Llista alfabètica
Llista alfabètica

Teodor Llorente i Falcó

València, 15 de març de 1869
València, 3 de juny de 1949

Fotografia de Teodor Llorente i Falcó

Periodista i escriptor

Quart fill de Teodor Llorente i Olivares, Teodor Llorente i Falcó va nàixer al número 21 del carrer de Serrans. Els seus primers estudis els va realitzar al Col·legi Valentino. Més tard, va ingressar a l'Institut de segon ensenyament, l'actual Institut Lluís Vives. Va viure des de petit en un ambient periodístic, el seu pare exercia la direcció de Las Províncias. Es va llicenciar en Dret per la Universitat de València i, tot just acabar la carrera, a instàncies del seu pare, va començar la seva carrera al periodisme.

El seu primer article el publicà a la jove edat de catorze anys. Es tractava d'un breu conte sobre un canó abandonat a les ruïnes del castell de Bunyol. Per no ser confós amb el seu pare, signava amb el nom i els seus dos cognoms. No obstant això, era freqüent que molts dels seus articles fossin signats amb pseudònim. Destaquen: Aradiel, Joan de Antany, Jordi de Fenollar, Victor Sánchez, Mateu, Llevantí, Lucio i, finalment, El setentón, el més popular de tots.

Eduard López-Chavarri, íntim amic de Teodor Llorente i Falcó, descrivia així els seus primers treballs periodístics: "Feia cròniques de societat molt selectament traçades, donava compte d'estrenes teatrals i de llibres ... aviat va fer també informacions, en suma, va anar practicant les més diverses manifestacions periodístiques i en totes elles mostrava un esperit ponderat, de justa observació, que no agradava de fantasiejar falsejant les coses. Potser per aquesta exactitud en la visió i en l'escriptura, tenien més nervi les seves impressions". En un altre article, publicat després de la seva mort, es descrivia així al Llorente periodista: "un altre dels aspectes periodístics de Llorente Falcó va ser el seu constant enaltiment de la personalitat valenciana. De provat patriotisme espanyol, no podia, però, veure com eren cada vegada més desconeguts els valors i característiques de la seva terra. Sense estridències, amb la seva prudent ponderació en els escrits, però amb fermesa, creia que la bellesa moral de València i la seva força de cohesió estaven d'acord amb la clàssica definició de lo bell".

Els seus inicis, per tant, es van forjar a Las Provincias com a cronista de societat sota les ordres del seu pare. Gran lector i amant de la cultura, no se li coneix obra poètica alguna. Deia en to informal: "No vull que es pugui parlar mai d'un Llorente el bo i un Llorente el dolent". Potser l'ombra del seu pare era molt allargada.

El 1898 es casa amb Matilde Monleon Torres, parent llunyana de l'arquitecte de la Plaça de Bous de València, Sebastià Monleon Estellés i del pintor Rafael Estellés. El matrimoni es va traslladar al carrer de Crespins, on van tenir quatre fills. Dos d'ells, el primer i el tercer, van morir a una edat molt primerenca. El quart fill fou assassinat el 1936, a la Guerra Civil.

El 9 de novembre de 1904, el seu pare ven la seva part de Las Provincias i li cedeix la direcció del diari, retirant-se del periodisme. Aquest trasllat de poders ja s'havia iniciat a partir de 1898. El pare solia delegar la direcció del diari en el seu fill arran de les seves obligades absències amb motiu dels seus càrrecs polítics com a diputat a les Corts.

El 1909, durant l'Exposició Regional Valenciana dirigeix la revista Valencia. Literatura. Arte. Actualidades. Sis anys després, el 1915, es trasllada al carrer de Navellos. El gener d'aquest mateix any es crea el Centre de Cultura Valenciana, del qual va passar a formar part com un dels sis directors vitalicis. A través d'aquest centre, va participar de manera activa en la publicació de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana del Pare Fullana, a qui prologà l'obra. Un altre èxit d'aquesta institució, impulsada per ell, va ser la creació de la Càtedra de llengua i literatura valenciana, càrrec que va ocupar Pare Fullana el 25 de gener de 1918. El Centre de Cultura Valenciana, sent ell vocal i director de publicacions, va publicar una sèrie d'Anuals. En finalitzar la guerra ocupà el càrrec de director degà, fins la seua retirada el 1941.

Escriu Llorente: "Cal no oblidar que en el període de renovació que s'inicia, València ha de procurar que totes les seves notes característiques, lluny de difuminar, recobren la seva tradicional esplendor, i entre totes les seves notes la més essencial és la de la seva llengua, que per fortuna encara és manifestació vivent del nostre poble i no s'ha d'abandonar com a cosa morta". De mentalitat regionalista i conservadora, va reconèixer la unitat lingüística i acceptà les Normes de Castelló de 1932. Va ser un gran defensor de l'identitat valenciana, participant en les activitats de Lo Rat Penat, on fou secretari.

Entre les seves campanyes des de les pàgines de Las Provincias destaquen l'impuls de la construcció dels monuments a l'historiador Roc Chabàs i al poeta Vicent Wenceslau Querol en els Vivers. Tots dos monuments a càrrec de l'escultor José Arnal. Des del 1927 fins a finals de 1929 dirigí la publicació El agrario Levantino, revista dedicada a informar sobre diversos aspectes del camp: millora dels cultius, control de plagues i legislació agrària. Els seus articles solien ser anònims. Amb el pseudònim Jordi de Fellonar pública En defensa de la personalitad valenciana (1930), un recull d'articles de les seues opinions regionalistes.

L'esclat de la Guerra Civil li afectà de ple. El mateix Llorente relatà com, en les revoltes de juliol, durant l'assalt a les casernes de l'Albereda, les bales travessaven finestres obligant-los a refugiar-se al entrepis. Las Provincias va ser confiscada i es va manar detenir Llorente i altres membres de la seva família. Va començar una fugida, amagant-se de casa en casa. Finalment, va acabar refugiat en una cambra interior de la tinència d'alcaldia del Grau, sota la protecció de l'alcalde republicà Josep Cano Coloma. El seu fill, també anomenat Teodor, no va tenir la mateixa sort. Va ser detingut i afusellat a Quart de Poblet el setembre de 1936.

El 1937, gràcies a les seves influències, aconsegueix una sèrie de salconduits i passaports per embarcar, amb la seva dona i filla, en un vaixell de guerra anglès que els traslladaria des d'Alacant a Marsella. Poc després, arriben a Sant Sebastià, poblada en aquell període amb una enorme colònia de valencians emigrats. Fins i tot es publicava un periòdic titulat Valencia, en el qual Llorente va col·laborar. La seva precària situació econòmica li va obligar a exercir de periodista en diferents publicacions. Destaquen l´ABC de Sevilla, El Heraldo de Aragón i Nueva Economia Nacional. Finalment, el 1938, a l'edat de 70 anys, la família es reunia de nou a un Castelló ja conquerit pels franquistes.

Després de la Guerra Civil, enfrontant-se a la contínua censura i als organismes oficials encarregats del repartiment de la quota del paper (per la Guerra mundial i el bloqueig econòmic escassejava aquest material), torna a editar i dirigir Las Provincias. Ocupa diversos càrrecs: presideix la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i el Patronat del Museu; és acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; va formar part de les acadèmies d'Història, de la Llengua de Catalunya i de les Bones Lletres de Barcelona. Va ser director de nombre i degà honorari del Centre de Cultura Valenciana, cronista provincial de València i membre de la Institució Alfons el Magnànim. El 27 de juny de 1946 fou nomenat acadèmic corresponent a València de la Real Academia Española.

La Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya, el 1946, li concedeixen la Medalla del Treball. A aquest reconeixement cal sumar la Medalla del Mèrit Agrícola i de l'Ordre de la Corona d'Itàlia. La seva dedicació al periodisme va ser constant fins al dia de la seva mort. Entre les ja esmentades, va ser col·laborador d'Informaciones, La Il·lustració Catalana, La Vanguardia... A partir de 1948 escrivia una secció fixa al Diario de Barcelona, anomenada "Crónica de Valencia". En aquesta publicació, possiblement es troba el seu darrer article publicat: "Trigo, arroz, patatas y otros productos del campo".

Entre les seves obres destaquen: Ráfagas del campo, impresiones de la manada, Cuentos maravillosos, Nuevos cuentos maravillosos. Els assaigs: En defensa de la personalidad valenciana i Los valencianos en San Sebastián. Les biografies: Mistral y Llorente y Eduardo Escalante. També va reunir la correspondència del seu pare en l'Epistolari Llorente. La seva vida és relatada en Memorias de un setentón.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Teodor Llorente i Falcó

Obra pròpia


Llibres

LLORENTE FALCÓ, Teodor. En defensa de la personalidad valenciana : colección de artículos publicados en Las Provincias de valencia. València: .
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Entre pomeres. València: [Cuento del Dumenche ; 61].
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Quadrets de l'horta . Barcelona: Ilustració Catalana, 190?.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. [Ráfagas del campo : (escenas é impresiones de la masada) . València: Domenech, 1909.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Mistral i Llorente : recull de noticies i impressions amb motiu d'un centenari. València: L'Estel, 193?.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Eduardo Escalante : (recopilación de datos para un estudio sobre su personalidad literaria). València: Impr. Domenech, 1934.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Los Valencianos en San Sebastián. València: Impr. F. Domenech, 1942.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Memórias de un setentón : artículos publicados en "Las Províncias" : de mi Valencia de otros tiempos. València: F. Domenech, 1943-1944.
Articles en publicacions periòdiques

LLORENTE FALCÓ, Teodor. «Construcciones rurales de la huerta valenciana» a: Nueva economía nacional, núm. 147, 1940.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «La Campaña naranjera de este año» a: Nueva economía nacional, núm. 120 i 121, 1940, p. 3; 9.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «La Artesanía valenciana» a: Nueva Economía Nacional, núm. 179, 1941, p. 5.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «El Libro del Consulado de Mar» a: Nueva economía nacional, núm. 259, 1942, p. 7.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «Lo que fué la Albufera y lo que es hogaño» a: Nueva Economía Nacional, núm. 363, 1944, p. 7.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «Con motivo de un centenario : cartas de Jacinto Verdaguer a Teodoro Llorente» a: Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1945, p. 43-46.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. «El cultivo del tabaco en Levante» a: Nueva Economía Nacional, núm. 326, 1945, p. 5-7.