Advocat, polític i escriptor

Va fer els estudis de batxillerat a l’institut Lluís Vives de València entre 1878 i 1884, i posteriorment cursà Dret a la Universitat de València amb el grau de doctor. Va exercir d’advocat a València amb molt de lluïment i era un orador de paraula fàcil, lloat per la premsa amb etiquetes com “rei de l’oratòria” o “eloqüent lletrat”.

Es va afiliar al Partit Liberal (albista) i arribà a ser regidor pel districte de Russafa en 1901 amb 1.425 vots. Fou diputat provincial entre 1911-1921, i el 1914 va ser elegit vicepresident de la institució.

El seu interés per la cultura i la literatura, unit als dots naturals per a la declamació, el va portar a col·laborar en desenes d’actes culturals i a relacionar-se amb Lo Rat Penat i amb altres entitats com l’Ateneu Científic, la Creu Roja de València (1905-1910), impulsor del Centenari del Quixot (1905), la Societat Obrera de Socors als Invàlids del Treball de València (1906), vicesecretari del Conservatori de Música (1907), Els Tranquils (1910), L’Antigor (1910), Cercle Liberal Democràtic, Mutualitat Escolar, etc. Com a diputat, va ser representant de la Diputació en el Centre de Cultura Valenciana des del gener de 1915 i vicesecretari de la seua Secció de Literatura (1922).

A banda del seu treball d’advocat, era un conferenciant habitual sobre temes judicials, sociològics i fins i tot literaris, com ara la que realitzà a Lo Rat Penat el 13 de febrer de 1906 sobre el present i el pervindre del teatre valencià. No era estrany sentir-lo declamar poemes o contes en els actes de lliurament dels Jocs Florals del cap i casal i en altres certàmens. A tall d’exemple, el 20 de març de 1909 va ser el mantenidor de l’acte d’homenatge a Bernat i Baldoví, celebrat al Teatre Serrano de Sueca. Fou també mantenidor dels Jocs Florals d’Utiel (1912), de Carcaixent (1915), president del jurat dels de Manises (1920) i membre del jurat dels de LRP en 1928. Aquell mateix any, va fer el discurs d’inauguració de l’estàtua de Constantí Llombart als Vivers, amb motiu del cinquantenari de l’entitat valencianista.

Com a literat, va fer la lletra d’algunes peces musicades pel mestre Salvador Giner, com el poema simfònic Correguda de joies i la sarsuela Los mendigos. Giner dedicà l’obra Correguda de joies a l’amic lletrista; es tracta d’una breu narració basada en els fets habituals d’una correguda de joies, un esdeveniment festiu arrelat a diverses comarques valencianes com l’Horta, la Safor o el Maestrat i també a l’illa de Mallorca. Aquesta tradició consisteix en una carrera de cavalls sense sella, el guanyador de la qual és recompensat amb un mocador de seda que normalment regalava a la persona estimada. El text de Guillén Engo descriu aquestes situacions, però incidint més en l’escena amorosa entre el guanyador de la correguda i la seua estimada, amb la incorporació anecdòtica dels impacients amics del genet. Aquest poema simfònic va ser estrenat per la Banda Municipal de València al Teatre Principal el 8 de gener de 1905, durant una festa organitzada per l’Associació de la Premsa.

Va fundar i dirigir en 1907 la revista quinzenal Piña Levantina, de ciències, arts, agricultura, indústria, comerç i actualitats, amb el concurs de l’escriptor Vicent Calvo Acacio (València, 1869-1953), de poca durada. A més de poeta i recitador excel·lent, va provar sort amb una narració per a la col·lecció de Nostra Novel·la, dirigida per Francesc Almela i Vives per a la Secció de Literatura del Cercle de Belles Arts. Es tracta de Sunta i Suncioneta, número 20 de la col·lecció esmentada (27-9-1930). La premsa contemporània, que tant admirava la figura pública de Guillem, va qualificar aquesta novel·la breu com «una de las mejores que han nacido de su pluma maestra, y la que, sin duda, ha escrito con más amor y con mayor delectación. El asunto ha sido acariciado por el autor año tras año, hasta que, ya bien sazonado y maduro, se ha decidido a darlo a la estampa». Fou il·lustrada per l’artista Vicent Canet.

Des del 1924 era membre de la redacció del diari catòlic La Voz Valenciana, publicat a València entre 1917 i 1939, de tiratge modest i continuador de La Voz de Valencia.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Redacció. «Bonaventura Guillem Engo (obituari)» a: Almanaque de Las Provincias para 1934, 1934, p. 448.

---

Sobre Bonaventura Guillem i Salvador Giner
Sobre Bonaventura Guillem i Salvador Giner
https://www.musicaalallum.es/ecos-musicales-valencianos-del-pasado-para-banda/