Escultora i dibuixant

Va destacar com a membre actiu del Cercle de Belles Arts i fou una artista fonamental de l’avantguarda valenciana dels anys trenta. La seua trajectòria artística i la projecció que va tindre en els mitjans l’emmarca com un dels primers referents femenins de l’escultura valenciana del segle XX. Va contribuir a la visibilització de la dona en l’art valencià, equilibrant el seu paper dins del panorama artístic mediterrani i traçant els inicis de l’avantguarda valenciana.

El seu interés per l’art, des de ben menuda, la va portar a cursar estudis a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on va ingressar al voltant del 1920. Prompte va destacar per les seues qualitats i sensibilitat per a l’art, i obtingué diverses mencions en els cursos que va romandre allí. En aquesta institució va conéixer a qui va ser el seu marit, uns anys després, el dibuixant i il·lustrador Antoni Vercher i Coll.

Quan encara no havia acabat els estudis, i a penes comptava vint anys, es va fer sòcia del Cercle de Belles Arts on la presència de les dones era molt escassa. Aquest fet no va minorar l’escultora, que va començar a participar activament en reunions, certàmens i exposicions d’art. Els socis la van rebre com un membre més, i s’hi creà una comunitat artística bastant sòlida i confraternitzada entorn d’un ideal comú: l’art, independentment de les edats o sexe dels socis.

Les seues primeres aportacions artístiques d’aquesta època es van centrar en la realització de la màscara de Mariano Benlliure i el carro destinat a portar-la per a l’esdeveniment de la mascarada. També va col·laborar en la preparació de la Gran Cavalcada per a les Festes de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats. L’esdeveniment va ser organitzat per l’advocat i regidor Manuel Oller Celda. Va formar part de l’elenc d’artistes, entre els quals es trobaven Josep Maria Cabedo, Pere Ferrer, Ramon Stolz, Prudenci Herrero, Rafael Sanchis Arcis, Ramon Cabrelles, Antoni Vercher i Constantí Gómez, que exercia de director artístic. L’escultora es va encarregar de laborar i modelar el carro de la Verge. El periodista J. Arago va destacar la seua aportació en el diari La Correspondencia de Valencia, lloant la gran destresa i delicadesa en el seu treball així com posant-la a l’altura dels millors escultors. Al juliol d’eixe mateix any, va concórrer novament amb el Cercle al Primer Saló d’Humor: al certamen va presentar dos treballs amb el títol de Bibelots, que eren unes xicotetes escultures caricaturesques realitzades en fang modelat. La seua participació va suposar dues novetats; d’una banda, va ser l’única dona a participar novament en l’esdeveniment i, per l’altra, va ser l’única artista que hi presentà una peça escultòrica. La seua intervenció no passà desapercebuda per a la premsa i el diari El Pueblo ho va destacar: «Tres aspectos distintos del humorismo centrado en tres artistas del evento: Fernando Cabedo, Antonio Albert y María Labrandero, de la que destacó sus excelentes dotes de observación», ja que, segons el periodista, «sus trabajos estaban realizados de modo maestro».

En 1924 va participar en la creació de la falla que va organitzar el Cercle per al dia de Sant Josep i que es va plantar al carrer de la Pau, així com en l’homenatge a Sorolla organitzat per a les Festes de Juliol. A l’exposició van concórrer artistes de la talla de Josep Benlliure, Manuel Sigüenza, Josep Renau, Antoni Fillol, Peris Brell, Murillo o Teófilo García. Juntament amb Amparo Muñoz, que va realitzar un dibuix, van ser les úniques dones en el certamen. A l’any següent, va col·laborar amb el Cercle en diverses activitats com el modelatge del carro al·legòric al planeta Mart per a la Cavalcada de Carnestoltes celebrat a València i en la revista il·lustrada anomenada El Tio Pep, en què van participar poetes, artistes i dibuixants. Va col·laborar en el Festival de la Plaça de Bous de València encarregant-se de la decoració del recinte, cavalcades de grup, carrosses i balls que van desfilar per la plaça i carrers de la ciutat. Entre altres coses, va modelar uns plafons decoratius que trencaven la línia visual del conjunt, amb un deliciós aire de línies barroques i motius al·legòrics.

En 1926 va exposar en la Mostra Nacional de Belles Arts a Madrid amb l’obra El vencedor del torneig. Aquest fet és destacable, ja que la va situar com la segona escultora valenciana a participar en aquest certamen. La primera va ser Elena Sorolla, huit anys major que ella, que ja s’havia presentat amb anterioritat, però encara que era oriünda de València la seua vida es va desenvolupar a Madrid. En aquells anys no era massa freqüent que les dones participaren en l’especialitat d’escultura; de fet, entre 1900 i 1936 només trenta-sis dones ho van fer en els certàmens estatals.

A l’any següent, va concórrer a la Primera Exposició Femenina valenciana a la Sala Imperium. Entre les participants, va anar novament com a única escultora i va presentar un bust de xiqueta. Aquesta mostra va servir de punt de partida i va anticipar l’Exposició de 1928, celebrada al març en el Centre Escolar Mercantil. Entre les dones participants es trobaven Lluïsa Albert, Maria Batalier, Manolita Bataller, Maria Denyere, Filomena Guasch, Fina Ochoa, Pilar Picaso, Paquita Rodríguez i Manuela Ballester. Poc després, juntament amb Antoni Vercher, van inaugurar una exposició a la Sala Abad, situada al carrer del Pintor Sorolla, 20 de València.

El 29 de juny de 1929 es va inaugurar la Sala Blava de València. L’espai triat va ser una casa gòtica de parets blaves, situada al carrer de la Redempció, números 6 i 8. Aquest espai prompte es va convertir en el centre de referència d’artistes i intel·lectuals, a més de servir com a seu a l’Agrupació Valencianista Republicana. Maria va ser una de les artistes que va mostrar la seua obra en aquell espai. Al juliol, el crític d’art Cimex va escriure un article en el Diario Independiente en què dedicava la seua secció a cobrir l’Exposició d’Art de Llevant que es va realitzar al Palau Municipal. Maria hi va participar amb un bust en guix obrat «de gran força i gràcia», acompanyat del rètol «Iber-llevantina». A l’octubre d’aquell mateix any, va contraure matrimoni amb el dibuixant Antoni Vercher, al qual havia conegut en la seua etapa de formació a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, a més de coincidir en el Cercle de Belles Arts. Aquest fet els va brindar l’oportunitat de col·laborar en multitud d’ocasions i conéixer-se bé. Antoni Vercher era també una jove promesa i va treballar per a diferents periòdics i revistes il·lustrades com Las Provincias, La Esfera, Blanco y Negro, Semana Gráfica. La cerimònia es tindre lloc a l’església de Sant Joan i Sant Vicent de València. A la cerimònia van assistir multitud d’artistes i escriptors de l’actualitat valenciana. Després de les noces van viatjar a Barcelona i van visitar l’Exposició Internacional, i després van prosseguir el viatge per França i Bèlgica. En tornar-ne, es van instal·lar a la ciutat de València i van tindre un fill. En aquella època va redirigir la seua vida professional cap al món de la docència i va treballar com a professora numerària de l’Institut de Segona Ensenyança. A causa d’aquest fet i de la maternitat, les seues col·laboracions amb el Cercle es van reduir, encara que continuà creant i, en 1930, va realitzar la il·lustració del llibre Camí de soletat, de Vicent Ramírez Bordes.

En 1932 va inaugurar una mostra mixta de pintura i escultura a l’Ateneu Mercantil, al costat dels pintors Lluís Díaz Foxà i Rafael Berenguer. Els seus estils eren diferents, però això va resultar més atractiu per al públic del moment. La mostra va tindre molt d’èxit i va reunir un important elenc d’artistes i personalitats de l’ambient intel·lectual valencià.

Entre les seues obres destaquen: Retrats de Francisco Morote, Retrat de la mare, Retrat de la germana, Jove valenciana, Cap d’adolescent, El vencedor del torneig, Nu, Dona torrentina i Argiles.

En 1934, quan tenia trenta-un anys i estava embarassada del segon fill, va rebre un dur colp que marcaria la seua vida: la inesperada defunció del seu marit als trenta-quatre anys a causa d’una febre tifoidal. Això la va obligar a abandonar la seua trajectòria artística per traure avant la família. A partir d’eixe moment es va centrar professionalment en la seua carrera docent, fent classes de dibuix a l’institut d’Alzira i en el Lluís Vives de València. A Alzira va coincidir amb la professora de llatí comunista Presentació Campos Pérez, que va arribar a tindre un paper de rellevància en la Inspecció de València i en la presidència del Ministeri d’Instrucció Pública. Maria va seguir els seus passos i també es va afiliar al PC, com Manuela Ballester i molts altres companys de l’Escola de Belles Arts. En 1937 va passar a treballar com a professora de l’especialitat de dibuix de l’Institut Lluís Vives de València. En 1940, amb el nou règim franquista, va ser depurada sense sanció, però després de l’alegria inicial alguns companys del seu centre de treball, encapçalats per l’auxiliar numerari de dibuix Alfredo de la Llastra Romero, la van denunciar i fou apartada de l’activitat docent fins al 1950.

Va ser una dona avançada a la seua època que no va témer participar i obrir-se camí en un món exclusivament masculí com era l’ambient artístic de la València dels anys 20. 

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Consuelo Sellers Albaladejo. Biografía de la escultora valenciana María Labrandero: derribando barreras. Academia.edu, 2022.

Capítols de llibres

---

Francisco Agramunt Lacruz. «Maria Labrandero Garcia», a: Francisco Agramunt Lacruz. Diccionario de artistas valencianos del siglo XX. València: Albatros, 1999, p. Tom II.

---

Vicent Ibiza i Osca. Vicent Ibiza i Osca. Dona i art a Espanya: artistes d’abans de 1936. Obra exposada-obra desapareguda. València: Tesi doctoral inèdita, 2004, p. 171-172.