Llista alfabètica
Llista alfabètica

Pasqual Juan Rochera

Vila-real, 28 de setembre de 1937
Vila-real, 15 d'abril de 2020

Fotografia de Pasqual Juan Rochera

Fuster i dolçainer

Pasqualet de Vila-real o Grenya, tal com el coneixien als altres pobles de Castelló i a la seua ciutat, va nàixer al si d’una família humil al carrer de la Cova Santa, dins de la vila antiga de Vila-real. Va anar a l’escola fins als 11 anys, ja que la mort de son pare el va obligar a posar-se a treballar per tal d’ajudar econòmicament la seua família. Va començar a instruir-se en l’ofici de fuster amb Salvador Llorens.

Quan només tenia 12 anys, Pasqualet va començar la seua vida de músic com a membre de l’Agrupació Coral Els XIII de Vila-real. Va iniciar-se amb el flautí, tot i que el seu caràcter autodidacta també el va portar a explorar altres instruments com el clarinet, l’acordió i la bandúrria, instrument amb el qual va tocar per primera vegada en la Rondalla Tagoba de Vila-real sota la direcció d’Olmo. Mentre treballava al taller dels Travers, va descobrir, per casualitat, una vella dolçaina dins d’una caixa de ferramentes de treball. Engrescat per la seua passió per la música, Pasqual la va agafar i va començar a practicar amb el nou instrument, que va ser completat amb una canya que li havien enviat des de València. A partir d’aquest moment, va compaginar el treball de fuster amb la seua gran afició de dolçainer.

A poc a poc, va anar prenent el control de la dolçaina i, per primera vegada, va participar en la cercavila de la diada de Santa Cecília a Vila-real. El dia del sopar dels músics vila-realencs de 1951, Pasqualet, que tenia 14 anys i encara no era dolçainer, i Nelo (futur company i músic de la mateixa banda que Pasqual), que no era tabaleter, isqueren tocant la dolçaina i el tabal encapçalant la desfilada dels músics de Vila-real, que commemoraven la seua festa; ningú no els hi havia ensenyat. A més, com que el dolçainer que hi havia a Vila-real, El Negre, va haver d’anar-se’n a viure fora, Pasqual va ser contractat per ser el dolçainer de totes les festes de carrer que es feien a la vila: la despertada, la missa i la processó.

Des del 1957, el van buscar per a tocar a les festes d’altres pobles, com ara l’Alcora, Borriol i Cabanes, on va estar present més de cinquanta anys, o altres com Sant Joan de Moró, Torreblanca, Vilafamés, Figueroles, Atzeneta i la Vall d’Alba, on actuava en cercaviles, festes de bous, balls populars i processons. El dolçainer va compartir la següent anècdota sobre la Vall d’Alba en una entrevista a La Caixeta Musical de David Cubedo, on s’observa la seua personalitat autodidacta: «una vegada em van contractar per anar a tocar a la Vall d’Alba i, quan vaig arribar al poble, resulta que era el dia del ball de plaça i jo no me’l sabia. Tot el poble estava en la plaça esperant que tocara i jo els vaig dir que no me’l sabia. Aleshores, l’alcalde em va dir que anàrem a l’ajuntament, unes dones em van cantar el ball i jo el vaig escriure en solfa. Al matí següent vam poder fer el ball, tot i que la Guàrdia Civil em volia tancar a la presó!».

Des del 1960 fins al 1969, any en què es va casar, Pasqual va tocar l’acordió en una orquestra amb els músics Pons, El Calent i Pesudo, que era el cantant. Uns anys més tard, l’any 1985, va entrar a formar part de Xarxa Teatre, companyia de teatre nascuda a Vila-real de prestigi reconegut, amb qui va estar tocant al llarg de 27 anys. Aquest grup internacional li va permetre viatjar arreu del món amb altres artistes com Joan Igual –conegut com El Cardenal– i va arribar a fer concerts introduint l’instrument en àmbits aparentment distants, com ara el jazz. En aquests llargs viatges, de vegades freqüents –com a Amèrica, on va anar en catorze ocasions–, la dolçaina era una novetat. Com ell explicava en l’entrevista esmentada adés: «mostraven molt d’interés per conéixer com un instrument tan xicotet podia sonar tan fort».

Durant aquest recorregut, quan el dolçainer tenia 50 anys, la seua companyia de confiança li va fer un homenatge i va tocar diverses cançons. Fruit d’aquest homenatge, Pasqual va formar el grup Pasqualet Swing Band l’any 2007 amb el pianista Alfredo Sanz i alguns músics més, amb qui també va gravar un CD homònim. Amb Xarxa Teatre va gravar altres cedés, com Nit màgica (1986), El dolçainer de Tales (1987) per al llibret homònim, Ibers (1989), El foc del mar (1990), Veles e vents (1994), Pasqualet de Vila-real (1998) i Déus o bèsties (2000).

Per la seua gran labor com a dolçainer, Pasqual Juan Rochera va ser reconegut amb diversos guardons. L’any 2002 va ser recompensat amb el Premi Socarrat Major, que atorga l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real cada any a una persona, grup o institució que s’ha caracteritzat per la defensa i la difusió de la llengua i la cultura del país. El 2008 va guanyar la huitena edició dels Premis Poble, convocats per la revista Poble de Vila-real; en el 2013, l’Associació d’Estudis del Cant Valencià el va nomenar Soci d’Honor; el 2016, l’Ajuntament de Vila-real li va atorgar el Premi 20 de Febrer, i el 2018, la Colla de Dolçainers i Tabaleters Xaloc va dedicar-li el XVIII Homenatge de Castelló a la Dolçaina i el Tabal.

Després de faltar, en concret el 13 de maig de 2023, la formació de dolçainers i tabaleters El Trull de Vila-real va voler recordar el cèlebre dolçainer en una trobada de més de cent músics de tot el país amb motiu del 35é aniversari de l’associació. Així mateix, en absència d’un homenatge per part de Xarxa Teatre en morir l’artista en plena pandèmia, quan les condicions sanitàries no ho permetien, aquest grup va dur endavant en 2021 l’edició d’un llibre que és fruit d’una investigació de Manuel V. Vilanova sobre la seua dilatada vida artística, Pasqualet de Vila-real. Ànima de dolçainer, una autèntica reivindicació de la seua música i la seua persona que, a més, inclou 6 cedés amb tota la seua música de dolçaina. L’autor hi destaca l’estima de Pasqualet per la música tradicional valenciana i sobretot la seua aportació al llarg de seixanta anys per tal de mantindre viu el so de la dolçaina en uns moments en què era un instrument poc valorat.

Autoria: Mireia Pérez i Gómez