Poeta i benefactora

Membre d’una família principal d’Alginet i òrfena quan tenia pocs anys, va passar la infantesa a càrrec d’una tia anomenada Vicenta Greus Carpi i amb un cosí germà, Vicent Greus Roig, jurista i poeta trenta anys major que ella. Les ocupacions judicials de Vicent i els trasllats habituals de plaça la portaren amb ell. Va ser promotor i advocat fiscal a València; tinent fiscal en l’Audiència d’Albacete (1883-1884); fiscal en les audiències de Linares i Xàtiva (1885), i posteriorment magistrat en l’Audiència territorial de Granada. En 1892 va permutar la plaça per una a Tarragona, fins que en va aconseguir una altra a Barcelona en 1906 com a magistrat president de la secció tercera de l’Audiència territorial.

Vicent Greus va dedicar atenció al conreu de la poesia, sobretot de jove, amb dos companys d’estudis de Dret i destacats actors de la Renaixença: Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta. L’amistat amb Llorente es va mantindre fins a la mort de Vicent en 1907, i Josefina la va cultivar fins als últims dies la relació amb Llorente (1911), tal com es pot comprovar en l’Epistolari Llorente (1936). De fet, amb motiu de la coronació de Llorente en 1909, la poeta l’obsequià amb una figura grega i el poema «Floreta sens nom», publicat en l’Almanaque de Las Provincias per a 1910 amb el títol «A Teodor Llorente en memòria de mon cosí Vicent Greus».

El cas és que Greus, fadrí i amb bones relacions, s’havia convertit en el segon pare i mentor intel·lectual i espiritual de Josefina, a qui va transmetre la inclinació perla creació literària. Josefina heretà el seus béns i el seu llegat literari. En l’homenatge que Lo Rat Penat promogué el 31 de maig de 1908 a Alginet, abans de descobrir la làpida a la casa natal del finat al carrer de València, 26, es feu una lectura de poesies i Josefina pronuncià un parlament. En 1942, gràcies a la iniciativa de Josefina Greus, va veure la llum en 1941 la segona edició del poemari Idealismo (1896), l’únic que havia publicat en vida el seu cosí, i Horas de reposo. Poesías, una col·lecció de poemes esparsos de Vicent Greus que havia d’eixir pel 1937 però que la guerra va obligar a ajornar.

Tot i estar, com hem vist, tan lligada la seua biografia a la del cosí jurista i literat, Josefina Greus té les seues pròpies pàgines literàries, compostes per poemes tant en castellà com en valencià que tracten temes relacionats amb el seu poble, la seua terra i religiosos. Van ser publicats en l’Almanaque de Las Provincias per als anys 1910, 1916, 1929, 1930, 1935, 1940, 1941, 1942, 1947 i 1948, algun dels quals era en realitat repetit. Va escriure també poemes en el recull Corona a la Mare de Déu dels Desemparats (1923), en el setmanari il·lustrat La Semana Gráfica (1929) i en la revista El Sueco (1930), defensor dels interessos de Sueca i comarca. Els títols són: «A Teodor Llorente en memoria de mon cosí Vicent Greus», «A la Sra. Dª. María Alonso-Gascó de Tormo», «El meu campanar», «Invocación a Jesús Sacramentado», «Reverso de estampita», «A nuestra Señora de los Desamparados», entre altres que veurem tot seguit.

Sovint s’ha dit que va guanyar un premi en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1910 per «El miracle de Sant Vicent Ferrer», però no és cert. La bona veritat és que en 1909 i 1910 ella va oferir un premi extraordinari en els Jocs Florals de l’entitat consistent en un objecte d’art al millor poema sobre sant Vicent Ferrer, «en memòria de son cosí l’Il·lm. Sr. D. Vicent Greus y Roig (q.e.p.d.)».

Per a Maria Lacueva (2013), «el cas de Josefina Greus Sáez mereix un comentari a banda pel seu canvi de llengua en la pràctica poètica [a partir de la guerra]: el 1940 publica a l’Almanaque “El campanar d’Alginet” i ”Endressa”[sic], i el 1941 “Al poeta Teodor Llorente en el primer centenari de son naixement”; el 1942, però, signa el poema ”Al poeta Vicente W. Querol, con motivo del primer centenario de su nacimiento” en el qual, sorprenentment, només fa referència a les obres en castellà de l’autor, i les dues següents contribucions a l’Almanaque, aparegudes els anys 1947 i 1948, seran també en castellà. No sabem si Josefina Greus Sáez va seguir escrivint també en català, ni tampoc si les causes que la van dur a publicar en castellà respongueren a una decisió pròpia o editorial. Siga com siga, no és difícil imaginar que la situació de persecució i minorització que patien la llengua i la literatura catalanes hi va influir».

El fet que ha gravat el seu nom en la història és més trivial: en 1923 va arribar a Alginet un nou director de la banda de música, Pascual Pérez Choví, que va fer amistat amb Josefina, més coneguda per Pepita. En 1925 li va compondre un pasdoble dedicat a «la inspirada poetessa la senyora Josefa Ángela Greus Sáez», amb el nom abreujat de Pepita Greus, que guanyà el primer premi de la secció segona del certamen musical de València. A la tornada al poble, la banda va ser rebuda per la multitud i es va llegir el poema de Josefina Greus «Al meu poble». El pasdoble va assolir ràpidament la popularitat i s’adoptà en els actes festejos taurins. Se n’han gravat una multitud de versions, a vegades amb el nom canviat Pepita Creus.

Josefina no es va casar i orientà la seua devoció religiosa a les obres de caritat. En morir als 81 anys, fou soterrada al panteó familiar del cementeri municipal d’Alginet. Un col·legi i un carrer del poble porten el nom. Al peu del campanar d’Alginet hi ha unes plaques ceràmiques que reprodueixen la primera estrofa del seu poema més conegut, publicat en 1929 i 1940, «El meu campanar» o «El campanar d’Alginet»:

                   Campanar d’Alginet

                   De tot allò antic i noble,

                   que em fa sentir i pensar,

                   no hi ha res en el meu poble

                   com son airós campanar.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Rafael Roca Ricart. «Vicent Greus, un poeta ‘de incógnito’ de la Renaixença valenciana», a: Diversos autors. Escribir y persistir. Estudios sobre la literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença, III. Buenos Aires: Editorial Argus-a, 2013.

Articles en publicacions periòdiques

---

Rafael Roca Ricart. «El magistrat i poeta Vicent Greus i Roig» a: Aljannat, núm. 2, 2007, p. 101-131.

---

Francesc J. Hernàndez (2017). «Pepita Greus, la del pasdoble»
Francesc J. Hernàndez (2017). «Pepita Greus, la del pasdoble»
https://www.levante-emv.com/valencia/2017/01/08/pepita-greus-pasdoble-12288119.html