Mestre i escriptor

Eduard Guillar va adoptar els cognoms de sa mare, Dolores Guillar Clarí, perquè era fill il·legítim, és a dir, fora del matrimoni. S’educà en una família de classe mitjana vinculada a la cultura i es casà als 26 anys amb Mercedes Aparicio, però visqué quasi tota la vida sol per la mort prematura de la muller i de la filla que tingueren.

El període que abraça l’activisme de Guillar es pot situar entre els anys 1890 i 1928. Es tracta d’una època convulsa tant en l’aspecte sociopolític com cultural. S’hi forgen les primeres institucions i associacions de caràcter republicà i progressista que prepararan el terreny a l’adveniment de la II República, que ell tant va anhelar i no pogué conéixer. Com a activista polític, Guillar es va implicar plenament com a orador en mítings i en campanyes com la revisió del Procés de Montjuïc del 1898, contra la detenció de 87 hòmens d’idees avançades acusats de participar en l’atemptat del 7 de juny de 1896 a Barcelona. També estigué present en la contestació contra el projecte de reforma de l’ensenyança secundària de 1899 proposat pel president del Congrés, Alejandro Pidal, conservador i ultracatòlic.

El compromís amb el republicanisme i el lliure pensament, així com la inclinació per la literatura satírica en valencià, el dugué a considerar-se deixeble de Constantí Llombart, i participà en diferents associacions vinculades a aquestes idees. Seguint les informacions d’El Pueblo, va ser per iniciativa seua que es fundà a Russafa la societat laica La Luz i fou animador de la Primitiva Sociedad de Instrucción Laica i del grup El Independiente de València. Pel maig de 1898 era elegit secretari de la Juventud Republicana Propagandista de València, presidida per Mariano Pardo, i en els anys següents n’era vocal.

Va donar suport a la fundació d’una escola laica a València i també de la societat humorística El Cabàs, dedicada al foment de l’ús literari del valencià, de la qual fou vicepresident el 1901. Com a periodista i mestre republicà, estava convençut que la formació de ciutadans capaços de raonar i pensar per si mateixos corresponia a l’escola laica, per contrast amb l’ascendent religiós, majoritari encara a les escoles de l’època.

Inicià la carrera docent el 1902 i propugnava una escola on s’aplicara una pedagogia avançada, l’ensenyament científic i una educació integral, on el xiquet poguera desenvolupar totes les seues capacitats individuals. També era partidari de l’escola graduada enfront de l’unitarisme regnant, «cuyo establecimiento demanda con urgencia la Higiene y la Pedagogía modernas». Així, entre els anys 1902 i 1906 va desenvolupar l’escola laica de Xest «El Porvenir», que no va poder continuar per dificultats econòmiques. Va fer també de mestre laic a Sagunt, Benaguasil i València.

En aquest període es va veure involucrat en una forta polèmica per un article seu suposadament injuriós contra el fiscal de Múrcia. Guillar fou processat, però no es va presentar a la vista el 14 de maig del 1908 a Madrid i va ser detingut. Empresonat a la Modelo de Madrid, fou la premsa republicana la que denuncià les condicions pèssimes en què es trobava a la presó i promogué una campanya a favor seu fins que recuperà la llibertat.

L’extensa obra d’Eduardo Guillar, que comprén obres de caràcter literari i pedagògic, destaca per la seua coherència temàtica i formal. Va escriure articles, poemes i epigrames per als periòdics Barcelona Alegre (1890), Madrid Cómico (1891, 1898, 1901), Valencia Cómica, La Saeta (1891, 1894, 1898), El Día de Moda (1892), Pluma y Lápiz (1893), La Caricatura (1893), El Ideal (1893, 1894), La Tronà (1894), Nuevo Diario de Badajoz (1894), El Independiente (1894), La Ilustración Nacional (1894, 1895), Diario de la Marina (1894), Diario de Manila (1895), Crónica Meridional (1895), El Guasón (1896), Heraldo de Badajoz (1896), El Diario de Murcia (1897, 1898, 1899), Heraldo de Orihuela (1898), La Revista Moderna (1898, 1899), Eco de la Moda (1898), Heraldo de Alcoy (1899), El Álbum (1899), El Mundo Ilustrado (1900), El Ateneo Infantil (1902), etc., i fou director del satíric valencià La Barraca (1913).

Va publicar diversos llibres, com ara Cuchufletas y chinitas, l’obra de teatre El trancazo (1889, amb l’amic Lluís Bernat), en 1904 tenia en preparació el llibre de versos Rots i badalls i el joguet còmic El escándalo hache (1910, escrita a la Modelo de Madrid). El 1912, la impremta valenciana de P. Sancho li publicava Cuentets anticlericals, una obra representativa de la poesia satírica d’aquell temps. Encara el 1926 va fer públic un opuscle per als docents, Divulgaciones pedagógicas.

L’anàlisi literària dels Cuentets anticlericals –estudiada i publicada recentment per Vinatea Editorial– mostra que la temàtica general de l’obra se centra al voltant de la figura femenina, la sensualitat i les passions desenfrenades entre sexes, amb la implicació gairebé sempre de l’estament religiós i particularment del clergat a fi de desacreditar-lo. L’autor vol contrastar la llibertat laica que propugna amb la vida exemplar atribuïda al clero. Sota la forma tradicional de l’epigrama, Guillar compon dotze poemes d’art menor, excepte un en versos decasíl·labs.

Eduard Guillar va morir als 55 anys a causa de les lesions d’un atropellament de cotxe que li complicaren una malaltia crònica. Va viure en la pobresa, i fins i tot malalt era un home compromés i optimista. En morir, Azzati va demanar d’obrir una subscripció per al sosteniment de sa mare, en estat d’indigència, fet que va prosseguir el republicà Agustín Tarín. Fou soterrat al Cementeri Civil de València.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. Els Cuentets anticlericals d’Eduardo Guillar Clarí, mestre laic i republicà valencià. Catarroja: Vinatea Editorial, 2023.

---

Federico Verdet Gómez. La enseñanza en la Hoya de Buñol-Chiva (1857-1931). Bunyol: IDECO, 2014.

---

Federico Verdet Gómez. Eduardo Guillar Clarí, arquetipo de maestro republicano. Bunyol: IDECO, 2016.

Articles en publicacions periòdiques

---

Manel Traver. «Els ‘Cuentets anticlericals’ d’Eduardo Guillar, un patrimoni literari oblidat» a: Saó, núm. 510, 2025, p. 56-57.

---

Wilson Ferrús (2024): “Els ‘cuentets anticlericals’ d'Eduardo Guillot Clarí"
Wilson Ferrús (2024): “Els ‘cuentets anticlericals’ d'Eduardo Guillot Clarí"
https://www.levante-emv.com/fotos/panorama/2024/02/20/els-cuentets-anticlericals-deduardo-guillot-98366752.html