Periodista, polític, filòleg i erudit

Nascut a l’Hospital Civil Oliver d’Alcoi, es va criar a Planes (el Comtat), població de què va ser alcalde, al si d’una família d’esquerres i republicana. El seu pare, llaurador i militant socialista, va ser represaliat pel franquisme malgrat haver ajudat molta gent de dretes durant la Guerra Civil. L’ambient a casa, amb un avi anticlerical, i les reticències manifestes dels cacics locals, no va impedir que l’interès de Llorenç per aprendre i les seues capacitats el dugueren a estudiar al Seminari de Montcada per mediació d’un capellà influent.

Com vulga que siga, el 1973, després d’una caiguda de militants comunistes, Alfons Llorenç va adreçar-se a l’arquebisbe José María García Lahiguera perquè intercedís amb la policia a fi que els estudiants deixaren de ser torturats en comissaria. L’arquebisbe, que havia estat director dels exercicis espirituals de Franco en 1949 i 1953, no ho va dubtar, però en posar-se en contacte amb el llavors governador civil, Oltra Moltó, conegut sarcàsticament per Altra Multa, va denunciar el jove seminarista. A resultes d’aquella delació, i en saber de la seua intenció de voler anar a estudiar periodisme a Barcelona, Llorenç va perdre la beca que li permetia estudiar al seminari. Tenia 21 anys.

El seu pas per Montcada i la seua curiositat van fer que fos una de les persones més ben informades sobre temes relacionats amb l’Església. En aquesta coneixença va contribuir també la seua amistat amb l’alcoià Rafael Sanus, bisbe auxiliar de València amb una certa sensibilitat valencianista. Tots dos es van conèixer a Planes, on el religiós solia estiuejar.

Fora del seminari, i amb una situació econòmica familiar precària, es va haver de quedar a València on va estudiar Filosofia i Lletres i on, sobretot, va ser alumne de Manuel Sanchis Guarner, de qui va rebre una enorme influència. Fet i fet, va ser el reconegut filòleg qui el 1968 el va enviar a recórrer el País Valencià per enregistrar les parles de persones anònimes dels pobles.[1]

Fruit d’aquesta passió pel català, Llorenç es va acabar doctorant en Filologia amb una tesi sobre el pare Fullana i mossén Alcover. Guiat de nou pels consells de Sanchis Guarner, el 1976 va entrar a treballar com a redactor de TVE al centre regional de València, on va fer mans i mànigues per mantenir la presència del valencià i en fou un dels seus principals impulsors. El 1976, per exemple, va elaborar el reportatge Jaume I, itineraris d’una conquesta, amb veu en off de Rosa Balaguer i d’Eduardo Sancho, director d’Aitana en aquell moment. El documental, d’una enorme càrrega simbòlica, emès en color i en plena Batalla de València, està considerat una peça clau del patrimoni audiovisual valencià.

A la televisió espanyola va jugar també el paper de resistent a les pressions i a les manipulacions polítiques interessades sempre a la contra de la recuperació lingüística, cultural i política dels valencians. Així, el 1981, veient que els directius de RTVE manats per la UCD tenien la intenció de censurar l’atemptat contra Joan Fuster, va guardar les imatges dels estralls causats per l’explosió de les dues bombes amb què van intentar matar l’assagista de Sueca. Va ser ell mateix qui amb un operador de càmera va cobrir aquella notícia. El cas és que quan Llorenç va passar al seu cap l’off de la peça, aquest la va llançar a la paperera assegurant que no era un tema per a fer una notícia. Les imatges, oportunament amagades a l’arxiu, es van poder emetre finalment el 9 de novembre de 2022, en plena commemoració de l’Any Fuster, recuperades de nou pel jove periodista Sergi Moyano amb l’ajut de Llorenç. Guardar imatges per evitar la seua destrucció era una pràctica habitual. El mateix Llorenç explica en una entrevista a Vilaweb que és així com van procedir amb l’arribada de l’artista Josep Renau del seu exili el 1976, o en les cas d’algunes vagues. S’enregistraven les imatges i es guardaven sempre els primers minuts per evitar que foren destruïdes.[2]

A RTVE va dirigir els programes Gent, terres i camins (1981), Parlé vosté (1984) i Esbós de ciutat, Generalitat (1987). Va ser també cap d’emissions d’Hispavisión. Com a periodista, va fer de corresponsal de Destino, Canigó i del Noticiero Universal, i va ser també col·laborador d’El País, Las Provincias, Diario de Valencia, Saó, El Temps, Levante i Triunfo, entre molts d’altres.

La dimensió política de Llorenç va ser també molt important. Procedent de les files del PSAN, el 1978 va ocupar el càrrec de cap de gabinet del president del Consell, Josep Lluís Albinyana. El president el va fitxar després que li arribara que havia defensat la institució dels atacs de la mateixa esquerra en l’Aplec de la Joventut de Sueca. Durant la seua estada al Consell, entre 1979 i 1980, Llorenç, va viure alguns dels moments més importants del naixement del nou País Valencià, com va ser el Plenari de Consellers celebrat a Morella per a demanar la via autonòmica pel 151. Amb el president Albinyana va viure la cuina d’aquest procés que va acabar estavellant-se en Madrid. Tal com recorda el socialista Vicent Soler en un reportatge d’El Temps signat per Manuel Lillo, durant aquella etapa “contra la precarietat del Consell hi havia les aspiracions i la voluntat d’Alfons”. Val a dir també que un dels primers actes organitzats per Llorenç va ser la visita d’Albinyana al camp franquista d’Albatera, fet que l’avançava en molts anys a partits i institucions en la restitució de la memòria històrica del país.

Posteriorment, el 1988, amb motiu del 750 aniversari del naixement del País Valencià, Llorenç va ser nomenat comissari dels actes organitzats per la Generalitat que llavors presidia el socialista Joan Lerma. Erudit, expert en protocol i amb dots de relacions públiques, va aconseguir visibilitzar aquella efemèride amb tot d’actes de caràcter cultural, institucional, però també lúdic. Uns anys després, el 2013, l’Ajuntament de la Font de la Figuera el va nomenar comissari dels actes de commemoració dels 700 anys del naixement d’aquesta població de la Costera, fronterera amb Castella-la Manxa.

Entre 1991 i 1999 va ser alcalde de Planes pel PSPV-PSOE. Durant aquests anys va presidir també la Mancomunitat de Municipis El Xarpolar. Decebut amb la deriva dels socialistes, el 1999 va ser candidat autonòmic de la demarcació d’Alacant pel Bloc i candidat al Senat un any més tard.

Cal destacar també la seua tasca com a filòleg. El 1976 va ser un dels autors d’Escola i llengua al País Valencià (3i4), un dels textos apareguts en el moment crucial de l’articulació del moviment valencianista escolar. Amb Honorat Ros va publicar un any després el llibre de curs de gramàtica per al grau mitjà Pany i clau, editat per la Societat Castellonenca de Cultura.

A part de la filologia, va ser també un gran coneixedor de les tradicions, l’art i la cultura popular del País Valencià, així com de l’art religiós. El 1986 va publicar els llibres Tramar, ordir i viure, Mons i misteri i La nit de Sant Joan. El 1988, La Muixeranga, comença la festa, i el 2011 El sant del dia. Va escriure dues biografies de lectura imprescindible sobre el seu mestre Sanchis Guarner: Manuel Sanchis Guarner: retrats d’una vida (1984) i Sanchis Guarner i la cultura popular (1987). El 2020 va publicar el seu darrer llibre, Camins i petjades: la València de sant Vicent Ferrer, publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Guionista prolífic i periodista reconegut, va ser premiat pel Ministeri de Cultura pels seus articles dedicats a les tradicions i, també, pel setmanari El Temps el 2006 amb el premi d’investigació Ramon Barnils pel reportatge “Una història silenciada de la ràdio”.

Llorenç va ser un entusiasta de qualsevol iniciativa civil o cultural. Va col·laborar amb Escola Valenciana, amb el CIEMEN, amb la Societat Cultural El Micalet o amb Acció Cultural del País Valencià (ACPV), entre d’altres. Va ser també soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fundador de l’agència de turisme cultural A Gust Viatges, va organitzar el 2028 a Xàtiva la visita que van fer els familiars dels presos polítics catalans convidats per ACPV als Premis d’Octubre per a rebre el Premi d’Actuació Cívica. També per a aquesta entitat va organitzar el 2006 un seguit d’actes relacionats amb la visita a València de Benet XVI, amb la intenció de connectar part de les bases d’aquesta amb el nacionalisme i la llengua.

Alfons Llorenç va morir a València a 73 anys. El seu amic i professor de la Universitat de València, Vicent Artur Moreno, en destaca en un reportatge publicat a El Temps amb motiu del decés com una persona d’una “humanitat visceral”.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés