Artista

El cas de Pep Laguarda és, potser, un dels més anòmals de tota la història de la música valenciana. Com a autor d’únicament dos discs, gravats en unes condicions que podríem qualificar com amateurs, és considerat un dels pares del rock valencià.

De jove va assistir a un concert de Bruno Lomas i Los Milos que, juntament amb la influència d’artistes ben coneguts com Mina, Bob Dylan, Renato Carosone o Jaume Sisa, despertaren en ell l’interés pel món de la música.

En l’etapa universitària, fundà Germania Socialista amb Josep Vicent Marqués, grup antifranquista, feminista i nacionalista, amb enfrontaments sonats contra els feixistes que tenien els estudiants en la Facultat de Dret. Després, en els tancaments nocturns a la Facultat d’Econòmiques distreia els assistents amb la seua guitarra, fent improvisacions amb una veu enginyosa que entusiasmava. A finals de la dècada de 1960, es presentà a un concurs de talents de la Casa de Catalunya de València, on no guanyà però tingué la sort de conéixer el segon integrant del duo que van formar, el Duo Sargantana. Laguarda inicià la seua experiència damunt d’un escenari amb ells, inclòs en solitari amb la tropa dels Amics de la Cançó.

Es començà a parlar d’ell als anys 70, quan participà en el Primer Premi Revelació de la Cançó, del qual arribà a ser finalista. Laguarda vivia al carrer de la Tapineria de València en un xicotet pis que es convertí en una espècie de laboratori d’aprenentatge musical, on va reunir colla per començar una nova història. Aquests eren Joan Marí, Pinet, Viven i Garri Campanillo. Tots aportaven alegria i entusiasme i molts d’ells aprenien a tocar mentre assajaven les cançons. El grup va rebre el nom de Tapineria en honor al nom del carrer on tot va sorgir.

En un concert a l’Aliança del Poble, Jordi Vendrell i Pau Riba, productors del nou segell discogràfic Ocre, es fixaren en ells i els proposaren de fer un disc. Allà mateix suggereixen que siga Pau Riba qui els produïsca artísticament. Laguarda i Tapineria, que anteriorment havien rebutjat una oferta similar de Movieplay, l’acceptaren encantats. El disc va rebre el nom de Brossa d’ahir (Ocre-Belter, 1977), que va ser enregistrat al Banana Moon Observatory de Daevid Allen. A més d’Allen i Pau Riba, al disc també col·laboren Saki Guillem, Tico Balanzà i Xavier Riba, aquest últim amb intervencions de violí. Encara que el so de Brossa d’ahir semble espontani, els autors ho desmenteixen: van preparar durant mesos l’enregistrament, però això no va provocar ni l’encarcarament de les interpretacions ni l’automatització dels ritmes. Des dels primers acords s’hi percep que el disc amaga una concepció temporal autònoma i és considerat un disc de culte, medicinal i inspirador. Es tracta d’un estil únic, original, fruit de moltes influències del folk i pop, sobretot de Dylan, en què capta l’ànima de la Mediterrània i de les muntanyes de la seua vora, amb una senzillesa complexa que aconsegueix atrapar tota classe de públics.

Més tard, van reunir cançons soltes com “Cims i abismes”, “Una paüra”, “Alceu-vos, xe, que ja és de dia” i la inèdita “Papallona cançonera” i van fer un disc amb aquestes que va rebre el nom de Cims i abismes. Se’n publicà una versió reduïda en un únic CD, amb les sis cançons de Brossa d’ahir, la demo de Cims i abismes i una nova cançó inèdita, “Col·liri (deliri de les multituds)” (2004).

Després de deixar d’actuar en directe, Laguarda s’encarregà d’editar el teletext de Canal 9 com a modus vivendi i continuava la seua carrera musical llançant la remasterització de Plexison impermeable al novembre de 2012 amb el segell Discmedi. Aquest disc li va valdre el Premi Ovidi al millor disc de pop en l’edició del 2013 que el Col·lectiu Ovidi Montllor atorga anualment des de l’any 2006 als artistes valencians que publiquen música en valencià en el transcurs d’un any. En els directes el va acompanyar uns huit anys el guitarrista Jesus Vidal Siota, del qual deia que no tocava la guitarra sinó que l’acariciava i el considerava un dels millors músics.

No sols es va dedicar a la música, sinó també a l’escriptura, la pintura, la locució de ràdio, el periodisme, el disseny i la política. Sens dubte, va ser un dels artistes valencians més polièdrics. La seua mort, quasi anònima, fou anunciada pel cantautor Jose Domingo, nebot de Laguarda. Va viure els darrers anys a Altea.

Darrerament se li han fet diversos homenatges pòstums, com ara el concert d’homenatge celebrat a la capella de la Beneficència de València del 31 de març de 2019, impulsat pel Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor. El 3 d’abril de 2022, l’agrupació artística Núvols en l’Àtic de Rafelbunyol va inaugurar una exposició de pintura en homenatge a Laguarda, organitzada dins de la programació de les Trobades d’Escoles en Valencià per l’Ajuntament de Rafelbunyol en col·laboració amb Escola Valenciana; es tractava d’un projecte del 2020 paralitzat per la pandèmia de covid-19 que finalment es va poder realitzar. A més, el 8 d’octubre de 2022, Rafelbunyol homenatjà el seu músic més internacional tot coincidint amb el 45é aniversari de la publicació de Brossa d’ahir, amb un concert homenatge a l’Auditori Municipal. L’acte comptà amb la participació de músics de la localitat com Kathleen, Garri Campanillo (cofundador de Tapineria), Eduardo Andreo i Eric Simone, Conxi Valero, Miguel Ángel Berbís i Jesús Salvador Chapi, Alxarq Percussió, Malapata Swing Band, 4000 Som Prou i Besugo.

Autoria: Pau Pérez i Gómez

Llibres

---

Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. València: AVL, 2011.

---

Rafael Llorca Signes: El gran artista i Altea
Rafael Llorca Signes: El gran artista i Altea
https://www.levante-emv.com/cultura/2018/08/08/gran-artista-i-altea-11867599.html

---

Espai Carraixet: "Brossa d’ahir. El mític disc de Pep Laguarda i Tapineria fa 45 anys"
Espai Carraixet: "Brossa d’ahir. El mític disc de Pep Laguarda i Tapineria fa 45 anys"
http://www.espaicarraixet.es/portada/bross-dahir/