Mestre i escriptor

Fill únic del fuster Isidoro Llorens Leonor, natural de la Nucia, i de Carmen Ferri Cebolla, de Sueca. Francesc Manuel es va interessar de ben menut pel treball en l’empreseta familiar de fabricació de somiers de tipus catre i hi ajudava son pare sempre que podia.

Després d’acabar els estudis primaris es matriculà a l’Escola Normal de Magisteri de València el 1927, i obtingué el títol de mestre l’any 1931. Pel juny de 1932 s’examinà per lliure de taquigrafia i mecanografia i va realitzar també cursos de dibuix i enquadernació a l’Escola d’Arts i Oficis del cap i casal. Aquell mateix estiu participà com a mestre en diverses colònies escolars de la República a Requena i Sogorb.

El 3 d’octubre del 1932 començà a exercir al Parc Escolar de la ciutat de València. Tot i intentar deslliurar-se del servei militar com a fill de pares sexagenaris, fou citat a files a principis de l’any 1933, però al març li adjudiquen la primera destinació com a interí a la pedania valentina de la Torre, on exercirà la docència fins a l’agost de 1934. Després passà ja en propietat a Los Mores, una masada pedània de Ludiente amb un centenar d’habitants, a la comarca xurra de l’Alt Millars, deshabitat des de les acaballes de la dècada del 1960.

En la guerra de 1936 va marxar al front i, en tornar a Los Mores, trobà que la seua biblioteca particular havia estat arrasada. La tornada a aquella masada tenia una finalitat molt concreta: presentar-se a la família de la jove que ell desitjava com a muller i demanar-la en matrimoni. Li deien Generosa Flor Chiva, una adolescent de 17 anys, filla d’una família senzilla i humil que havia estat alumna seua abans de la guerra. Es casaren el 25 de març de 1940 a la parròquia de Sant Nicolau de València i tingueren tres fills.

Després de la depuració obligatòria, el 21 de febrer de 1941 s’incorporà de nou a l’exercici del magisteri per trasllat forçós a l’escola rural unitària de les Llometes, al terme de Benassal, terra també de masovers. Gràcies al treball a l’escola i a la seua professionalitat aconseguí guanyar-se la simpatia d’aquella gent i hi deixà una empremta inesborrable que arriba a l’actualitat; era un mestre vocacional dedicat en cor i ànima a la docència, arrelat a la realitat dels pobles per on passava. Aquella escola rural aïllada i la bona acollida de les famílies el va colpir tan pregonament que, a partir d’aquell moment, signà els poemes que escrivia en valencià amb el pseudònim «El Mestre de les Llometes».

Poc després, el 1946 es traslladà a la vila de Benassal, on intensificà l’amistat que ja tenia amb el gran poeta, mestre i valencianista Carles Salvador, qui s’havia traslladat a Benimaclet en 1934 però hi continuava estiuejant amb la família. Són anys en què tenen comunicació epistolar i Llorens li demanava que li portara llibres que només es podien trobar a València, sobretot a Lo Rat Penat. El Mestre de les Llometes va exercir al Maestrat onze anys, fins al 1952, quan va demanar concurs de trasllats i va fer cap a Sollana (la Ribera Baixa). Ben prompte s’integrà entre la gent del poble i es preocupà per la història i la cultura de la vila, que posava a l’abast d’escolars i adults. Durant la dècada de mestre a Sollana fou corresponsal literari dels periòdics Levante i Las Provincias, on enviava «les notes més importants de la vida local d’aquesta vila» (carta a Carles Salvador, datada el 14-11-1954).

Entre 1963 i 1973 va ser mestre a l’escola de Meliana (l’Horta Nord), i aquell any entrà en l’equip docent del novíssim col·legi en barracons Reina Doña Germana del barri d’Orriols, de majoria obrera i immigrant, habilitats com a aules escolars a l’antiga presó de Sant Miquel dels Reis. N’era el director un altre vell mestre de la República, Antoni Vallet Caudeli (Llaurí, 1913-València, 2000), i impulsaren l’ensenyament de la llengua en unes condicions estranyes: en 1974, l’Ajuntament de València havia adoptat l’acord d’establir l’ensenyament del valencià en els centres d’Educació General Bàsica de la ciutat que ho sol·licitaren, amb classes voluntàries i fora de l’horari lectiu normal, a raó de dues hores setmanals. El diari Las Provincias va fer-se ressò de l’experiència (1 d’abril de 1975): de 1.500 xiquets i xiquetes que hi estudiaven, un total de 600 sol·licitaren ser inclosos en aquestes classes, però començaren el curs uns 160, que es repartiren en quatre grups. Vallet tingué problemes amb l’administració de l’Ajuntament per fer ús del valencià a l’aula, tot i que tenia el suport de l’alcalde Miguel Ramón Izquierdo. En un moment en què no hi havia encara materials adaptats, Antoni Vallet preparà unes fitxes per a l’ensenyança del valencià que, en principi, havia d’editar la Delegació d’Educació de l’Ajuntament per posar-les a l’abast de la resta de docents. Vallet, seguint Carles Salvador i els consells del seu preparador Maximilià Thous Llorens, elaborà 17 lliçons d’acord amb les Normes del 32 per facilitar l’aprenentatge de la llengua. Totes les lliçons constaven d’un text de geografia, història, literatura o un poema destinat a la lectura; un segon apartat tractava de gramàtica i/o ortografia i era seguit per exercicis relacionats, i finalitzava amb una secció titulada «Per distraure’s a casa» amb suggeriments de vocabulari, completar frases, poesies per a recitar, per a comentar... Com a annex hi afegia la conjugació completa d’algun verb model. Després de moltes discussions amb la Inspecció i l’alcalde, els fulls no arribaren a ser impresos sinó multicopiats, i la difusió fou escassa perquè no complien les expectatives segregacionistes de l’alcalde; de fet, van desaparéixer poc de temps després. Altres companys en aquella escola foren Juan Mateu, Dolors Alemany, Antoni Defez i Patrici Ruiz.

El seu valencianisme es feia patent a l’escola, on aprofitava per a contar-los contes en valencià i per a introduir algunes nocions bàsiques de llengua seguint els passos del seu mestre i amic Carles Salvador. Com a apassionat de la lectura, el teatre, la música, el cinema i la filatèlia, va conrear sobretot la poesia intimista, escrita des del primer moment en un valencià completament normatiu depurat en vocables i estil, reflex de les vivències i inquietuds del poeta al llarg de les diverses etapes de la seua vida. Més de cent cinquanta poemes conformen el conjunt de la seua producció entre 1941 i 1989, producció inèdita la majoria, llevat de la selecció publicada per Joan Ferrús per al Col·lectiu Ullal de Sollana (2002). Té els poemaris inèdits (o publicats només parcialment) Del mas i de la vila, sobre l’etapa de les Llometes i Benassal; Eucarístiques (1952); Simfonia en Sol major del mar Menor (1983), més altres poemes solts en recordança de la guerra, de caire valencianista, essencialistes i religiosos. Alguns foren publicats solts en les revistes L’Altar del Mercat, Valencia Atracción, Pensat i Fet, en la Corona Poètica Mariana de 1952 o en la benassalenca Les Tres Forques.

Encara més, com a expert en mecanografia i enquadernació, ell mateix va autoeditar un recull d’endevinalles titulat Garbera d’endevinalles (1986). Conté 405 peces de diversa procedència repartides en capítols temàtics, fet explicat per l’autor en el pòrtic: «Una, la transcripció dels qui les deien en llengua valenciana per ser la pròpia d’ells; una segona, les que he replegat d’una llengua forana i he passat a la nostra, i altra tercera, les endevinalles sorgides de la meua testerola, és a dir, originals meues». L’autor no aporta notes geogràfiques d’on ha poat les tradicionals, però deuen ser de les comarques on va exercir la docència i de les arrels familiars: la Marina, la Ribera, l’Horta, el Maestrat i l’Alt Millars. Llorens era conscient que calia actualitzar aquesta mena d’enigmes al món modern «i els seus invents, com és la ràdio, la televisió, els ordenadors, els transistors i tants d’aparells eixits al mercat». I afegia: «Qui serà, amb millor ploma que la meua, el qui es decideixca a fer-les eixir del seu cap? La Pàtria i els xiquets ho tenen d’agrair». Per tant, tradició i innovació conjugades per allargar-ne la vida i aprofitar-se’n com a eina didàctica i lúdica. La llàstima d’aquest llibret és que no va passar al circuit editorial i, per tant, la influència fou molt limitada.

Manuel Llorens es jubilà el 17 d’octubre de 1978 als 66 anys, després de 46 anys d’exercici. El 1983 va rebre l’homenatge dels seus alumnes de Sollana, i el 30 d’agost de 1987 un altre a Benassal, on l’alcalde li va imposar la Insígnia d’Or de la Vila. En faltar el 1990 als 77 anys, fou soterrat per desig personal a Benassal, on són també els seus pares. Recentment, els anys 2016 i 2023 s’han celebrat actes de record a l’escola masovera de les Llometes.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Alfonso Vila Moreno. F. Manuel Llorens Ferri. El Mestre de les Llometes. Inèdit: 2017.

---

Joan Ferrús Vanaclocha. Poemes de Francesc Manuel Llorens, el Mestre de les Llometes. Sollana: Col·lectiu Ullal, 2002.

---

Parlament de Joan Ferrús Vanaclocha sobre Manuel Llorens Ferri
Parlament de Joan Ferrús Vanaclocha sobre Manuel Llorens Ferri
https://collectiuullaldesollana.blogspot.com/2009/04/parlament-de-joan-ferrus-vanaclocha_21.html

---

Toni Mestre (2002): F. Manuel Llorens, el mestre de les Llometes
Toni Mestre (2002): F. Manuel Llorens, el mestre de les Llometes
https://dedaltabaix.com/2023/08/30/f-manuel-llorens-el-mestre-de-les-llometes-sollana/

---

Pere-Enric Barreda i Edo (2013): Francesc-Manuel Llorens Ferri
Pere-Enric Barreda i Edo (2013): Francesc-Manuel Llorens Ferri
https://blocs.mesvilaweb.cat/pereenric/francesc-manuel-llorens-ferri-valencia-1912-1990-el-mestre-de-les-llometes/