Periodista, escriptor i cantautor

Nascut al si d’una família de classe popular de Benicarló, al Baix Maestrat. El seu pare treballava en una fàbrica de mobles i la seua mare era mestressa de casa. Josep Igual va ser des de sempre una persona autodidacta, la qual cosa no li va impedir assolir un gran nivell com a escriptor que, endemés, dominava gairebé tots els gèneres.

A la seua ciutat va exercir a temporades com a periodista i columnista del setmanari Benicarló Crònica, La Veu de Benicarló i l’edició valenciana de l’ABC. De les seues columnes en aquest darrer diari, l’editorial Brosquil va publicar un recull amb el títol Prosas meridionales (2006). Fou també locutor de Radio Naranja, una emissora fundada per empresaris locals que ben prompte va vendre la llicència d’emissió a Antena 3 i que actualment és la SER Maestrat.

En col·laboració amb altres joves va fundar i dirigir la revista literària Passadís. Quadern de Lletres. La redacció de la publicació, nascuda a l’hivern de 1987, la formaven Lleonard Furió, Joan Renales, Lluís Messeguer i Josep Manuel San Abdon, i era una iniciativa del col·lectiu Alambor, organitzador també dels premis del mateix nom. A la publicació s’incorporaren també noms assenyalats en el món de la cultura a les comarques del nord del País Valencià, com Ramon París o Miquel Àngel Pradilla.

Igual era, segons l’escriptor Manel Alonso que el va conèixer en aquells inicis, “un home amb el físic d’un canonge alt ben nodrit per les parroquianes, vessava salut i energia i tenia una mirada brillant i múrria sota les orelles”. Era, a més, en la descripció que en fa l’autor de Puçol en una necrològica publicada a La Veu del País Valencià, “un conversador sagaç, intel·ligent, ben informat, però no adoctrinat pels mitjans de comunicació, un individu que no defugia el duel dialèctic”. El crític literari i escriptor Josep Manuel San Abdon destaca també d’Igual la seua passió des de ben jove per la lectura, la qual, sens dubte, el va dur a dominar l’escriptura.

Després d’un període vivint a la Ràpita, el 2010 es va traslladar definitivament a Amposta sense perdre mai el contacte amb els cercles culturals de Benicarló.

Autor prolífic, als anys vuitanta va publicar els reculls de poesia Treva d’hivern (1987) i 35 poemes (1988), guardonat amb el Premi Roís de Corella que atorgava la ciutat de València. Durant els noranta va treure Lector d’esperes (1990), Diari espiritual (1990), Closed for sale (1994), Refugi contra la tempesta (1995), Tríptic (1997) i Rebotiga de brocanter (1999), amb què va obtenir el Premi Josep Maria Ribelles de Puçol. Van seguir els títols Llevats i ombres (2006), Poemes escollits (2007), Ditades al vidre (2008), Uomo qualque (2010) –reconegut amb el Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi– i Oliverar de l’aire (2019), Premi Xavier Casp Ciutat de Carlet.

En el camp de la narrativa, el 1997 és guardonat amb el Premi Sebastià Juan Arbó per la novel·la Cabotatge; amb Torn de nit obté el premi de narrativa Vila Ametlla de Mar de 2005, i el 2015 el Ciutat d’Amposta de narrativa breu per Música secundària. També va ser autor de diversos reculls de contes, entre els quals cal assenyalar La nau de l’atzar, Premi Ciutat de Vinaròs de 1999; Les clarianes i els dols, 2000; Torn de nit, 2005; Circ de puces, premi de narrativa curta Vila de Benissa de 2018; Fugida en cercles (2010) i Plàncton (2012).

Josep Igual va ser també un dietarista excel·lit. El 2001 publicà L’any de la fi del món. Tres anys més tard, Els rastre dels dies, Premi Alambor. El 2006, Benicarló: un passeig silent. El seguiren Quaderns deltaics (2009) guardonat amb el III Premi Cristòfol Despuig, Incert alberg (2016) i l’excel·lent L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017, premiat amb el Joan Fuster d’Assaig de l’any 2019.

Sobre aquest darrer text, un altre dietarista de renom com Toni Mollà va escriure: “Al pas del temps, Josep Igual ha anat perfilant, gràcies a lectors desacomplexats, aquell personatge que ara i avui coneixem. Un personatge d’àmplia obertura d’interessos vitals que domina els corresponents registres estilístics. La lectura de L’eternitat enamorada en confirma una evolució assaonada. Josep Igual continua escrivint amb una facilitat aparent. La frase flueix ben adjectivada –a la manera que vam aprendre mentre fumàvem i llegíem Josep Pla. Amb els adverbis exactes que emmarquen les circumstàncies en què el personatge Josep Igual llegeix, canta, viatja, xarra amb els amics, passeja el gos o escriu –que són sinònims imperfectes de la vida (…)”.

El periodista Xavier Aliaga també posà en relleu la importància del dietari guardonat amb el Joan Fuster d’assaig: “quan la prosa d’Igual s’enlaira, quan guanya en perfils propis és en l’anotació quotidiana, com ara quan descriu el nomadisme del músic o quan aborda viatges i itineraris. Passatges de factura planiana llegidors i amens, de vegades excelsos literàriament com en el sinestèsic perfil d’un casal de jubilats. Trobarem això i els petits moments intransferibles en què la col·lectivitat és un remor de fons i el dietarista es tanca en la closca. Llavors, el lirisme agafa les regnes, els ulls dels lectors espurnegen i els cervells dels tastadors de delicadeses veuen enceses les neurones com a llums de Nadal”. 

Com a estudiós va publicar, el 1990, El món literari de Sebastià Juan Arbó, i el 2006 Retrats de butxaca, on descriu diversos personatges del món de la cultura com Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó o Ovidi Montllor.

Igual va ser també cantautor. El 1998 va editar el disc Sort de tu (TRAM) amb poemes musicats d’ell mateix i d’altres poetes. Els darrers anys, s’havia guanyat la vida com a músic de poble fent concerts amb la seua parella Xus Valor. Una faceta que també explica a L’eternitat enamorada entre citacions cultíssimes, escrites en una prosa exquisida, sobre la música.

Igual va traspassar el 2021 a cinquanta-cinc anys, a Amposta, el Montsià. Pocs mesos després, el 15 d’octubre de 2021, escriptors de tots els Països Catalans van homenatjar-lo a la Biblioteca Sebastià Joan Arbó d’Amposta en el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés