Julià Gómez i Garcia-Ribera
Benifairó de les Valls,
12 de gener de 1901
París,
8 d'agost de 1987
Escriptor i polític
Conegut pel pseudònim de Julià Gorkin. Va créixer i formar-se al si d’una família treballadora aragonesa i radicalment republicana. Combinà el republicanisme amb la lectura de la nombrosa premsa política del moment, però també amb els clàssics de la literatura francesa del segle XIX i en obres de teoria socialista.
Anys de formació i primer exili
Als 15 anys, es traslladà amb la seva família a la ciutat de València. A partir d’aquest moment, es mouria decisivament pels entorns republicans i socialistes. Vivint de prop la vaga general de 1917, va decidir afiliar-se a les Joventuts Socialistes del PSOE a València i, al cap d’uns mesos, va ser elegit secretari general i director del seu diari, La Revuelta. En aquests primers anys d’implicació política va assumir el pseudònim de «Gorkin», amb què seria conegut la resta de la seva vida, nom format a partir de Gorki i Lenin, personatges a qui admirava.
El 1921 va encapçalar la dissidència comunista, la Federació Comunista de Llevant, del PCE. Així mateix, va tirar endavant, juntament amb Hilari Arlandis, el setmanari Acció Sindicalista, portaveu inicial de la Internacional Comunista a Espanya.
A partir del desastre d’Annual de 1921 a la guerra del Marroc, va realitzar una intensa campanya de condemna de la guerra per tot el País Valencià. L’any següent fou cridat a files, i degut a la persecució que estava rebent per les autoritats de la dictadura, s’exilià a França.
Durant aquests primers anys d’exili, passà per França i per Bèlgica, on dirigí diversos periòdics per la comunitat espanyola exiliada. Paral·lelament, mantenia els seus càrrecs del partit. El 1929 retornà a París, on es vinculà a l’Oposició d’Esquerres enfront de les tendències estalinistes dins del PCE. Aquest fet portà a la seva expulsió de la Internacional Comunista.
A partir d’aquest moment, es va centrar especialment en la producció de traducció literària que ja havia començat uns anys abans. Els seus treballs més coneguts van ser obres de teatre social, com Una família (1928) però també de novel·la, com Días de bohemia (1930). Però durant la seva estada a París redactà també nombrosos assajos i contes breus per diaris europeus i treballà com a redactor a Le Monde de Herni Barbusse i a La Vérité, òrgan del trotskisme francès.
Anys de República
Al maig del 1931, després de la proclamació de la República, Gorkin es traslladà a Madrid, on continuà fent traduccions i publicant obres pròpies, com La corriente i Capitalismo y Comunismo. El 1931, confirmant el seu distanciament definitiu respecte el PCE, fou un dels fundadors de la Agrupación Comunista Madrileña, crítica amb la línia oficial del partit comunista, i més tard, es vinculà definitivament a la Federación Comunista Ibérica en la seva secció madrilenya, organització vinculada a la coalició electoral del Bloc Obrer i Camperol dirigit per Joaquim Maurín.
Aquesta vinculació el va donar a conèixer a Catalunya i, un temps més tard, el 1933, es traslladà de nou a València, on treballà com a redactor del periòdic La Batalla. Aquell any fou candidat a les eleccions de diputats a Corts del novembre, en representació del Front Obrer (BOC i PSOE) per la província de Barcelona i després per la de Tarragona.
A conseqüència dels Fets d'Octubre de 1934 es va haver d’exiliar. Així, marxà de nou a França on encapçalà l’agrupació d’exiliats polítics espanyols. D’aquesta forma, fundà i fou el secretari general del Comitè de Refugiats Polítics, on hi entrarien elements del BOC, PCE, PSOE i la UGT. El seu recorregut periodístic en aquest període es vinculà al diari Adelante, però també a l’obra La insurrección de Asturias (1935),redactada amb la col·laboració de l’asturià Manuel Grossi.
L’any següent tornà a Espanya, on col·laborà en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), continuador de la línia política antiestalinista o crítica amb la Internacional Comunista. A les eleccions del Front Popular de febrer de 1936 es presentà com a diputat per Cadis, tot i que no va ser elegit.
La Guerra Civil
La guerra va sorprendre a Gorkin a Barcelona, on continuà treballant a La Batalla, òrgan portaveu del POUM. Representà al POUM al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Progressivament, sent partidari de la combinació de la guerra amb la revolució, augmentà la seva oposició amb el govern republicà, en especial, per l’organització de les forces d’ordre públic o el model de conducció de la guerra. Les desavinences internes van portar a l’esclat, el maig del 1937, d’un moviment revolucionari a la ciutat.
L’enviament de les tropes per aturar la revolta portà, com a condemna, la dissolució del POUM i l’empresonament de la major part dels seus dirigents. Així, Gorkin fou jutjat pel Tribunal Central d’Espionatge i Altra Traïció i condemnat a 15 anys per «rebel·lió». Restà empresonat fins el 1939, quan amb l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, aprofità per fugir a França.
El segon exili
Els últims esdeveniments que havia hagut de viure van marcar la tendència política de Gorkin de manera determinant. De fet, va anar abandonant progressivament la seva vinculació amb el socialisme revolucionari i es vinculà més amb la socialdemocràcia, tendència que veia més segura i clara per fer front a l’estalinisme.
Durant els seus anys d’exili a França, va ser elegit secretari general del POUM a París, i del Centre Marxista Internacional, format per partits dissidents de la Internacional Comunista. L’any següent, aconseguí marxar de la França ja ocupada pels nazis i per mitjà del Centre Marxista, es traslladà primer a Nova York, des d’on partí definitivament cap a Mèxic.
A la capital mexicana continuà la seva tasca periodística i política. Creà la revista POUM, portaveu del partit a Mèxic; també Análisis. Revista de Hechos e Ideas i Mundo. Socialismo y libertad, entre d’altres. Va establir relació amb Bartomeu Costa-Amic, amb qui fundà diverses editorials. Es va relacionar, també, amb Víctor Serge, amb qui publicà Los problemas del socialismo en nuestro tiempo (1944). Les seves obres polítiques d’aquests anys es van centrar especialment en la denúncia de l’estalinisme i en la condemna de la repressió del POUM pels Fets de Maig del 1937.
Destacà també per les investigacions sobre l’assassinat de Trotski amb les quals descobria la identitat de l’autèntic assassí, Ramon Mercader. Amb la resolució de la investigació, juntament amb Leandro Sánchez Salazar, va escriure Así asesinaron a Trotski (1948), obra que es traduiria a moltes llengües uns anys després.
Aquell mateix any, i deixant la seva família a Mèxic, es traslladà a París ja que considerava que es podia produir una intervenció aliada a l’estat espanyol per enderrocar a Franco. A la capital francesa col·laborà, juntament amb Enric Adroher, el Moviment Socialista pels Estats Units d’Europa.
Durant aquests anys es va produir una polèmica al voltant de la procedència dels fons econòmics de la tasca política de Gorkin. De fet, les sospites consideraven que Gorkin estava sent subvencionat per la CIA degut al seu antiestalinisme, en el context ja de Guerra Freda.
El 1953 fundà el Congrés per la Llibertat de la Cultura, amb l’objectiu de defensar la llibertat d’expressió especialment de la intel·lectualitat europea. Així, treballà com a director de la revista de l’organització, Cuadernos del Congreso por la Llibertad de la Cultura.
Uns anys més tard, deixà la seva feina a la revista Cuadernos i es vinculà amb el moviment antifranquista partidari d’una intervenció a Espanya, col·laborant amb José Maria Gil Robles i Enric Adroher. Aquest moviment desembocà a la que fou la Conferència de Munic del 1962.
En aquesta línia també havia fundat el Centro de Documentación y Estudios, dirigit per Madariaga i treballà en l’edició del seu butlletí. Aquest donà peu a la publicació de Mañana. Tribuna Democrática Española que promulgava els contactes de l’exili interior i l’exterior.
Tanmateix, la repressió i persecució policial franquista portà a l’eliminació de la revista el 1966. Aquests esdeveniments van portar al distanciament de Gorkin respecte l’activitat política i passà a centrar-se durant els últims anys de la seva vida, en la producció més literaria i periodística.
Fou durant aquesta llarga etapa d'exili després de la derrota republicana que Julià Gorkin va adquirir un compromís més intens amb la llengua, la cultura i els drets nacionals dels Països Catalans, publicant alguns articles en aquesta línia a les revistes dels exiliats catalans.
Després de 1977 viatjà esporàdicament a Barcelona i a València. Participà en els homenatges a Andreu Nin del 1982.
Autoria: Laura Sellarès i Centelles
Julià Gómez i Garcia-Ribera
Obra pròpia
Llibres
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. Días de bohemia. Madrid: Fénix, 1930 [Vida Nueva].
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. Una família. Madrid: Zevs, sociedad anónima editorial, 1931.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. La guerra estalla mañana. Valencia: Sol, 1934.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. Caníbales políticos (Hitler y Stalin contra España). Mèxic D.F.: Ediciones Quetzal, 1941.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. Ainsí fut assassiné Trotsky. París: Self, 1948.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. España, primer ensayo de democracia popular. Buenos Aires: Asociación Argentina por la Libertad de la Cultura, 1961.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin. Barcelona: Aymà, 1974.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià. El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción. Barcelona: Aymà, 1975.
GÓMEZ GARCIA-RIBERA, Julià i NIN, Andreu. El POUM ante la revolución española. Barcelona: 1936.
Julià Gómez i Garcia-Ribera
Bibliografia
Llibres
ALBA, Víctor. El marxisme a Catalunya, 1919-1939. Barcelona: Pòrtic, 1974-1975.
ALBA, Víctor i ARDÈVOL, Marisa. El proceso del POUM (Junio de 1937 - Octubre de 1938). Barcelona: Lerna, 1989.
BONAMUSA, Francesc. El Bloc Obrer i Camperol. Els primers anys (1930-1932). Barcelona: Curial, 1974.
BONAMUSA, Francesc. Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Barcelona: Anagrama, 1977.
DURGAN, Andrew. B.O.C. 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino. Barcelona: LAERTES, 1996.