Historiador, escriptor i polític

Fill de Domènec Gómez i Graneria (Sueca,1851 - Serra,1922), industrial dedicat a la construcció de maquinària per a molins d'arròs. Germans seus foren, per part paterna, Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, que va continuar el negoci familiar i fou, a més, un molt destacat bibliòfil i també propietari de l'editorial Sicània i la revista homònima i president de Lo Rat-Penat; Francesc, col·laborador de El Camí i membre d'Acció d'Art; i Eliseu Gómez i Serrano, diputat d'Izquierda Republicana per Alacant —on era director de l'Escola Normal de Magisteri— escollit diputat pel Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, i afusellat pels franquistes a la mateixa ciutat el 5 de maig de 1939.

Cursà els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de València (1924-28), a la secció d'Història. Acabada la carrera amb premi extraordinari, fou pensionat per la Diputació Provincial per a treballar a Madrid durant el curs 1928-1929, fent el doctorat i redactant l'estudi Noticia del intento de la expedición de Jaume Rasquí al Río de Plata en 1559 (València,1931). Cap al 1927 va col·laborar amb el Servei d'Investigacions Prehistòriques de València i, en contacte amb el catedràtic Lluís Pericot —del que fou ajudant a la Facultat de Lletres—, va participar posteriorment en algunes excavacions arqueològiques al País Valencià.

Retornat a València, el 1930 va ser un dels principals promotors d'Acció Cultural Valenciana, entitat pancatalanista que aplegava professors i estudiants universitaris amb preocupacions semblants a les seues. Fou també col·laborador assidu i editorialista del seu rotatiu quinzenal, Acció Valenciana (1930-1931). Paral·lelament, s'incorporà com a docent a la seua facultat i en juny de 1930 fou nomenat professor auxiliar temporal per a un període de quatre anys.

Tanmateix, aquesta dedicació no seria continuada. L'actuació pública, fins i tot la política directa, el reclamaren de seguida. Quan s'estava forjant un canvi de règim en Espanya, enmig d'una sèrie de convulsions a les quals no podía restar alié, participà, el 1930, en la fundació de l'Agrupació Valencianista Republicana i fou membre del seu comité polític —juny de 1932— junt a Adolf Pizcueta, Francesc Bosch i Morata, Ismael Rosselló i Francesc Pérez Calatayud. Aquest comité seria substituït per un altre, presidit per l'escriptor Enric Navarro i Borràs, en març de 1933. Durant aquell any féu mítings i conferències, presidí assemblees del partit i, en definitiva, féu una intensa activitat política, complementada amb les col-laboracions en Avant, l´òrgan de l'AVR i, des del primer número, en el setmanari El Camí (1932-34).

L'adscripció de Nadal al comunisme es va completar a París, on residí durant el curs 1933-1934. Retornat a València, el jove professor començà a llegir i estudiar els clàssics del marxisme i, com a historiador, a interessar-se sobretot per la concepció materialista de la Història. Paral·lelament va prendre contacte amb el PCE local i amb la Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris que encapçalava el pintor Josep Renau. Va col·laborar el setmanari comunista Verdad i, des de la seua fundació en 1935, en Nueva Cultura. Els viatges a Madrid i a París li permeteren fer d'enllaç entre la UEAP i les organitzacions corresponents d'aquelles ciutats. Fou elegit president del Sindicat d'Ensenyament Mitjà i Superior de la Unió General de Treballadors, creat a València abans de la guerra.

Alhora, mantingué la seua relació amb el valencianisme, tot col·laborant a la revista La República de les Lletres (1934-36). Igualment, fou elegit com a vocal d'una entitat suprapartidista, Proa, presidida pel seu germanastre Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i que funcionà entre 1935 i 1936.

En febrer de 1936 es produïren les eleccions parlamentàries que donarien el triomf al Front Popular. Uns mesos després, s'integrà al PCE.

La sublevació militar del 18 de juliol de 1936 del mateix any el va sorprendre a Madrid. Allí s'integrà en els nuclis inicials del famós Quinto Regimiento i des d'allí envià algunes col·laboracions al diari Verdad, controlat per socialistes i comunistes. En agost fou nomenat secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres i, un mes després, membre de la Junta de Cultura i delegat de la Junta de Govern de la Universitat. També va formar part de la comissió de revisió del professorat i reformes didàctiques, creada en setembre.

A les primeries de 1937 fou nomenat secretari de Wenceslao Roces, sots-secretari del ministeri d'Instrucció Pública, llavors en mans de Jesús Hernández. Fou també secretari general de la cèl·lula del PCE en aquell departament governamental. Pel mateix temps, en crear-se l'Institut d'Estudis Valencians, fou designat vocal de la secció historicoarqueològica.

Prologà el número extraordinari de Nova Cultura —aquest era el nom eventual de la Revista— dedicat a les falles de 1937, sota el lema «Els enemics del poble a l'infern» i fou membre ben actiu de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Participà en les discussions prèvies a la redacció de la ponència llegida per Carles Salvador, en representació dels escriptors valencianistes, al 2n Congrés Internacional d´Escriptors per a la Defensa de la Cultura, celebrat el juny de 1937. Cap al juliol deixà la secretaria de Roces i passà a la Comissió Executiva de la Casa de la Cultura fundada a València com a refugi d'intel·lectuals evacuats de Madrid. Col·laborà en l'obra col·lectiva Labor cultural de la República española durant la guerra (València, 1937).

Durant el curs 1937-1938 fou encarregat de l'assignatura Història Contemporània d'Espanya, en la nova Facultat de Ciències Jurídiques, Polítiques i Econòmiques de la Universitat de València, i es feu càrrec de la càtedra vacant d'Història de la Cultura.

Fou mobilitzat en 1938 i destinat a Barcelona. Allà fou nomenat director de la Biblioteca Central Militar i, com recorda l'historiador Ferran Soldevila, fou membre d'una comissió encarregada de redactar una història de la guerra d'Espanya.

En 1939, vençuda la República, va passar a França, enmig de la gran massa de gent. Aconseguí escapolir-se per no anar a un camp de concentració i s'instal·là a París, on va treballar amb el Comité de suport als exiliats animat per l'escriptor Louis Aragon i també per al Servicio de Emigración de Refugiados Españoles, així com en altres tasques, sempre en llocs de responsabilitat.

Malgrat les oportunitats innegables que va tenir per a marxar de França quan ja era clar que l'exèrcit alemany l'envairia, preferí restar. En juny de 1940, les tropes de Hitler entraren a París i, uns dies després, se signava l'armistici franco-alemany. A finals del mateix any, fou reclamat des de la Bretanya, on es trobava, per encarregar-se de reorganitzar al PCE en la zona ocupada. Hi havia a París des d'octubre, un comité provisional del partit; d'acord amb ell, fou elegit secretari general. Nadal s'encarregà també de buscar entre els exiliats gent preparada per a formar part de les xarxes armades de la Resistència, sovint en contacte amb els antics caps de Brigades Internacionals com ara el txec Artur London, així com la seva companya, Lise Ricol. Molts dels implicats en aquella lluita foren víctimes dels nazis. Nadal va patir una breu detenció. Feia servir el nom de guerra de «Henri». En una de les reorganitzacions del PCE clandestí, passà a ser encarregat de tasques de propaganda i, en 1942, d'organitzar la Unió Nacional Espanyola.

Alliberat l'Estat francés per les tropes aliades fou membre del comité de redacció del Boletín de la Unión de Intelectuales Españoles en Francia (1944-48) i del d'Independencia (1946-47); després seria col·laborador de Cultura y Democracia (1950), revista que, com les altres, estava orientada pel PCE.

Treballà en la confecció del catàleg de la secció espanyola de la Bibliothèque Nationale, de París, per recomanació de l'historiador hispanista Marcel Bataillon i, fins al 1969, en què es va jubilar, fou intèrpret, traductor i documentalista de la Confédération Nationale du Travail, el poderós sindicat francés.

El 1972 va publicar la seua obra El País Valencià i els altres, important assaig en el qual feia una aproximació històrica a la qüestió valenciana des del marxisme, on reivindicava el ressorgir de les petites nacionalitats europees —com Polònia o Irlanda— o peninsulars com Catalunya, País Basc, Galícia...

Al jubilar-se es va establir a Valencio d'Agen, primer en una granja, al camp, la Grande Borde; després, cap al 1979 passà a viure en una casa de dues plantes, molt més cómoda, dintre del nucli urbà. En aquella petita població occitana del departament de Tarn i Garonne, va morir el 1993.

Malgrat la distància mai deixà de ser un referent del valencianisme d'esquerres que continuava llegint, clandestinament, els seus articles més representatius sobre la qüestió nacional que aparegueren en algunes revistes en les quals va col·laborar: «Catalunya i València» (Acció Valenciana, 1931), «A l'entorn del nostre estatut: moment crític» (Avant, 1931), i «De cara al sol llevant» (Nueva Cultura, 1935).

Autoria: Maria Àngels Alcolea i Campos

Llibres

---

ANDRÉS GÓMEZ, Antonio; PÉREZ I MORAGÓN, Francesc (eds.). Emili Gómez Nadal: diaris i records. València: Publicacions de la Universitat de València, 2008 [Càtedra Joan Fuster, 6].

---

GÓMEZ NADAL, Emili. El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d'una ètnia. València: L'Estel, 1972.

---

GÓMEZ NADAL, Emili. Articles (1930-1939). El País Valencià i els altres. València: Edicions Alfons el Magnànim - Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, 1990.