Polític i patrici

Fill de Gaetà Huguet i Breva i de Concepció Segarra, va seguir les petjades del seu pare, que havia estat diputat provincial republicà (1890) i regidor de Castelló (1906-1909), esdevenint el gran líder del valencianisme castellonenc fins la dictadura de Primo de Rivera, dins el projecte valencianista, en el qual experimentà una evolució ideològica fins assolir profundes conviccions nacionals.

Criat en una família propietària d'una de les majors fortunes rústiques de la província, la precarietat de la seua salut va complicar-li l'etapa d'estudis de batxillerat i universitaris. Inicià estudis de Matemàtiques a les universitats de Barcelona i Central de Madrid, així com d'agricultura a l'Institut National d'Agriculture de París i d'Enologia a Xerès, per tal de poder dedicar-se a la gestió del negoci familiar.

A la mort del patriarca Huguet, coincidint amb l'ambient del final de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Gaetà Huguet va manifestar-se continuador del llegat civil de son pare, tot desplegant l'activitat política dins el valencianisme republicà, que amb la nova República, s'intensifica. A través de diverses organitzacions, com Acció Republicana, Esquerra Republicana del País Valencià i Esquerra Valenciana, Gaetà Huguet esdevindria el líder indiscutible del valencianisme al nord del país.

Esquerra Republicana del País Valencià va néixer a Castelló el 1934, impulsat per Gaetà Huguet. El seu programa reclamava la recuperació íntegra de la personalitat del País Valencià, mitjançant una autonomia politicoadministrativa el més integral possible [reservant-se la més] completa independència en la seua vida interna, i en tots aquells assumptes propis del País Valencià, programa que sols era realitzable seguint la línea reformista de la República, es a dir, prosseguint l'orientació general del bienni 1931-1933. [i]

Tanmateix, les discrepàncies entre els seus components provocaren que el partit s'escindís entre els sucursalistes que s'integraren a Izquierda Republicana, i els valencianistes que, encapçalats pel mateix Huguet, entraren, ja esclatada la guerra el 1936, a Esquerra Valenciana, la ideologia de la qual va contribuir a modelar. En aquella època, participà en organismes de representació social, com la Caixa d'Estalvis de Castelló, de la qual fou nomenat vicepresident.

L'activitat cultural i la política s'entrellacen especialment en la figura d'Huguet. Un exemple va ser la dotació econòmica del premi Gaetà Huguet, en honor a son pare, als Jocs Florals de Lo Rat Penat, de València. Significativament, el 1930 fou adjudicat a La llengua valenciana, de Lluís Revest, una obra clau en el procés de les Normes de Castelló de 1932, en l'èxit de les quals Gaetà Huguet va tenir un paper decisiu, assumint la negociació per aconseguir el màxim d'adhesions al voltant de les normes redactades pel propi Revest.

Amic de Carles Salvador, va prestar suport moral i econòmic a l'ambiciós programa cultural que aquest impulsà. A més d'organitzar, el 1933, la Colònia Valencianista de Sant Pau d'Albocàsser, va exercir un mecenatge notori en iniciatives culturals diverses i en publicacions valencianes, com el setmanari El Camí, del qual fou també col·laborador i promotor.

Entre les seues grans aportacions al valencianisme cultural cal esmentar Proa, Consell de Cultura i Relacions Valencianes (1935), que tenia com a objectiu esdevindre una promotora cultural —cursos de llengua, difusió als mitjans de comunicació de la llengua i la cultura del País, creació d'una editorial—, i ser un punt de trobada del valencianisme, però també del País Valencià amb Catalunya i, fins i tot establir connexions amb organitzacions polítiques de Galícia i el País Basc. Proa desaparegué després del 18 de juliol de 1936.

Uns dies abans de l'entrada de les tropes feixistes a Castelló de la Plana, el juny de 1938, se n'anà a València, on patí una breu detenció, causada pel seu pas per la presidència de la Caixa d'Estalvis de Castelló. El 26 de gener del 1939, dia de la caiguda de Barcelona, se n'anà a Alacant, on va volar uns dies després des de l'Altet cap a Marsella.

A França refusà la possibilitat d'exiliar-se a Veneçuela i marxà a París, on el va sorprendre l'arribada de l'exèrcit d'ocupació nazi. Fugint de nou dels nazis marxà cap a Orleans primer, i després arribà a Bordeus, on la sort va fer que el cònsol espanyol fos un vell conegut, que li proporcionà documentació per a passar a la França col·laboracionista de Vichy. Va poder instal·lar-se a Montpeller (on aprofundí els seus contactes amb Esquerra Republicana de Catalunya) i, finalment, arribà al Principat d'Andorra.

Durant l'exili mantingué contactes amb Pompeu Fabra, entre d'altres republicans il·lustres.
El 1945 va sol·licitar la repatriació. Tot i la resposta positiva de la Direcció General de Seguretat (eixe any apareix als arxius com a deslliurat de responsabilitats), va allargar encara un temps la seua estada a Andorra fins el 3 de gener de 1951, en que amb l'arribada a la Seu d'Urgell, es cloïa l'exili de Gaetà Huguet.

Una vegada instal·lat a la seua ciutat, va haver de pagar una forta multa en concepte de depuració de responsabilitats polítiques per haver col·laborat amb el règim legítim de la Segona República. Aleshores recuperà el contacte amb alguns dels antics companys i amb la generació valencianista de la postguerra. Com a resultat, va subvencionar i promocionar els cursets de valencià del programa que dirigia Carles Salvador, col·laborant amb ell com ja havia fer abans de la guerra, i finançà la publicació de l'opuscle El món literari de Sor Isabel de Villena, de Joan Fuster (1956).

Profundament compromès amb l'erradicació de l'analfabetisme, va escriure Valencians de Secà. Estampes del Baix Maestrat, una descripció d'elevat valor etnològic i històric, que deixà inèdita. L'obra, que havia iniciat el 1928 i intentat seguir als anys d'exili, fou editada pòstumament el 1969 i reeditada el 2003.

Uns mesos abans de morir feu donació dels seus béns per a la constitució d'una fundació privada dedicada a la protecció de les activitats culturals valencianes. La Fundació Huguet constituí el 1962 el seu primer Patronat i des d'aleshores és un dels puntals de la promoció de la llengua catalana a les comarques castellonenques.

[i] El Camí, núm. 105. 10 de març de 1934.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

HUGUET SEGARRA, Gaetà. Els Valencians de secà : Estampes del Baix Maestrat. València: L'Estel, 1969.

Llibres

---

ARDIT, M., BALCELLS, A. i SALES, N.. Història dels Països Catalans. vol 3. Barcelona: EDHASA, 1980.

---

CORTÉS CARRERES, Santi. El valencianisme republicà a l'exili. València: Generalitat Valenciana - Comissió per al Vé Centenari del Descobriment d'Amèrica, 1993.

---

CORTÉS, Santi (ed.). L'exili valencià en els seus textos. València: Generalitat Valenciana, 1995.

---

CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].

---

HERRÀINZ, L., Josep i REDÓ, Pilar. Republicanisme i valencianisme: La familia Huguet. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 1995.

---

PIZCUETA, Adolf. Memòries fragmentàries. València: ACPV – Fundació Huguet, 1990.

---

Web Fundació Gaetà Huguet
http://www.fundaciohuguet.com/llinatge.htm