Filòleg, humanista i lexicògraf

Tercer fill del teuler Manuel Domingo Labèrnia i de Magdalena Esteller, tots dos de Traiguera (el Baix Maestrat). Gràcies al seu testament se sap que es casà tres vegades: la primera amb la tortosina Francesca Llatse, la segona amb Feliciana Casals i la tercera amb Camila Rebull. De cada matrimoni van tindre un descendent.

El futur filòleg va ser amic de dos fills de notaris a Traiguera, i això el va portar de més gran a fer pràctiques d’escrivent en les notaries, que llavors utilitzaven el castellà que ell havia aprés a l’escola. Va aprendre llatí per mitjà dels capellans de la parròquia i utilitzava el català en el seu entorn social. Va rebre la formació superior al Seminari Conciliar de Tortosa des del 1819, on cursà tres anys de Filosofia, dos de Teologia Escolàstica i un de Moral. El 1825 es traslladà a Barcelona, on acabà de cursar Teologia Escolàstica i un any de Moral a la Reial Universitat Pontifícia de Cervera. En acabar aquests estudis, va rebre en 1828 el títol de mestre de llatinitat, es dedicà a les humanitats i fundà el col·legi de segona ensenyança Sant Pere de Barcelona (1849), situat enfront de l’església de Sant Just, on impartia llatí, retòrica i poètica.

A partir del seu Diccionari de la Llengua Catalana, ab la correspondència castellana y llatina (1839) tenim notícia del títol de professor aprovat de llatinitat i humanitats, doctor en lletres, individu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (adscrit a la Secció Literària des del 1836), a més d’autor de moltes obres filològiques. Labèrnia assistí a les sessions de l’Acadèmia de Bones Lletres entre 1836 i 1859, fins a un mesos abans de la seua mort.

En el pròleg d’aquest Diccionari de 1839, del qual s’estamparen 2.000 exemplars, Labèrnia justifica així la publicació d’aquesta obra: «Molt temps ha quels vertaders catalans, assò és, los que aman tot quant té relació ab las glòrias de Catalunya, desitjaban un DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA, un diccionari rich en paraules y en frases, que fixàs la pura y genuïna pronunciació y ortografia del idioma català, no en son estat de objecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sinó brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características quant dominaba en vàrias y dilatades regions del mitg dia de Europa, com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant y se prestava ab natural flexibilitat, ab grave accent del legislador y del polítich y del filòsop, tan fàcilment com a la melodia poètica y a la saborosa diversitat dels més agradables capritxos». I continua: «Era precís, donchs, buscar lo llustre de nostra llengua nativa en altras èpocas que la nostra, en los monuments de nostras antigues glòrias literàrias, en nostres escriptors clàssichs, apenas coneguts vuy dia, sinó per un curt número de amants de la curiositat, registrar en nostras bibliotecas y arxius los documents y llibres de nostra pàtria, que han pogut salvarse de la voracitat del temps y dels trastorns de las èpocas turbulentas, era menester estudiar, al mateix temps, la índole de nostre hermós e incomparable idioma nacional, que tan ventatjosament se ha generalisat entre nosaltres, desde que forman part de la gran família espanyola, y buscar las verdaderes correspondèncias entre los vocables y frases de dos idiomas desiguals, en veritat, si se atén a la disparitat que hi ha entre una llengua que quedà com adormida fa tres segles, y altra, que ha estat posteriorment cultivada, y ha seguit los progresos de la civilització. Confesso ingènuament, y tinch un pler de confessar, que la idea de una empresa tan difícil com arriscada, debia detenirme en la carrera de mos desitgs y esforsos pera conclourela. Però constituhit per ma professió en la oportunitat contínua de aumentar mas observacions y acumular materials casi insensiblement, no poguí resistir al impuls que me animaba, desde mos primers anys, a assetjar esta empresa colossal ab totas mas forsas, qualsevol que fos son èxit y resultats. Assò és lo que oferesch al públich com lo fruit de una ocupació si no única, al menos predominant en tota ma carrera literària».

L’obra, en la qual va invertir almenys quinze anys, és molt ben construïda. En cada article dona la definició del mot (sovint amb sinònims) amb la correspondència castellana i, finalment, la llatina. Quant a l’ortografia, exposa que l’autor d’un diccionari havia de seguir més aïna la històrica, i que creia que no era del seu arbitri introduir-hi innovacions perilloses. El Diccionari va tindre tal èxit que li va reportar uns beneficis de 14.178 pessetes d’aquell temps. Quatre anys després de morir, l’editorial Espasa Germans en va comprar els drets d’autor, va seguir venent-se amb molt bon acollida i ha estat font de tots els repertoris posteriors i de molts estudis filològics.

Tretze obres consten com a seues, però només cinc es van imprimir en vida de l’autor. A banda de l’esmentat Diccionari de 1839, són: Diccionario de la lengua castellana, con las correspondencias catalana y latina (1844-1848), Diccionario manual de la lengua castellana con la correspondencia latina (1850), Diccionario manual de la lengua latina con la correspondencia castellana (1855) i Gramática latina (1852). Les altres huit, pòstumes, són adaptacions, revisions i ampliacions mitjançant la intervenció d’alguna societat de literats cultivadors de la llengua catalana o amadors de la llengua.

El Diccionari Labèrnia ha estat objecte de molts elogis, des d’escriptors contemporanis de l’autor fins als més prestigiosos lingüistes del segle XX com ara Antoni Comas, Germà Colón, Joan Solà o Joan Veny. Josep Ribelles i Comín, un dels primers estudiosos de l’autor, es referia a aquest diccionari amb aquestes paraules: «En el prólogo que figura al frente del Diccionario Ortográfico, publicado por dicho Instituto [IEC] y redactado por Pompeu Fabra, director de la Sección Filológica, declara éste que en la confección de aquél para establecer las nuevas Normas Ortográficas de la lengua catalana le ha servido de base el Diccionario Labèrnia».

Aquest precursor de la Renaixença té carrers dedicats a Traiguera, Tortosa i Barcelona. A més, al seu poble natal trobarem el Centre Cultural Pere Labèrnia.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Joan Ferreres i Nos i Josep Gausachs i Roig. Pere Labèrnia i Esteller. Gran lexicògraf de la llengua catalana i humanista del segle XX. Benicarló: Onada Edicions, 2019.

Capítols de llibres

---

Germà Colón i Amadeu-J. Soberanas. «El diccionari de Pere Labèrnia», a: Germà Colón i Amadeu-J. Soberanas. Panorama de la lexicografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 153-160.

Articles en publicacions periòdiques

---

Josep Maria Madurell. «Pere Labèrnia i Esteller, lexicògraf, gramàtic i humanista» a: Analecta Sacra Tarraconensia, núm. XLIX-L, 1979, p. 115-144.

---

Josep Ribelles Comín. «En Pere Labèrnia i Esteller» a: Revista Bibliogràfica Catalana, núm. 3, 1903, p. 87-113.

---

Tere Izquierdo Salom. «Un traiguerí il·lustre: l’humanista, lexicògraf i gramàtic Pere Labèrnia Esteller» a: Traiguera, núm. 291, 2002.