Actor, director i escriptor

Paco Hernández, el futur primer actor i director artístic, nasqué al carrer de Maldonado del popular barri de la Vilavella d’Alacant. Era fill dels cartageners Ramón Hernández Ortiz i Ángeles Rodríguez Pagán.

Abans dels 10 anys ja actuava a la Societat Echegaray fent papers infantils. Després començà a practicar el cant a l’Orfeó d’Alacant i debutà com a tenor còmic en l’obra Bohemios. Se n’anà amb la seua família a l’Argentina, on actuà amb Emilio Carreras, Pepe Moncayo i Consuelo Mayendia. De tornada a casa, treballà amb l’alacantina Josefina Hernández. Als 18 anys era corista al Saló Novetats i formava part dels conjunts lírics dirigits per Pepe Carreras, Jesús Sara, Joaquín Giménez, Enrique Beüt i Pepe Ángeles, amb l’últim dels quals actuà a Andalusia, Múrcia i molts pobles de les comarques del sud.

Des de jove va residir a Mutxamel, on va treballar com a ebenista i decorador. En 1924 hi va contraure matrimoni amb Maria Marco Torregrossa, amb qui tingué dos fills: Maria i Francesc. A Mutxamel va estar integrat en les entitats socioculturals i festives de la localitat i va formar part com a director artístic i primer actor del Grup de Teatre d’Aficionats, creat en 1916 per Pilar Beltrí Figueras, a més d’exercir molts anys com a ambaixador cristià i de cantar en actes religiosos.

En 1926, la seua carrera artística va fer un gir fonamental en crear la seua pròpia companyia especialitzada en teatre valencià; eren anys en què el gènere era molt comercial i proporcionava guanys sucosos. Paco Hernández compatibilitzà aquesta activitat dramàtica amb el treball de pintor artesanal i d’artista foguerer entre 1928-1933, una mostra palpable dels aprenentatges amb el pintor Heliodoro Guillén i del seu caràcter artísticament inquiet. Treballà amb les primeres actrius Teresa Barrachina i Lolita Millà i amb els actors Àngel Mas i Antonio Prieto, entre d’altres artistes alacantins. Va actuar de manera estable, si més no durant els caps de setmana, al Saló España o al Teatre Monumental d’Alacant fins a la Guerra Civil. També feien sessions per altres locals secundaris de la ciutat i dels pobles, especialment a Elx, on eren molt estimats. La seua fama arribà a València, on va treballar al Saló Novedades durant el període 1931-1935. Arribà a portar un extens repertori de més d’un centenar de peces valencianes, ampliat amb traduccions d’obres castellanes. Com en el cas de Pepe Alba, era tan famós que molts autors li donaven l’exclusiva per presentar llurs produccions o li’n feien expressament per a ell.

Després de la Guerra Civil hagué de passar-se’n al castellà i s’enrolà en un conjunt amb l’alacantí Jaume Olmos i Manolo Codeso, amb el qual recorregué la Manxa, Múrcia i Andalusia interpretant papers dramàtics. A partir de 1947 es dedicà de nou al teatre valencià, gènere en el qual destacava per una incomparable vis còmica, forjada durant una llarga vida artística. Tant és així que tornà de bell nou a València, al capdavant d’una companyia que va actuar a l’Alkázar en el període 1952-1956. Es retirà dels escenaris en 1963, després de celebrar els cinquanta anys de treball ininterromput i més de 200 comèdies estrenades.

Com a autor, escrigué el drama Sang torera o la mort del nostre ídol (1929), sobre la tràgica mort a Inca del torero alacantí Ángel Celdrán Carratalá; El Sol de la Llibertat (1933), obra de temàtica social, i, en col·laboració amb Antuli Sanjuan, l’exitosa revista musical Benacantil (1950) i la peça festera Sempre fogueres o Alacant és la glòria (1961). També adaptà als costums locals alacantins diverses peces del popular autor valencià i amic Paco Barchino.

Amb Paco Hernández treballaren la seua filla Maruja i el seu gendre, Evarist Garcia, dos magnífics intèrprets del teatre còmic que, posteriorment, van fundar el Grup de Teatre Valencià Paco Hernández (1984) en record d’aquest gran artista, figura mítica de la difusió del teatre valencià a les comarques alacantines durant bona part del segle XX.

El fons teatral de Paco Hernández Rodríguez es troba depositat en la Biblioteca de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant; forma part de la secció «Fons Teatral Valencià», amb accés restringit a personal investigador. La col·lecció inclou obres de teatre popular breu valencià dels segles XIX i XX.

L’Ajuntament d’Alacant va retolar amb el seu nom una de les vies urbanes de la ciutat; al seu torn, a Mutxamel té també un carrer dedicat i el teatre auditori de la Casa de Cultura porta des del 5 d’octubre de 2002 el seu nom.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Jaume Lloret i Esquerdo. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1999.

---

Jaume Lloret i Esquerdo. Personatges de l’escena alacantina. Alacant: Patronat Municipal de Cultura de l’Excm. Ajuntament d’Alacant, 2002.

Capítols de llibres

---

José Pastor Navarro. «Francisco Hernández Rodríguez», a: José Pastor Navarro. Diccionario biográfico de personajes alicantinos. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2017, p. 26-28.

---

Fons Paco Hernández a la UA
Fons Paco Hernández a la UA
https://biblioteca.ua.es/va/troba-informacio/col-leccions-especials/col-leccions-personals/paco-hernandez-rodriguez.html