Mestre i escriptor

Fill de pare mariner i de mare llauradora, d’un barri del Cabanyal encara pescador i de cases baixes, amb alguns xalets costaners dels comerciants benestants de la ciutat. Vivien al carrer del Pare Lluís Navarro, 87.

Després dels estudis primaris i del batxillerat, va estudiar Magisteri a la Normal de València i el 1929 va opositar. A l’octubre del 1930 el van destinar a Redemuíños, una parròquia del municipi de Quintela de Leirado a la comarca de Terra de Celanova, a Ourense. Hi va estar tres cursos, en els quals comenta que va treballar de valent per la poesia, la seua devoció predilecta. Va aprofitar per fer viatges per les principals ciutats gallegues, per les Rías Baixas, Segòvia, Burgos, Lleó, etc. En 1933 demanà un trasllat i li concediren l’escola unitària de Xella (la Canal de Navarrés), on va estar fins a la fi de la guerra; l’escola del poble porta el seu nom. Després de la depuració franquista va ser mestre a la Llosa de Ranes (la Costera), on té un carrer dedicat des del 2001. En 1956 va passar a la unitària número 2 de Massanassa.

Els inicis poètics de Joan Lacomba es troben en Lo Rat Penat: en 1920 el trobem recitant un poema propi en una de les vetlades de l’entitat, al costat de poetes consolidats i de joves com Estanislau Alberola, Genar Genovés, Eduard Buïl, Josep Gallego, Manuel Peris, Genar Suay i Jesús Morante Borràs. Era el 30 de desembre de 1920. Poc després, el 24 de març de 1924, va impartir a la Universitat de València una conferència titulada «Literatura actual»; ja era definit llavors per la premsa com a «jove publicista» i col·laborava habitualment en la revista Arte y Letras que dirigia Josep Aznar Pellicer, un antic republicà sempre immers en projectes editorials que, a més, va ser l’editor dels seus primers llibres en l’editorial homònima. En 1923 va començar a publicar comentaris bibliogràfics i poemes en Las Provincias i en el seu Almanaque anual (1923, 1925, 1926); la primera col·laboració en l’ALP va ser en valencià («Gavotes d’argent»), i les altres ja van ser en castellà. Va escriure també en Vida Cinematográfica (València, 1925), Verba (Xixón, 1926), La Voz de Teruel (1927), La Llanura (Arévalo, 1927), Parábola (1928), Papel de Aleluyas (1928), Verso y Prosa (1928), La Voz (Còrdova, 1928), Manantial (Segòvia, 1928), La Nova Revista (1928) i Sóller (1928). A la fi de 1928 va ser el director de la revista jove Puerto, creada a València i veu d’alguns joves artistes, i de Sudeste (Múrcia, 1930-1936). A Galícia va donar originals a les revistes La Zarpa, República de Ourense, Cristal i Escuela de Trabajo, portaveu de l’Asociación de la Enseñanza de Orense (ATEO), de la qual era membre.

Ell mateix explica que des que va acabar els estudis de mestre fins que va opositar, va publicar quatre llibres en castellà; tres eren poemaris (Tardes de provincia, 1925; Libro de estampas, 1927; Carácter, 1928), i un assaig biogràfic titulat Arte valenciano: Folchi, su obra (1926). La seua presentació pública com a poeta va tindre lloc a l’Ateneu Científic de València el dia 14 de març de 1925, apadrinat pels veterans Francisco Gascón Cubells i Vicente Calvo Acacio. L’autor, amb influències de Machado i Juan Ramón Jiménez, era a punt de publicar els dos primers poemaris i en va llegir alguns poemes, amb una acollida favorable.

Les inquietuds culturals dels anys de la República el portaren a redactar l’argument del ballet titulat Passionera, primera obra de certa transcendència en el catàleg musical de Vicent Garcés Queralt i el primer ballet valencià (1931-1932). Garcés va ser un dels compositor signants del «Manifest del Grup dels Joves» en 1934; aquest col·lectiu, també anomenat Grup dels Cinc, aspirava a la realització d’un art musical valencià vigorós i ric i a la creació d’una escola valenciana fecunda, a més de reivindicar la identitat del poble valencià a través de la seua cultura i la seua música. Estava constituït per Vicent Garcés, Lluís Sánchez, Emili Valdés Perlasia, Ricard Olmos i Vicent Asencio. Passionera va ser escrit sobre escenari i versos en valencià de Joan Lacomba; no està documentada la trobada ni el treball en comú entre poeta i compositor durant el procés de creació de l’obra, per la qual cosa només es pot entreveure la seua relació artística en les anotacions d’escena i algunes dades en la correspondència de Garcés, però és ben possible que participara també en les tertúlies musicals a cal mestre Manuel Palau. Fins al 1935 no publicarà el primer poemari en valencià, Joc d’alfils, en edició preparada per l’amic Bayarri, qui a més li dedicà el número 23 complet de la seua revista El Vers Valencià, amb poemes extrets d’aquest llibre. En 1936 el trobarem en una altra iniciativa de Bayarri, fent de crític d’art en la revista Ribalta.

Lacomba no abandonarà mai l’escriptura, però en 1942 hi ha un tall en la publicació. Com a autor fecund, fins aquell any havia tret a la llum llibres de versos, assajos d’art, cançons infantils, proses, contes infantils, teatre, antologies d’autors clàssics... A partir de Joc d’alfils publica Canciones sobre el recuerdo (1935), Los niños cantan (1936, amb Manuel Palau), Mulet (1936), Libertad feliz (1936), Verano (1937), Teatro infantil (1937), Los cuatro horizontes (1938), Teatro poético infantil (1938), El hombre en el sueño (1939), Desnuda verdad (1939), Cuentos de hadas y de magos (1940), Poesías de santa Teresa (1940), Poesías de Gaspar Aguilar (1941), Navidad junto al Puerto (1941, amb Francisco de Castells), Poesías de Espronceda (1942) i una selecció pròpia titulada Poesías (1942) en l’Editorial Tipografía Moderna, que dirigia ell mateix. A més, va preparar materials didàctics per a les escoles, com Nociones y ejercicios de aritmética práctica (1941).

Segons Josep A. Lozano, en la depuració franquista del magisteri fou condemnat a no exercir al llarg de quatre anys, segurament pels contactes que havia mantingut amb el Partit Comunista, la Institució Lliure d’Ensenyança i el krausisme. La seua obra, de tall postmodernista i paisatgística, ben acceptada, no li degué causar problemes. Per mantindre la família, dirigirà uns anys l’Editorial Tipografía Moderna fins que puga reprendre l’ensenyament.

En 1951 torna a publicar després d’un silenci de deu anys, i serà en la revista fallera anual Pensat i Fet: hi podem trobar els poemes «Coŀloqui de Sant Josep» (1951), «Evocació de Sant Josep» (1952), «Foc de març» (1953), «Foc josefí» (1954), «Cançó de primavera» (1956), «Balada de Sant Josep» (1958) i, de nou, però diferent, «Cançó de primavera» (1959). És el moment també de l’assaig Aportación valenciana a la poesía de este siglo (1952) i dels poemaris Canción apasionada (1953), Viento del destino (1954), Dulce arroyo de amor (1958), Romancillo en honor a la Virgen (1960), Tiempo de soledad (1960), Versos del momento (1960), Arca de silencio (1961), Varia de versos humanos (1961), Turbios mueren los días (1962), Cancionerillo del silencio y la esperanza (1962), Sintiendo a España (1963) i Canciones (1963). En la dictadura només publicarà un parell de poemaris breus en valencià: Els poemes quotidians (1959) i L’any (1960).

Era el pare de l’historiador i catedràtic d’Història Econòmica Juan Antonio Lacomba Avellán (Xella, 1938-Màlaga, 2007), autor de la tesi doctoral i llibre Crisi i revolució al País Valencià (1917), publicada en 1968 a Barcelona per Lavínia en la col·lecció «Garbí» que dirigia Alfons Cucó. La tesi, escrita en castellà, fou traduïda per Enric Valor.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Blog de Josep A. Lozano
Blog de Josep A. Lozano sobre Joan Lacomba
https://blocs.mesvilaweb.cat/llosalozano/juan-lacomba-guillot/