Religiós franciscà i historiador

Andreu Ivars ingressà en l’orde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, el Camp de Morvedre) als quinze anys. A les primeries del segle XX, completà la formació als convents de Pego, Biar, Cocentaina i Benissa; el 21 de desembre de 1907 va rebre el diaconat al Palau Arquebisbal de València i el 1909 fou ordenat sacerdot. L’any 1910 va ser enviat a Roma a estudiar Patrologia, Història Eclesiàstica i de l’Orde Franciscà a l’Ateneu Pontifici Antonianum, a més de Paleografia i Diplomàtica en l’Arxiu Vaticà. En 1913 va ser destinat al col·legi internacional de Quaracchi (Florència) per a col·laborar en el Centre d’Investigació Històrica de l’Orde Franciscà, i en 1914 es va incorporar al grup de fundadors i redactors de la revista Archivo Ibero-Americano (AIA), de la qual va ser sotsdirector des de 1919, director a partir de 1928 i col·laborador assidu. L’AIA, publicació de la Conferència Hispano-Portuguesa de ministres provincials OFM, encara existent, és una revista dedicada a l’estudi de la història del franciscanisme i de l’Església en general en la península Ibèrica i als territoris on van exercir la seua labor missionera els franciscans espanyols i portuguesos: Amèrica, Terra Santa, Extrem Orient, Nord d’Àfrica, etc.

De 1920 a 1936 va residir de forma permanent a Madrid al Col·legi Cardenal Cisneros i va ser capellà del Sanatori Villa Luz, dedicat de ple a la investigació històrica i a la divulgació dels seus estudis, principalment en la revista esmentada, però també en altres de caràcter històric com el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1922-1927) i els Anales del Centro de Cultura Valenciana, o en la premsa diària, sobretot en Diario de Valencia. A principis de 1919 va ser nomenat director corresponent del Centre de Cultura Valenciana per Benigànim. Dins de l’orde va exercir els càrrecs de definidor i de cronista provincial de la Província Franciscana de València.

Va obtindre premis en els Jocs Florals de Lo Rat Penat en 1919 (Dos creuades valenciano-mallorquines a les costes de Berberia, publicat en 1921) i en 1926, tots dos oferits per l’Ajuntament de València. En 1930 va guanyar un premi de la Diputació de València en el concurs creat a instàncies del Centre de Cultura Valenciana a la millor monografia o manual en valencià sobre la literatura valenciana en els primers segles després de la conquesta; en 1932 encara no estava publicat, i sembla que restà inèdit.

El seu prestigi en el camp de la investigació històrica, ressaltat per la premsa de l’època, es va estendre fins i tot més enllà de les fronteres peninsulars. Els seus nombrosos articles i llibres, escrits en castellà o en valencià, versaven especialment sobre temes d’història o de cultura, tant del franciscanisme com de l’antic Regne de València.

El pare Lluís Fullana, del mateix orde religiós, el va influir notablement i l’esperonà a recuperar i promoure la figura de diversos religiosos franciscans per mitjà de la investigació, d’ací que es convertira en un dels grans coneixedors i divulgadors de l’obra de Francesc Eiximenis. Podem considerar que a partir dels anys 20 floreix el període més fructífer quant als estudis eiximenians. Destacats erudits de la cultura catalana comencen a interessar-se per la seua figura, com ara Antoni Rubió i Lluch o Pere Bohigas. En l’àmbit valencià, el pare Andreu Ivars en serà el màxim exponent, ja que n’analitza molts i diversos aspectes. Destaca, sobretot, el recull d’articles apareguts en l’AIA, que ell dirigeix, arreplegats en El escritor Fr. Francisco Eximénez en Valencia (1383-1408), reeditat a Benissa en 1989 amb una introducció de Pere Santonja. Els seus treballs segueixen normalment una línia d’investigació històrica, la seua gran vocació. L’estudiós Lluís Brines remarca l’anàlisi que fa del Llibre dels Àngels, considerat el millor estudi teològic que s’ha fet mai d’aquesta obra. Així mateix, cal remarcar-ne una gran intuïció, en ser el primer a veure que el Tractat de Confessió no era més que una part de l’Scala Dei, i aquest, alhora, una còpia en part del Llibre de les Dones. També va ser el primer que copsà la gran influència que té l’obra del franciscà Joan de Gal·les sobre Eiximenis.

Escrigué obres històriques com Cuándo y en dónde murió el infante Fray Pedro de Aragón (1916) i Francesc Ferrer, poeta valencià del sigle XV (1930). En aquesta última, Ivars insistia en la valencianitat d’aquest poeta, tesi s’ha confirmat recentment.

Va intervindre en el III Congrés d’Història de la Corona d’Aragó de 1923 amb el treball Orige i significació del “Drach Alat” i del “Rat Penat” en les insígnies de la ciutat de València, publicat a València en 1926. Altres treballs en valencià seus són el Text de la versió valenciana de les lletres d’Alexandre el Gran (València, 1928). Aquell mateix any estava treballant en un altre projecte que sembla que quedà al calaix: les Lletres de batalla en llengua valenciana del cavaller Joanot Martorell.

També cal posar en relleu el treball d’exhumació i edició en 1917 de l’epistolari de María Jesús de Ágreda, religiosa castellana del segle XVII, escriptora mística, abadessa del convent d’Ágreda i consellera de Felip IV. Altres temes estudiats per ell i publicats en format de llibre o opuscle són: Los jurados de Valencia y el inquisidor Fr. Nicolas Eymerich (1916), Cuándo y dónde murió el Infante Fr. Pedro de Aragón (1916), La enseñanza catequística y el catecismo del P. Pedro Vives (1922), El Beato Nicolás Factor en las Descalzas Reales de Madrid (1926), La “indiferencia” de Pedro IV de Aragón en el gran Cisma de Occidente (1928) i El Monasterio de la Puridad de Valencia: su fundación y advocaciones (1933). Moltes d’aquestes publicacions van ser ressenyades en la premsa i més profundament en el BSCC, a càrrec de Salvador Guinot i Lluís Revest.

Els seus treballs, arxiu i obres disposades per a la publicació es cremaren en l’incendi del Col·legi Cardenal Cisneros el dilluns 20 de juliol de 1936. Ho conta així: «Total, tot perdut, inclús les 40 carpetes de documentació copiada y apuntaments, suor de 26 anys d’escorcollament d’archius: quina tristea més gran». Quan va decidir tornar a Benissa amb la família, fou detingut a Dénia el 7 de setembre. El seu cadàver aparegué a Gata de Gorgos el 8 de setembre de 1936. Alaitz Zalbidea acaba de publicar el seu dietari d’aquells mesos, conservat al convent dels Àngels del barri de Russafa, a València.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Pere Santonja. «Reedició coordinada i amb una introducció de Pere Santonja», a: Andreu Ivars Cardona. El escritor Fr. Francisco Eximénez en Valencia (1383-1408). Benissa: Ajuntament de Benissa, 1989.

Articles en publicacions periòdiques

---

Alaitz Zalbidea Berenguer. «Les memòries del pare Andreu Ivars i Cardona (Diari 1936). Estudi i edició» a: Revista Valenciana de Filologia, núm. IV, 2020, p. 189-222.

---

Benjamín Agulló Pascual. «Fray Andrés Ivars Cardona OFM (1885-1936)» a: Archivo Ibero-Americano, núm. 193-194, 1989, p. 51-78.