Jurista i poeta

Fill d’una família principal d’Alginet i orfe de mare quan tenia dos anys, va passar la infància amb una germana del seu pare anomenada Vicenta Greus Carpi. Sent adolescent, es va desplaçar a València per estudiar la carrera de Dret, que va finalitzar als 23 anys amb gran lluïment segons una semblança biogràfica que Teodor Llorente va publicar l’1 de febrer de 1898 en Las Provincias.

Va ser durant la joventut que Greus va dedicar més atenció al conreu de la poesia, una afició que va compartir amb dos dels seus companys d’estudis i destacats actors de la Renaixença valenciana: Teodor Llorente, que prompte es convertiria en el líder i patriarca del moviment literari, i Fèlix Pizcueta, primer president de Lo Rat Penat i posterior cronista de València. D’estudiants, Pizcueta i Greus eren amics íntims i es comunicaven els seus primers versos. Es van donar a conéixer tots dos a l’Ateneu: Pizcueta brillava per la seua imaginació i el seu entusiasme, i Greus pel seu sentit més profund, per la seua correcció i netedat. No buscava la popularitat, no tenia afany per publicar ni es desvivia per fer un llibre; era un enamorat platònic de la poesia, un diletant espiritual.

Greus va formar part d’un grup exclusiu de poetes i artistes valencians que, encapçalats per Vicent Wenceslau Querol –i entre els quals destacaven Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta, Josep Brel, Josep Aguirre Matiol i Miquel Velasco–, es trobaven periòdicament per alegrar-se i celebrar festes literàries privades en una masia que Aguirre Matiol tenia al terme de Bétera, la «Caseta Blanca», la qual donava nom al grup.

Als 28 anys va ser elegit diputat provincial pel districte de Carlet i reelegit amb posterioritat, però no l’atreien les lluites polítiques i en 1869 va entrar en la carrera judicial, als 32 anys. A partir d’aquell moment va iniciar un llarg periple professional que el va portar a exercir càrrecs i a residir en diverses ciutats, cosa que va propiciar el distanciament respecte de les obres i les activitats de la Renaixença valenciana.

Va ser promotor i advocat fiscal a València; tinent fiscal en l’Audiència d’Albacete (1883-1884); fiscal en les audiències de Linares i Xàtiva (1885), i posteriorment magistrat en l’Audiència territorial de Granada. En 1892 va permutar la plaça per una a Tarragona, fins que en va aconseguir una altra a Barcelona en 1906 com a magistrat president de la secció tercera de l’Audiència territorial.

Tot i que la dedicació lírica de Vicent Greus puga ser considerada una vocació de joventut reprimida per les exigències professionals, cal dir que la seua producció poètica dispersa en diverses publicacions periòdiques com el diari Las Provincias i l’Almanaque de Las Provincias, reunida en 1942 en el volum Horas de reposo, és en paraules de Rafael Roca una de les més considerables del moment, tot i que majoritàriament en castellà. De fet, si no s’haguera vist encotillada per la toga de magistrat, probablement seria bastant més àmplia i variada. La preferència que Greus va demostrar pel castellà obeeix, com en la majoria d’autors catalanoparlants coetanis, als condicionants socials de l’època i a les circumstàncies de formació intel·lectual, a més dels usos literaris cultes que predominaven entre els valencians.

El poemari Idealismo (1896) és l’únic volum de lírica que va publicar en vida; es tracta d’un llarg poema romàntic, una llegenda, prologat per Teodor Llorente (reedició en 1941). En 1942, gràcies a la iniciativa de Josefina Greus Sáez, també poeta i cosina germana del personatge, va veure la llum Horas de reposo. Poesías, una col·lecció que havia d’eixir pel 1937 però que la guerra va obligar a ajornar. Greus, fadrí, s’havia convertit en el segon pare i mentor intel·lectual i espiritual de Josefina, a qui va transmetre la inclinació al cultiu de la poesia.

Pel que fa a l’única poesia coneguda en català de Greus, la titulada «Als felibres de Provença, Catalunya i Mallorca», va aparéixer publicada en Las Provincias el 3 d’agost de 1876, composta per a ser llegida en un dels actes que a la fi de juliol es van celebrar a València amb motiu de la commemoració del sisé centenari de la mort del rei Jaume I, actes que van comptar amb la presència de diversos escriptors catalans, mallorquins i provençals (Roca, 2009). El poema de Greus va ser llegit el diumenge 30 de juliol en el transcurs d’una «paella literària» a l’Hort del Real. Prèviament, el dia 28 de juliol s’havia celebrat un certamen literari que cal qualificar de pre-ratpenatista, i que juntament amb la vetlada i el banquet al·ludits constituïren les tres principals activitats de confraternització cultural que els escriptors van dur a terme en record i homenatge de Jaume I. En el certamen, Greus va obtindre el premi consistent en una «flor d’argent» per la composició titulada «Jaume I».

En referència a l’activitat que desenvolupava el Centre Excursionista de Lo Rat Penat, cal dir que Greus va exercir d’amfitrió dels seus amics i companys ratpenatistes en la visita a Alginet el 30 d’octubre de 1898 (Roca, 2006 i 2011). D’altra banda, durant la visita que al febrer de 1891 va realitzar l’escriptor i polític català Víctor Balaguer a València, en el banquet literari que va tindre lloc el 24 de febrer figurava Vicent Greus.

Per la seua significació, cal recordar que Greus va ser un dels tretze valencians que, juntament amb les societats culturals Lo Rat Penat i València Nova, van manifestar la seua adhesió al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, impulsat per Antoni M. Alcover a Barcelona del 13 al 16 d’octubre. Tot i que és probable que no assistira a les conferències, Greus figura en les actes com a congressista honorari, juntament amb la societat Lo Rat Penat, Teodor Llorente, Vicent Mancho, Faustí Barberà i el franciscà Lluís Fullana, l’únic valencià que hi va presentar una comunicació.

Uns mesos més tard moria Vicent Greus a Barcelona; el cadàver va ser traslladat en tren a València i després a Alginet, on reposa al panteó familiar. Josefina heretà el seus béns i el seu llegat literari. Lo Rat Penat promogué el 31 de maig de 1908 un homenatge a Alginet, que incloïa una missa concelebrada pels sacerdots ratpenatistes Josep Sanchis Sivera, Salvador Alcover i Eduard Genovés. Hi hagué lectura de poesies –una d’elles de Camila Calderon, pseudònim de Purificació Llobet–; Josefina hi va fer un parlament i es descobrí una làpida a la casa natal del jurista i poeta, situada al carrer de València, número 26. També té un carrer dedicat al seu poble.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Rafael Roca Ricart. «Vicent Greus, un poeta ‘de incógnito’ de la Renaixença valenciana», a: Diversos autors. Escribir y persistir. Estudios sobre la literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença (vol. III). Buenos Aires: Editorial Argus-a, 2013, p. 103-126.

Articles en publicacions periòdiques

---

Rafael Roca Ricart. «El magistrat i poeta Vicent Greus i Roig» a: Aljannat, núm. 2, 2007, p. 101-131.