Juli Just i Gimeno
València,
5 de març de 1894
Paris,
30 d'octubre de 1976
Periodista i polític
Estudià enginyeria a Madrid i completà els estudis a París, després d'obtindre una beca. Aquesta estada li va permetre mantindre contactes amb destacats polítics i intel·lectuals francesos. Tot i haver conclòs els estudis d'enginyeria, mai no exercí la seua professió, treballant principalment com a periodista i traductor.
Militant del blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) federat a nivell estatal amb el Partido Republicano Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux.
El 1915 fundà la Joventut Nacionalista Republicana (JNR), per tal de participar del valencianisme, amb els joves de la Joventut Valencianista. Dins la junta directiva de la JNR, que encapçalava Rafael Trullenque, va ocupar el lloc de bibliotecari. El corrent valencianista que anava afluint dins del blasquisme continuà, adoptant el 1918 el nom de Joventut Republicana Nacionalista, dirigit aquesta vegada per Àlvar Pascual-Leone, i amb Juli Just com a secretari. Aquesta organització es caracteritzava per un valencianisme republicà d'esquerres.
Intervingué als moviments de conspiració contra la Dictadura de Primo de Rivera i la Monarquia, amb reunions amb Manuel Azaña, de qui l'antic company de Just, Carles Esplà, n'era el secretari, i amb publicacions de literatura clandestina que s'imprimia a les rotatives d'El Pueblo.
El 1924, va ser president de la Casa de la Democràcia, seu del republicanisme valencià, que disposava fins i tot d'una escola a la seua seu. Pel seu paper al front de la Casa se'l va considerar promotor i padrí de l'acostament al valencianisme més republicà. [i]
En aquests anys, tot i que plenament instal·lat al blasquisme, va continuar defensant la proximitat entre valencianisme i republicanisme, un projecte al que no era aliè Adolf Pizcueta, amb qui ja havia coincidit prèviament.
El 1931 ocupava ja un lloc important dins del PURA. Com a regidor electe a les eleccions d'abril, proclamà la Segona República des del balcó de l'Ajuntament de València. A les eleccions de 1931, fou escollit diputat del PRR per València a les Corts Constituents, prenent part activa en una sèrie d'iniciatives parlamentaries quasi exclusivament d'interès valencià (obres públiques, agricultura, creació i foment de centres docents).
Va participar activament en la campanya per l'Estatut que es va dur a terme entre febrer i juny de 1933. A les eleccions de novembre de 1933, en que el Centre d'Actuació Valencianista, no va presentar candidats propis, es recomanà de votar a Juli Just, qui tornà a eixir escollit diputat per la circumscripció de València, encara a les llistes del PRR-PURA. Malgrat la seua antiga vinculació amb el PURA i la seua amistat amb Sigfrid Blasco, fill i hereu polític de Vicent Blasco Ibáñez, abandonà el blasquisme coincidint amb la descomposició del bloc republicà radical a nivell de tot l'Estat, integrant-se a la Unión Republicana de Diego Martínez Barrio. Des de juliol de 1934 els dissidents, valencianistes i contraris a la política dretana del seu partit d'origen, el PURA, havien fundat Esquerra Valenciana, enfortint així el compromís valencianista de la formació, que tenia com a un dels seus objectius l'assoliment de l'autonomia del País Valencià. Juli Just va ser un dels que encapçalaren la nova formació, amb Vicent Marco Miranda, Faustí Valentín i Hèctor Altabàs. [ii]
Tanmateix el 1935 alguns militants, entre ells Just, passaren al nou partit Izquierda Republicana, que encapçalava Manuel Azaña, mentre que la resta, amb Vicent Marco, es van fusionar el 1936 amb l'Esquerra Republicana del País Valencià, que dirigia Gaetà Huguet, per formar Esquerra Valenciana.
Obtingué novament acta de diputat a les eleccions generals espanyoles de 1936 per la circumscripció de València amb Izquierda Republicana, dins la candidatura del Front Popular. Amb el primer govern del Front Popular va ser director d'Obres Hidràuliques i Ports, càrrec des del que mamprengué projectes com el pla d'irrigació que havia de acompanyar a la Reforma Agrària, amb el pantà de Alarcón o el de Forata per a la regulació del Xúquer, entre d'altres, i també inicià el pla de salvaguarda de l'Albufera.
Posteriorment, va ser ministre d'Obres Públiques durant els Governs de José Giral i els dos Governs de Francisco Largo Caballero. Com a ministre inicià els treballs de fortificació de Madrid i impulsà la construcció de refugis contra els bombardejos a Madrid i València. Inicià la construcció de vies de comunicació ràpida per carretera entre Madrid i Barcelona, i entre pobles aïllats. Aquest treball li va valdre a les memòries d'Azaña la consideració de que el seu ministeri havia estat "un puro derrame de bienes sobre Valencia", i l'acusava d'estar darrere del malestar que la seua defenestració com a ministre va provocar al partit al País Valencià, on "las pretensiones localistas (dels militants de Izquierda Republicana) habian arreciado". [iii]
En tant que ministre, formà part del Consell Superior de Guerra. En aquest període tingué una notable influència sobre el diari La Voz de Valencia, òrgan oficiós de Izquierda Republicana, i publicà un cert nombre de discursos ministerials i fullets polítics. El maig del 1937, va refusar d'entrar al govern Negrín, per les discrepàncies amb el nou president. Des d'aleshores es quedà a València, fins el 27 de març de 1939, data en que s'exilià amb la seua dona en un vaixell des del port de Gandia fins Cotlliure.
Arribà a l'abril a Portvendres, i acceptà feines de subsistència. Amb el pas del temps, treballà com a periodista i traductor. El 1940 fou designat per la Legació de Mèxic per tal d‘ocupar-se dels acords franco-mexicans. El 1941 fou detingut a Narbona per la policia col·laboracionista de Vichy i empresonat a les presons de Marsella, Foix, Pamiers i Tolosa del Llenguadoc a l'espera d'una possible extradició, que aconseguí evitar assumint la seua pròpia defensa. Tanmateix, fou internat als camps de concentració de Vernet d'Arieja i Recebedou, des del 19 de febrer fins el 5 de desembre de 1941. Després, se li va imposar una residència vigilada a Llemotges, des del 7 de desembre de 1941, fins a l'alliberament de la ciutat el 20 de juliol de 1944.
Després de l'alliberament de França, el 1945 promogué i participà en la primera reunió de les Corts Republicanes a l'exili a Mèxic; fou escollit president d'Izquierda Republicana, i en constituir-se ARDE (Acción Republicana Democrática Española) el 1960, com a fusió dels vells partits, hi ocupà diversos llocs de direcció. En tornar de les reunions a Mèxic, Just va començar a treballar a les organitzacions d'exiliats, aconseguint del Govern francès i contra les pressions dels ambaixadors espanyols, el manteniment del Centre de Refugiats Polítics de París. Participà directament en el Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu (constituït el 1950, on hi participaren polítics de totes les tendències opositores al règim feixista, tant de l'interior com de l'exili), com a representant de la Unió Liberal Europea.
Juli Just ocupà diversos ministeris als govern de la República a l'exili, fins a la seua mort: ministre de Defensa en el Govern de Rodolfo Llopis (1947), de Governació amb Álvaro de Albornoz (1947), d'Acció a l'Interior i a l'Exili (1951) i ministre de Justícia i Acció Exterior (1956) amb Félix Gordón Ordás. Després, va ser vicepresident del Govern i ministre de l'Emigració i Interior als Governs de Emilio Herrera (1960), Claudio Sánchez Albornoz (1962) i Fernando Valera (1971).
La seua obra periodística i literària es desenvolupà, en els primers anys a València, publicant al diari El Pueblo, València Nova i Taula de Lletres Valencianes, entre d'altres. El 1929 publicà el seu primer llibre Blasco Ibáñez y Valencia, en què tracta de persuadir als lectors de que Blasco també era valencianista, mostrant les contradiccions entre el missatge del biografiat i els dirigents del PURA d'aquells anys, que s'havien manifestat contra l'Estatut de Catalunya. Li seguiren Siembra Republicana (1930); Ayer y hoy de los republicanos (1936); i Bajo las luces de la Guerra (1936), entre d'altres.
A l'exili escrigué en diversos diaris i revistes com a corresponsal, com per exemple La Dépêche du Midi (Tolosa de Llenguadoc); El Tiempo de Bogotà; El Heraldo de Mèxic... També col·laborà en diverses publicacions de l'exili: España Libre; El Poble Català; Revista de Catalunya; La Nostra Revista; Informaciones Parlamentarias; Ibérica i España Errante. Formà part del Comité Nacional d'Homenatge a Pompeu Fabra.
Va rebre del Govern Francès diverses condecoracions, entre elles la Croix de Vermell des Arts, Sciences et Lettres i la Croix du Mérite Civile, pel seu treball a favor de la Humanitat.
Juli Just va morir a París el 1976, i va ser soterrat a Portvendres, primer poble nord-català que l'acollí a l'exili.
[i] Taula de Lletres Valencianes, núm. 4. Gener de 1928.
[ii] "El Manifiesto de los señores Marco Miranda, Just, Valentín y Altabàs", a El Mercantil Valenciano, núm. 22.990, 26 de juliol de 1934.
[iii] Citat a Rovira i Virgili, Antoni. Cartes de l'exili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
Autoria: Pilar Navarro i Borràs
Juli Just i Gimeno
Obra pròpia
Llibres
JUST GIMENO, Juli. Blasco Ibáñez i València. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1990.
JUST GIMENO, Juli. Blasco Ibáñez i València. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1990.
Juli Just i Gimeno
Bibliografia
Llibres
ARDIT, M., BALCELLS i SALES, A.. Història dels Països Catalans. vol 3. Barcelona: EDHASA, 1980.
CORTÉS CARRERES, Santi. El valencianisme republicà a l'exili. València: Generalitat Valenciana - Comissió per al Vé Centenari del Descobriment d'Amèrica, 1993.
CORTÉS CARRERES, Santi (ed.). L'exili valencià en els seus textos. València: Generalitat Valenciana, 1995.
CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].
PANIAGUA, Javier i PIQUERAS, José A. (Dir.): . Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Alzira - València: Institució Alfons el Magnànim : Fundación Instituto Historia Social : Centro Francisco Tomás y Valiente UNED, 2003.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Cartes de l'exili, 1939-1949. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.