Militar i escriptor

Fill del catedràtic de dibuix i pintor Heliodoro Guillén Pedemonti i de Josefa Tato Ortega, batejat amb els noms de Julio Fernando Tomás. La família tenia el domicili en la casa número 41 del carrer de Sant Ferran. Va fer els primers estudis als agustins d’Alacant, en 1905 passà al Collège de l’Alliance Française i en 1907 a l’Institut General i Tècnic d’Alacant. Atret per la vida religiosa, va residir uns mesos al convent franciscà de Santa Anna, a Jumella (Múrcia). La seua afició al teatre li ve des de jove: als 13 anys ja actuà al Teatre Principal, però els seus estudis es dirigiren a la carrera militar, iniciada en 1914 a Cadis: fou marí, aviador, pilot de globus i dirigibles, contraalmirall de l’Armada i director del Museu de la Marina.

En 1924 va contraure matrimoni amb María de los Ángeles Salvetti y Sandoval de Laussat y  Bassecourt, descendent del seu admirat i estudiat navegador Jorge Juan, amb qui va tindre tres fills.

Poc abans de casar-se havia intentat l’escriptura dramàtica en valencià amb la pantomima comicolírica en vers ¿Què els dones, Vicentet? o A la lluna de València, estrenada al Principal el 19 d’abril de 1923, la qual té relació amb el vol que havia efectuat ell mateix l’1 de juliol de 1922 al comandament del dirigible Vicentico, amb el qual va sobrevolar per primera vegada Alacant, entre l’entusiasme dels seus paisans.

Estudiant a Barcelona, en 1921 va col·laborar amb l’IEC i amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Amant de la seua terra natal i gran valencianista, segons el seu biògraf Vicente Ramos, en 1965 el nomenaren conseller de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València i actuà de mantenidor en els Jocs Florals de València en 1966. Entre molts altres reconeixements públics, fou nomenat Fill Adoptiu de Benidorm en 1959 i Alacantí Il·lustre en 1966 per la defensa del patrimoni històric de la ciutat.

Va publicar diversos estudis històrics, sobre lexicografia marinera, navegants il·lustres, arquitectura naval, geografia, cartografia, heràldica, genealogia o folklore, a més de textos alacantins, que li valgueren ser membre de la Real Academia de la Historia (1942), de la qual fou nomenat secretari perpetu en 1958, i de la Real Academia Española (1963)

L’últim treball que va exposar públicament fou «Els camins dels catalanismes en la parla marinera de Castella», preparat per al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971), que ell mateix va inaugurar.

Uns mesos més tard, era intervingut quirúrgicament en la policlínica naval de Madrid, on va morir als 75 anys. La capella ardent es va instal·lar a l’Almafrà, la seua casa d’estiu a Benidorm, pròxima a la seua anterior residència del carrer de la Santa Faç, la Caseta Blava. A l’ermita de Sant Jaume se li va dedicar una missa en valencià i sobre el seu taüt es va col·locar una senyera. Vestit de franciscà, fou soterrat al cementeri d’Alacant el 28 de novembre.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Jaume Lloret i Esquerdo. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: IC Juan Gil-Albert, 1999.

---

Vicente Ramos. El almirante y polígrafo Julio Guillén Tato. València: Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació, 1976.

Capítols de llibres

---

José Pastor Navarro. «Julio Guillén Tato», a: José Pastor Navarro. Diccionario biográfico de personajes alicantinos, 6. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2017, p. 263-268.

---

Ismael Belda (2017): “Guillén Tato, marítima pasión”
Ismael Belda (2017): “Guillén Tato, marítima pasión”
https://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/alicante/2017/05/15/59188bcde5fdea57738b456e.html