa no tan sols amb la llengua i la cultura del País Valencià sinó també amb els més desfavorits de la seua ciutat. Durant la guerra, tres tietes seues monges i la mare d’aquestes –àvia materna de Girbés– van ser afusellades per milicians. Com siga, arribada la democràcia i sent alcalde, va comptar entre els seus amics i més estrets col·laboradors amb membres destacats del Partit Comunista de la ciutat. 

La seua actitud vital d’acord amb les conviccions religioses li va valdre el sobrenom de l’advocat dels pobres. És conegut que Girbés Masià va fer-se càrrec de les despeses d’estudis d’alguns dels seus conciutadans, va fer préstecs sense esperar que li foren tornats, va condonar deutes, va avalar amb la seua fortuna les finances de l’Ajuntament i fins i tot va pagar de la seua butxaca una guarderia en Algemesí. D’altra banda, el seu compromís polític el va situar en el blanc dels atacs violents de l’anticatalanisme.

Finalitzats els estudis de Dret a la Universitat de València, va obrir en la capital del país un despatx amb els advocats Tomàs i Valiente i Manuel Brosseta. En enviduar la seua mare, va haver de tornar a Algemesí per fer-se càrrec de l’administració de les terres de la família.

Políticament va simpatitzar amb el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) de Francesc de Paula Burguera i, posteriorment, amb la Unitat del Poble Valencià (UPV). Als inicis de la democràcia va fundar amb Eduard Sarrió Gonzalvo el partit de centre progressista i valencianista Independents per Algemesí. Amb aquesta formació va obtenir en les eleccions de 1979 el 40,70 % dels vots; com a força més votada va assolir l’alcaldia. La seua bona gestió com a alcalde durant els següents anys en què va haver d’abordar també les conseqüències de la Pantanada de Tous del 20 d’octubre de 1982, li van permetre renovar el càrrec. Fet i fet, a les eleccions de 1983 el seu partit va obtenir la majoria absoluta amb el 58,47 % dels vots, passant dels nou regidors de la legislatura anterior als catorze regidors d’un total de 21. 

Durant aquesta segona legislatura, com a primer regidor va patir els atacs de l’anticatalanisme alhora que s’enfrontava obertament amb un sector de la plantilla de la policia local, en desacord amb les seues innovacions en matèria de seguretat ciutadana. De fet, Girbés Masià va implantar un model policial no repressiu a la manera de la policia anglesa. Tant és així que l’alcalde va crear dues noves patrulles: la de barri i la de centre comercial. En aquest nou model només la patrulla rural estava autoritzada a dur armes. El 25 de maig de 1984 algú va arruïnar set fanecades de plançons de tarongers de la seua propietat coincidint amb una investigació periodística del setmanari El Temps sobre el conflicte que mantenia amb un sector dels seus guàrdies locals. Al poble van aparèixer també pintades molt ofensives, algunes d’elles de caràcter homòfob i d’altres clarament calumnioses.

El dirigent valencianista va impulsar en l’administració local polítiques de servei públic en línia amb una nova mentalitat democràtica i va construir alguns equipaments importants a la ciutat com la biblioteca municipal o el poliesportiu, que duu el seu nom.

Girbés va testar en català i a Lleida el 7 d’agost de 1997, tretze mesos abans de morir. La seua fortuna, superior als 500 milions de pessetes de l’època, la va llegar a congregacions religioses per a obres de caritat, amics, regidors del seu partit, col·laboradors i parents llunyans.

Imatge: El Temps (1984)

Autoria: Francesc Viadel i Girbés