Compositor i cantant

Tot i nàixer a Navarrés per indicacions d’un metge, cunyat de sa mare, de seguida es va traslladar a Terrassa (el Vallès Occidental), on estava establida la família, per bé que mai va abandonar els vincles amb el seu poble natal. Era fill d’un industrial del sector tèxtil que després de la crisi industrial catalana de la dècada del 1950 va haver de traspassar el negoci.

El 1968 va iniciar els estudis d’Arquitectura a Barcelona, on visqué en una pensió de l’avinguda de la República Argentina, però la música i l’art de Joan Manuel Serrat, que en aquella època ja emergia entre altres cantautors, van canviar la seua vocació i començà a compondre i a interpretar les seues pròpies cançons. Alhora, va entrar en contacte amb els moviments antifranquistes, amb els quals anava del braç en les idees però fugint de les masses i comprometent-se amb la base popular. Va ser llavors quan, amb 18 anys, cantà per primera vegada en un teatre a Terrassa amb Serrat. Després, durant dos anys va actuar de teloner en els concerts de Lluís Llach, que el va apadrinar, amb temes senzills d’una gran sensibilitat i d’escriptura correcta. El seu guitarra era el xativí Salvador Escamilla.

L’any 1970 va publicar les primeres cançons en senzills i amb la companyia Columbia. En destaquen temes com «Busco una flor» i «Tonades», i aconsegueix el seu primer gran èxit amb «Gemma» (1971), dedicada a la seua germana que patia paràlisi i que ha esdevingut tot un clàssic, ja que ha estat considerada com una de les 100 millors cançons en llengua catalana del segle XX per la revista Enderrock.

El 1972 va publicar «No m’importarà pas gens» i «Kristine» (aquesta darrera cançó va guanyar l’any anterior el Primer Premio Dorna de Vigo), i prompte va arribar el primer àlbum, Fulls (1973, amb arranjaments de Josep Maria Bardagí), en el qual destaquen cançons com «Cantiga» o «Fulls», aquesta darrera fruit de la seua experiència com a professor en escoles de barris d’immigrants. Segons l’autor, aquest disc amagava molt de patiment sentimental i social. El 2005 es reeditava en disc compacte juntament amb els primers senzills, ara titulat Gemma entre Fulls.

En tota la seua carrera, Humet només va enregistrar un altre àlbum en català: Fins que el silenci ve (Movieplay, 1979), un disc unitari d’una gran qualitat, basat en una consideració espiritualista de l’existència de l’home en el món. Els arranjaments van ser obra de Jordi Vilaprinyó i el va presentar al Palau de la Música Catalana. Aquesta obra va ser composta amb un plantejament musical que va ser una novetat, ja que es tracta d’una suite de 35 minuts interpretada per una trentena de músics. El tema principal comença amb una estrofa que en resumeix la filosofia: «I així com l’home té por i es destrueix per no escoltar la vida, així la vida el persegueix, el fa parar i el crida. Fora del temps, allà on les coses són simples moments i no hi ha angoixa».

Aquest àlbum no va tindre el ressò esperat i Humet va tornar al castellà i a una línia més comercial amb Hay que vivir (1981). Tot i els notables èxits populars com «Que no soy yo» o «Clara», la seua trajectòria en castellà quedarà massa sovint a l’ombra de la de Joan Manuel Serrat, artista que ocupava el seu mateix estil creatiu i interpretatiu.

Va morir als 58 anys a causa d’un càncer d’estómac i fou soterrat per desig personal a Navarrés. El 16 de maig de 2009, de la mateixa manera que havien fet al Palau Sant Jordi de Barcelona el 16 de desembre de 2008, un grup d’artistes de la Cançó li van oferir a Navarrés un concert d’homenatge, entre els quals hi havia Maria del Mar Bonet, Lluís Miquel, Al Tall, Paco Muñoz, Moncho Borrajo, Amparo Moreno, Lluís el Sifoner, el guitarrista Joan Eloi Vila, Ramiro Segrelles, Ramoncín, etc. Així mateix, té un carrer dedicat al seu poble de naixença.

Va estat casat amb Loli Bañón, amb qui va tindre dos fills, Joan i Esteban.

Per l’agost del 2022 apareixia el llibre Joan Baptista Humet. Vida, canciones y silencios del crític musical Fernando González Lucini, editat per l’Associació Cultural Amics d’Humet i Lucini Editores, amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. L’autor s’endinsa i navega «per les seues cançons a la recerca i al rescat de la seua immensa, sensible, lliure, apassionada, independent i compromesa humanitat». El llibre conclou amb un epíleg de la seua filla Pierángela i un cançoner amb totes les lletres dels nou discos publicats. Fou presentat el 24 de gener de 2023 a la Sala SGAE Centre Cultural de València, amb la presència de diversos artistes valencians com Paco Muñoz, Lluís el Sifoner i Miquel Gil.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Josep Vicent Frechina. «Joan Baptista Humet», a: Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. València: AVL, 2011, p. 165-168.

Articles en publicacions periòdiques

---

Martí López Vila. «Joan Baptista Humet, cantant a la tristesa» a: Enderrock, núm. 90, abril del 2003.