Magistrat i poeta

Començà l’escolarització al col·legi escolapi de la ciutat nadiua. Als 13 anys es traslladà a València, on acabà el batxiller. Després ingressà en el seminari conciliar, on s’estigué tres anys, fins que un dia, segons comenta en el volum recopilatori pòstum Historias del alma, quedà enlluernat per la bellesa d’una jove que resava en la Col·legiata de Gandia. Ell comptava aleshores 18 anys. Abandonà els estudis eclesiàstics i començà els de Dret a la Universitat de València. Com a companys tenia Vicent W. Querol i Miquel Amat Maestre, amb els quals ben aviat establí una forta amistat. Tots dos li proposaren ingressar en una societat literària que dirigia Querol titulada «La Estrella», a la qual pertanyien diversos joves universitaris aficionats a la creació literària o a l’erudició. La societat perdurà entre 1853 i 1859, en què s’integrà en la secció de literatura del recentment creat Liceo Valenciano, dirigida per Aparici Guijarro. Allí, l’autor de la Safor va tenir ocasió de conéixer pràcticament totes les persones que es dedicaven a la ciència, a les lletres o a les belles arts en la ciutat.

Com a fruit de les seues relacions i amistats, se li despertà una poderosa afició a la poesia que mai més l’abandonà. A Gandia, però, se sentia decaigut per trobar-se aïllat i llunyà dels seus companys de «La Estrella». Querol li recomanava, en amicals epístoles, que es refugiara en l’amor a les lletres o en les seues il·lusions poètiques. Fins i tot l’animava a acomplir el seu somni d’escriure una novel·la històrica a l’estil de les del prolífic i popular Fernández González.

Al llarg del curs, en acabar les classes, pujaven a la biblioteca de la universitat, on els rebia afectuosament Marià Aguiló, que hi estigué dos anys. Querol és el que més atenia els assumptes literaris. Amat i ell solien ordenar-s’hi els apunts, però ben segur que també reberen impuls d’un personatge tan destacat, que els degué infondre un poc del seu esperit renaixencista.

La formació que rebé en la Universitat pel que fa a la història del Regne de València li fou transmesa per Vicent Boix, figura venerable per als estudiants. Quan finalitzà els estudis tornà a casa, a Gandia, però no per això interrompé les relacions amb els nuclis literaris de la capital. Així, cada vegada que visitava la ciutat, assistia a la tertúlia del despatx de redacció de Las Provincias.

L’any 1863 aconseguí la plaça de promotor fiscal de Llíria. Era el primer pas d’una carrera que acabaria com a magistrat de ciutats importants com Sevilla i Saragossa. En aquestes dues últimes destinacions tingué ocasió de tornar a freqüentar tertúlies literàries, participar en Jocs Florals i fins i tot escriure peces en català que publicà en l’Almanaque de Las Provincias sota els auspicis de Teodor Llorente, a qui, a part d’afalagar en qualsevol oportunitat, qualificava d’amic de la infantesa.

Mentre visqué el seu company més íntim i admirat, Querol, conreà la seua amistat. El visitava a Madrid en el treball dels ferrocarrils per al qual l’havia contractat el marqués de Campo, i recorda amb emoció els seus passeigs pels voltants de l’estació d’Atocha parlant en valencià. L’any 1888 li envià els seus poemes perquè els encapçalara amb un pròleg. L’amic li contestà amb una carta afectuosa que obri el llibre Historias del alma, on apareixen reunits. L’any següent, Querol morí sobtadament a la famosa Caseta Blanca que Aguirre Matiol tenia a Bétera. Eduard Gómez de Mazparrota afegí al seu llibre unes dades biogràfiques del seu amic dilecte, i ben bé es pot dir que ha passat a la història de la Renaixença valenciana més per aquestes notes sobre Querol que per la seua pròpia producció, ja que les notícies de primera mà sobre la societat «La Estrella» resulten importants per conèixer l’inici de la trajectòria poètica de l’autor de les Rimes catalanes.

Uns altres aspectes de la seua personalitat que resulten ben interessants són la lloança del progrés que el segle XIX dugué aparellat, de la revolució burgesa, de l’avanç industrial, dels mitjans de transport, talment com correspon al seu pensament liberal, tot i que aquest aspecte entra en contradicció, de vegades en un mateix poema, amb el to historicista que predominava en la Renaixença valenciana, al qual no podia sostraure’s. D’altra banda, tampoc no s’adiu la seua ideologia políticament progressista amb l’integrisme religiós i el maniqueisme que palesa en els seus escrits.

Per a Gómez de Mazparrota, la poesia mereixia els qualificatius de bella, santa i consoladora, i es podia trobar en Déu, la Verge Maria, els àngels, el mar, l’alba, les flors i les dones. Ell procurà acostar-s’hi amb sinceritat, de tal forma que defineix els seus versos com «fragments del cor». Els seus temes preferits són els nobles i sants amors a tota la cort celestial, la seua família, la ciutat nadiua ─tan enyorada en les llunyanes destinacions oficials─, la solidaritat amb els afligits, les delícies de l’amor, les esperances, les penes de l’ànima, la mort de les persones estimades, les ingratituds i els desenganys, els encants de la dona, el paisatge, l’entusiasme patriòtic espanyol... Tot plegat, resulta immoderadament subjectiu i escassament atractiu per a qualsevol lector actual o fins i tot contemporani de l’autor. El seu estil resulta poc fluid i excessivament grandiloqüent.

Afirma no haver seguit cap patró previ, tot i que, en honor a la veritat, cal considerar-lo un epígon del seu amic Querol, a qui sempre admirà. Ara bé, segons afirma, no li agradà mai aixafar el sentit comú amb extravagàncies poètiques. Així doncs, renunciava a tota modernitat. D’altra banda, no evolucionà. És difícil distingir, tant pels temes com per l’estil, entre els poemes de joventut i els de senectut.

En Historias del alma sols apareixen quatre poemes «llemosins», amb la traducció castellana adjunta. És una quantitat exigua, però tampoc els seus amics Querol o Amat s’hi dedicaren amb una gran profusió, si bé el primer ho feu amb una altura literària molt superior. Ben segur que la llunyania física de València, per motiu del seu treball, li impedí produir més texts en català. El seu enllaç amb València era Teodor Llorente, amb qui intercanviava correspondència, i la seua possibilitat de publicació era el periòdic Las Provincias o l’Almanaque anual d’aquest diari.

L’oportunitat per escriure en la llengua pròpia es produí amb la convocatòria dels Jocs Florals de Saragossa l’any 1901 per les festes del Pilar, en què, entre un gran nombre de premis, s’oferia un rat-penat d’or a la millor poesia escrita en català sobre un assumpte pres de la història o dels costums de València. El certamen s’obria a la totalitat dels poetes i escriptors de tot l’Estat. El guanyador resultà ser el nostre poeta amb el poema dedicat a Gandia «Jo’t porte dins lo cor», que li envià a Llorente amb el prec que li’l corregira «en sus palabras y en su ortografía». Aquest èxit, obtingut a la ciutat d’on era magistrat, l’animà a participar en els Jocs Florals de València. Li trameté la composició amb el mateix to d’autohumiliació amb què li escrivien quasi tots els qui aspiraven a la minsa recompensa de figurar en l’Almanaque. Però Llorente degué oblidar l’encàrrec, o bé pensà que aquells versos eren d’una qualitat escassa, perquè el poema no hi fou presentat.

Els poemes catalans que li coneixem són els següents: «Jo’t porte dins lo cor», contradictòria composició que recull tots els tòpics possibles de la literatura jocfloralesca i els aplica a la ciutat natal. Però el text entra en violenta contraposició amb les antiguitats històriques quan comença a criticar el període de feudalisme i d’opressió social en què es desenvoluparen. Més que les corones ducals, hi gaudeix amb la visió de les fàbriques i les locomotores. Aquesta idea, la remarca en un altre poema titulat «A un amic valensiá molt amant del temps pasat», on censura els idòlatres d’èpoques pretèrites. Gómez de Mazparrota gosava desvelar-ne el contrasentit, aspecte que constitueix l’única originalitat que conté la seua poesia, habitualment forçada i maldestra.

El poema «En la mort de ma volguda esposa Francisca Atard», que segurament degué escriure l’any 1865, és un plany d’escàs valor literari. I, per últim, el seu cant «A Valencia», que no arribà a presentar als Jocs Florals de lo Rat Penat, constitueix una acumulació de tots els clixés: mar blava, gavines lleugeres, barraques, sultanes, i Ausiàs Marc, monarca dels poetes valencians, autor de «tendres trobes, més dolses que la mel», comparació de superioritat que evidenciava el desconeixement de la seua obra. L’únic interés que presenta aquest text és el record que envia als amics finats, perquè ajuda a formar-nos la idea del seu entorn literari. Aquesta minsa i mediocre producció fou la seua contribució al vessant cultista de la Renaixença valenciana.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet