Empresari, patrici, erudit i bibliòfil

Fill de Domènec Gómez i de Francesca de Paula Serrano. Quan el pare cau malalt de l'oïda i ha de deixar la feina i vendre la seva casa per pagar el tractament, el matrimoni es trasllada a València, al barri de Marxalenes, on torna a treballar en una fusteria. Serà a València on Nicolau Primitiu passa la resta de la seva vida, però sense oblidar-se de la seva ciutat natal, Sueca.

Va ser el primogènit de tres germans nascuts a Sueca i que van morir a una edat molt primerenca. Ja a València, va tenir quatre germans, dels quals només van arribar a una edat adulta Eliseu i Paco, 13 i 15 anys més joves que Nicolau Primitiu.

El 1894 mor la seva mare a l'edat de 38 anys. En aquest temps, Nicolau Primitiu treballava al taller familiar mentre estudiava a l'Institut General Tècnic, el Lluís Vives actual. El seu pare comença a guanyar molts diners gràcies als sistemes d'elaboració d'arròs aplicats als molins. El 1895 patenta un aparell per descascarar l'arròs anomenat Sistema Gómez. Aquesta bonança econòmica va patir un seriós revés amb la riuada de 1897, quan les aigües del Túria van destrossar els tallers familiars. Malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant.

El 1898 Domènec Gómez compra l'excepció del servei militar per al seu fill. D'aquesta manera s'evita Nicolau Primitiu anar a la guerra de Cuba. En emmalaltir el seu pare, es fa càrrec del negoci familiar. Amb certs dubtes al principi, ja que sempre va ser una persona amb un gran interès en la cultura i escriptura, decideix encarregar-se del negoci, aportant grans idees innovadores. Poc després, dirigeix la construcció d'un molí per a l'arròs destinat a Cuernavaca, Mèxic. Comença així a fomentar l'exportació dels productes de la seva empresa, fent propaganda en diversos idiomes. Tota aquesta activitat comercial no li impedeix seguir amb els seus estudis. El 1902, amb 25 anys, obté el grau de pèrit mecànic. Un any després, aconsegueix el de pèrit químic. No obstant això, no obté el batxillerat.

Segueix afegint novetats i innovacions en l'empresa de fabricació de maquinària agrícola i molinera. El 1903, dissenya la primera batedora construïda a Espanya. L'empresa creix ràpid i, gràcies al segon matrimoni del seu pare, és més fàcil la separació del patrimoni. Nicolau Primitiu rep un terç i guanya poder en la direcció. D'aquest segon matrimoni patern naix, el 1907, el seu germanastre Emili Gómez, trenta anys més jove que ell. Aquest mateix any, Nicolau Primitiu es casa amb Assumpta Nicolau, mestra de professió, que mor donant a llum a la seva primera filla, Assumpció. Malauradament, la petita no va poder sobreviure els dos anys d'edat. Superat el duel, torna a casar-se amb la jove Maria Antònia Senent, germana de Joan Josep Senent, que comptava amb només dèsset anys. Fruit d'aquest segon matrimoni naix Domènec (1912) i quatre fills més que van arribar a edat adulta. Aquest nou matrimoni li va obrir les portes a l'activisme i al món de la cultura, que ja no abandonà mai.

Amb una família que mantenir i, juntament amb la mala salut del seu pare, es veu obligat a comprar la resta del taller, que passa a ser propietat seva. Ja com a propietari, obté un registre de fàbrica sota el nom de "Domingómez", fins que és substituït pel definitiu IMAD (Indústries Mecanic-Agrícoles Domingómez). Decidit a ampliar el mercat, recorre Espanya, Portugal i França a la recerca de nous clients.

De la mà de Joan Josep Senent i Francesc Almarche, ingressa el 1920 com a soci a Lo Rat Penat. És una època en què Nicolau Primitiu està absorbit pel seu treball, no obstant, això no li impedeix prendre consciència de la necessitat de que el poble valencià recupere el seu autogovern. Partidari de la unitat cultural i de la llengua, va proposar l'ús de noms artificials per a la nació o el país comú. En una sèrie d'articles apareguts a Las Provincias el 1927, proposa, sense èxit, la denominació de "BaCaVa" per a la llengua Balear-Catalana-Valenciana. En aquesta sèrie d'articles sota el nom de "Salterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano en la toponimia", Nicolau Primitiu mostra la seva visió de la història lingüística valenciana.

El 1925, motivat per interessos conciliadors i unificadors, proposa la denominació de "llengua bacavesa" com a llengua comuna als pobles del mediterrani peninsular. Aquesta idea no va ser acceptada ja que, la postura dominant dels partidaris de la unitat de la llengua, era la de mantenir la denominació de "llengua catalana", tal com es va establir al Congrés de la Llengua Catalana de 1906.

Durant aquest primer període, el seu gran objectiu va ser el de crear un moviment valencianista que reunís les tres grans corrents valencianistes: el "llorentisme", el "valencianisme" i el "catalanisme". Per aconseguir-ho, va treballar en diversos organismes sempre des d'una postura integradora. El seu punt de partida és la Prehistòria i l'Arqueologia valenciana. El 1921, col·labora amb el Centre de Cultura Valenciana, exercint de director de la secció de València. El 1927 va arribar a ser vicedegà. Dins d'aquesta societat, va ser un dels impulsors de la publicació Anals del Centre de Cultura Valenciana. També col·labora en el Laboratori d'Arqueologia de la Universitat de València. El 1923, presta la seva ajuda, tant econòmica com intel·lectual, a l'Acció Bibliogràfica Valenciana, des de la qual es van editar gran quantitat d'obres poc conegudes de la terra valenciana.

Molt integrat a Lo Rat Penat, a poc a poc va deixant de banda la seva feina al taller. Immers en tertúlies, com les que es produïen en el cafè del Cit per la Penya del Cit, és una època per Nicolau Primitiu molt prolífica. Al costat de la seva producció més científica, centrada en temes arqueològics, escriu algunes composicions poètiques com "Sant Mare Senyera", que va aparèixer a la revista Germania.

El 1930, quan la Dictadura de Primo de Rivera acaba i s'entreveuen nous aires democràtics amb el govern del general Berenguer, Nicolau Primitiu ja s'ha decantat per la corrent nacionalista i entra a formar part de la directiva de Lo Rat Penat i d'Acció Cultural Valenciana. Aquest últim grup té els seus orígens en la Universitat de València. D'ideologia nacionalista i partidaris de la unitat de la llengua, Nicolau Primitiu va ser el segon president d'aquesta associació. El 23 desembre 1930 llegeix "Manifest Valencianista: Jóvens d'Acció Cultural Valenciana!". Una crida als joves a que comencen la reconstrucció de la pàtria pròpia.

El 1931, a la publicació El Poble Valencià proposa un valencianisme estrictament valencianista basat en les arrels del poble, renegant tant del castellanisme com del catalanisme. Escriu: "No mireu, puix al Centre ni a Catalunya! Mireu cap a Valéncia endins, remogau les cendres i encengau flamerades de patriotisme que'ns porten a reconstruir la personalitat valenciana [...] I eixe será el ver valencianisme, el valencianisme rònez d'una Valéncia estricta".

A partir de la proclamació de la República a l'abril de 1931, Nicolau Primitiu multiplica la seva activitat social, participa en pràcticament totes les associacions valencianistes. Els seus dos principals eixos d'acció es centraran en aconseguir la unitat del valencianisme i recuperar la llengua valenciana a través de l'educació. Destaca la seva obra El blingüisme valencià (1936), on defensava, basant-se en els seus estudis de toponímia, la tesi contrària al bilingüisme. Exposa que en el passat es parlava valencià fins i tot en zones no valencianes. La seva conclusió era clara: el valencià com a llengua oficial del territori valencià.

A la revista El Camí, després que la República li concedís l'Estatut d'Autonomia a Catalunya, es van produir una sèrie d'articles reivindicant la mateixa autonomia per València. Es tractava d'una publicació on es mostraven moltes i diferents idees del valencianisme de l'època. Nicolau Primitiu escriu una sèrie d'articles titulats "Impressions d'un valencià a Portugal", que signa com Nicolau de Sueca.

Al llarg de la seva vida sempre cercà la unitat del valencianisme a través de la cultura, veient en Lo Rat Penat un excel·lent mitjà per aconseguir-ho. Durant la seva primera presidència, reforma els estatuts per tal d'introduir una terminologia més compromesa nacionalment. Per exemple, parla del Regne de València com d'una futura nacionalitat. Per a ell, Lo Rat Penat era més que una agrupació de poetes i escriptors, la concebia com una entitat creada per a la defensa de la cultura i economia valencianes. També, durant la seva presidència signa les Normes de Castelló del 1932, a més d'ajudar a convèncer els més reticents a que es sumin a la causa. Entre ells destaca la figura del Pare Fullana, que ja havia elaborat unes normes al 1914.

S'adhereix a l'homenatge a Joaquim Reig, regidor a l'Ajuntament de València per l'Unió Valencianista, que estava sent atacat des de les pàgines de El Pueblo. També participa al Congrés Valencianista organitzat amb motiu de la constitució del partit Acció Valencianista Republicana. Crea a l'octubre de 1933, amb motiu del sis-cents aniversari de la gesta de Vinatea i l'entrada de Jaume I a València, les 1es Jornades de Renaixença.

Buscant que València assolís l'autonomia, ingressa al partit valencianista d'inspiració cristiana Acció Nacionalista Valenciana, defensor de l'oficialitat del valencià. Aquest partit va nàixer al 1933 a partir de l'Agrupació Valencianista de la Dreta. Després de què el 1935 es dissolgués el Centre d'Actuació Valencianista i molts dels seus membres s'integraran a Acció Nacionalista Valenciana, aquest partit va canviar de nom i va passar a anomenar-se Acció Valencianista. Nicolau Primitiu participa en la secció de comunicació i a la seva revista Acció. Aquest partit va patir diverses represàlies per part del governador civil de València, se li va prohibir, per exemple, l'ostentació de la Senyera al balcó de la seva seu.

Va ser el primer president de Proa, les primeres reunions es van fer a la seua casa. Proa, Consell de Cultura i relacions valencianes, creat per Gaetà Huguet i Segarra a finals d'abril de 1935, pretenia coordinar les diferents entitats valencianes per tal d'afirmar la personalitat valenciana. En aquest sentit, recolzaven l'oficialitat del valencià i pressionaven a l'Estat per aconseguir l'Estatut. Amb la Guerra Civil i la confiscació de la seu local, va desaparèixer l'entitat.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, els seus germans i algun amics vinculats al valencianisme i el moviment obrer, li pressionen perquè s'afiliï al Front Popular i pugui així protegir-se de la inestabilitat política de la zona republicana. La seua postura és clara, no accepta, ja que es considera un defensor del valencianisme cultural, independent respecte a la política. Durant la guerra, el seu amor per la cultura i els llibres el fa arriscar la seva vida en intentar salvar del foc arxius i documents de valor incalculable. Comença així a protegir fons documentals valencians que serien l'origen de la seva gran biblioteca. Recorrent fematers i fàbriques que reciclaven paper, aconsegueix salvar pergamins i llibres de gran importància. Per exemple, recupera la pràctica totalitat de l'arxiu de la Seu de Sogorb, que es trobava tirat a terra d'una fàbrica. En acabar la guerra, va retornar tot el material recuperat al seu lloc d'origen. Si no aconseguia trobar-ho, els donava a l'Arxiu del Regne de València. No només va salvar llibres, moltes són les persones que van ser ajudades per Nicolau Primitiu durant la guerra. Els obrers de la seva fàbrica, en agraïment, li van protegir sempre de possibles represàlies.

El seu germà, Emili Gómez, molt actiu durant la guerra a les files del PCE, ha d'exiliar-se a França amb la seva família. No tornarà a veure a Nicolau Primitiu fins el 1970. El seu altre germà, Eliseu, mestre i diputat del Front Popular per Alacant, es queda confiant en la promesa de justícia sense venjança anunciada pel bàndol vencedor. És afusellat el 5 de maig de 1939, malgrat no haver comès cap delicte de sang. Després de tant de treball, un pessimista Nicolau Primitiu escriu: "Adéu Estatut, adéu valencianisme".

Durant la postguerra, Nicolau Primitiu es dedica a recuperar el mercat d'exportació per a la seva empresa. El mercat europeu era impossible, la Segona Guerra Mundial dificultava qualsevol relació, de manera que es dedica exclusivament al mercat portuguès. Tot i estar molt ocupat amb el seu treball, contínua vinculat a un valencianisme en estat latent. És un dels pocs que es manté actiu i constant en les institucions que han sobreviscut a la guerra, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. Aquesta constància li va servir per a ser proposat com a acadèmic corresponent de la Real de la Història a València el 1950.

El 1954 es converteix en un dels majors mecenes de les lletres valencianes gràcies a la fundació de l'editorial Sicània. Aquesta editorial, al costat de la revista del mateix nom, va donar a conèixer més de cinquanta títols d'autors valencians en la seva llengua autòctona. Alguns dels més il·lustres són: Xavier Casp, Joan Valls, Beatriu Civera, Francesc Almela i Vives, Antoni Igual i Úbeda i Carles Salvador. La seva tasca no només es va centrar en l'edició, ell mateix publicà més de trenta obres escrites, la majoria en valencià, principalment sobre temes referents a l'arqueologia o prehistòria del Regne de València. Destaquen Estudi de la molineria mitgeval (1928), La Renaixença i el Romanticisme (1935), Palolingüisme valencià (1948) o Els ibers-sicanos (1957).

L'amor pels llibres va ser una constant. Va reunir una biblioteca personal, considerada per molts com una de les més àmplies i completes sobre temes valencians. Estava formada per més de 30.000 volums, gran quantitat de fullets i propagandes, unes 400.000 fitxes de treball ordenades i catalogades, i un gran nombre de llibres estranys de difícil localització. També va recopilar una hemeroteca formada per articles apareguts en diaris i revistes. Així passa els seus últims anys, manté algunes col·laboracions en revistes, com València Cultural, però es centra en crear el que serà el seu gran llegat al poble valencià, la gran Biblioteca Valenciana. Es troba instal·lada a la Casa de la Cultura de València.

A l'edat de 80 anys i amb alguns problemes de salut, decideix abandonar els càrrecs que ocupa. No obstant això, la seva figura és tan reconeguda que no deixa de rebre nomenaments honoraris i homenatges. El 1963 se li dedica un carrer a la seva ciutat natal, Sueca. Quatre anys després, la ciutat de València el nomena fill adoptiu.

Amb gairebé noranta anys, l'edat li merma poc a poc les seves capacitats físiques i mentals, el que fa que la seva activitat es vegi molt reduïda. Mor el 1971 a la ciutat de València.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Llibres

---

GÓMEZ SERRANO, Nicolau Primitiu. Contribución al estudio de la protohistoria mitica de los Ibero-Sicanos. Impr. provincial, 1957.

---

GÓMEZ SERRANO, Nicolau Primitiu i RULL VILLAR, Baltasar. El Sentido jurídico del pueblo valenciano a través de su literatura. Centro de Cultura Valenciana, 1952.

---

GÓMEZ SERRANO, Nicolau Primitiu i SALVADOR, Carles. Qüestions de llenguatge. València: Centre de Cultura Valenciana, 1936.

Llibres

---

ATIENZA, Antoni; CALPE, D.; SALA, M.; CASAÑA, F.. Nicolau Primitiu i Valéncia. Treballar, persistir, esperar.... Lo Rat Penat, AELLVA, L´Oronella, RACV, 2003.

Articles en publicacions periòdiques

---

DDAA. «Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1981), una vida al servei del seu poble» a: Saó, núm. 385, setembre de 2013, p. 15-29.