Poeta i dramaturg

Nascut al carrer de la Corona de València, al barri del Carme, en una família humil. Es va casar amb Elvira Chirona Peris, amb qui tingué dos fills: Elvira i Josep. La família vivia a la plaça de Mossén Sorell, número 6.

El 1908, en publicar la primera narració (novel·leta, en deien) titulada La festa de les fadrines en El Cuento del Dumenche, el director Lluís Bernat ja deia d’ell que era un autor entusiasta, molt actiu i treballador que col·laborava en setmanaris literaris de València i Madrid, tenia diverses obres teatrals preparades i un parell de llibres inèdits.

Fou col·laborador dels periòdics Heraldo de Alcoy (1907), cronista cinematogràfic de La Correspondencia de Valencia (1915...), de les revistes valentines L’Altar del Mercat (1907...), Terra Valenciana (1908), Impresiones (1908...), La Degolla Nova (1909), Anunciador Valencià (1912-1915), Pensat i Fet (amb poemes entre 1916-1934, ininterrompudament), El Motiló (1912-1913), El Desficiós (1912), La Tronà (1912-1913), La Traca (1913), El Cuento del Dumenche (entre 1908-1919), fou director d’El Pardalero (1915), va escriure en La Matraca de Josep Calpe (1916), Valencia Mensual (1917-1918), Arte y Letras, València (1926), Nostres Falles (1927), Almanaque de Las Provincias (15 poemes entre 1915-1936), Valencia y su fiesta (1932), El Fallero Republicano (1933) o El Bunyol (1934), entre altres. En 1916 era nomenat corresponsal artístic a València de la revista madrilenya Arte Musical, escrivia poemes en castellà en Mundo Gráfico (1917, 1934) i textos festius en Buen Humor (1923).

Com a autor teatral, va escriure més de 50 peces teatrals segons el catàleg de Severí Guastavino, algunes en col·laboració, en prosa o en vers, encabides en els gèneres de sainet, joguet, revista, sarsuela, drama, poema musical i miracles vicentins. Per citar-ne només algunes, L'auca de Milà, A Nadal... coques!, Xe quin lio!!, Punt i coma, Lo fill del cristià, La Gaseta, Com se fa un sainet?, La nit de la Rosa, El 0'95, La neteta del meu cor, L'amo del poble, Carabasa m'han donat, Fallo a blanques, El marit de la major i el nóvio de la menuda, Quadro flamenco, En la nit de la plantà, Les glàndules de mono, etc.

Va redactar moltes explicacions de falla per als llibrets, amb primers premis en els concursos de Lo Rat Penat o de l’ajuntament en diversos anys (1927, 1933, 1934). En 1934, la revista fallera Pensat i Fet li dedicava aquesta quinteta com a poeta faller inspirat:

¿Té este múltiple poeta

molí de versos en casa?

Fent-ne és una maquineta...

Explicació per ell feta,

és ben cert que no fracassa.

Josep Maria Juan formava part de l’star system d’autors de llibrets dels anys 30, juntament amb Maximilià Thous i Orts, Josep Maria Bayarri, Faust Hernández Casajuana, Eduard Buïl, Josep Peris Celda, Vicent Caro Adam, Rafael Gayano Lluch, Jesús Morante Borràs, Jaume Ferrer Vercher, Alfred Sendín Galiana, Bernat Ortín Benedito, Ricard Sanmartín, Maties Ruiz, Josep Maria Esteve Victòria, Vicent Ramírez Ferriols o Ramon Andrés Cabrelles.

Entre 1916-1935 va obtindre 22 guardons en els Jocs Florals de LRP i va ser reconegut Mestre en Gai Saber en dues ocasions (1919 i 1928). També es va emportar premis en altres localitats, com ara Gandia (1922) o Torrent (1935).

El 1919 era secretari de la Joventut Valencianista en la presidència de Joaquim Reig, a més de membre de la Comissió de Teatre de Lo Rat Penat mateix any. Per l’abril de 1923 va ser admés al Centre de Cultura Valenciana, presentat pel seu amic Manuel González Martí. Després de la guerra va continuar vinculat a Lo Rat Penat, actuà en recitals poètics i guanyà altres premis en els Jocs Florals.

És recordat, sobretot, per ser l’autor de la lletra de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, que es canta encara, seleccionada a finals de 1922 i musicada pel sacerdot i organista vigatà Lluís Romeu i Coromines per a l’acte solemne de la Coronació de 1923. Certament, hi hagué moltes esperances entre els valencianistes dels primers anys 20 que la coronació canònica (12 de maig de 1923) fora una avinentesa que ajudara a retrobar l’ànima col·lectiva. Era la primera conjuntura en què el valencianisme es feia més present en la societat, comptava amb premsa que hi donava suport i la propaganda s’estenia amb més efectivitat en papers, fullets volanders, mítings i aplecs. Els valencianistes d’aleshores sabien que no es podia desaprofitar l’ocasió de dotar València i tot el País Valencià d’un referent global, just l’advocació que més s’havia estés arreu del país per la seua orientació cap als més desposseïts. Per tant, calia donar a un esdeveniment tan rellevant una dimensió nacional des de tots els vessants possibles.

Josep Maria Bayarri, tan excèntric en alguns moments com vulguem, i patriota abrandat, va encapçalar la racionalitat davant una dubitativa comissió de la coronació. Ell, sobretot ell, des de la revisteta setmanal La Coronació de Nostra Patrona anava posant llum i fixant la posició dels valencianistes en qüestions com ara el dubtós gust poètic de la primera versió de l’himne oficial de la coronació, el cartell representatiu (només en castellà), la revista oficial en castellà (Mater Desertorum), el lloc més adequat per a l’acte culminant, el regust popular com a condició indispensable, la presència de la llengua en totes les manifestacions d’aquells festejos, etc. Semblava que no, però anava marcant i reconduint cap a la dignitat algunes de les decisions poc encertades que prenien els organitzadors, atent als actes programats que «estimem contraris al esperit valencià que perdura erecte a través de la malícsia i la ignorància rasposa de molts valencians».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Josep Lluís Marín. El llibret de falla. Explicació i relació de la festa (1850-2014). València: Generalitat Valenciana, 2014.

Articles en publicacions periòdiques

---

Òscar Pérez Silvestre. «El valencianisme i la Coronació de 1923» a: Saó, núm. 490, 2023, p. 48-50.