Llista alfabètica
Llista alfabètica

Teodor Llorente i Olivares

València, 7 de gener de 1836
València, 2 de juliol de 1911

Fotografia de Teodor Llorente i Olivares

Periodista i poeta

Va nàixer a València, al número 29 del carrer dels Serrans. El seu pare, Felicíssim Llorente i Fernando, va ser advocat, regidor i alcalde interí de la ciutat de València. Es va casar amb María Olivares i Lucas. Teodor Llorente i Falcó va ser el segon fill del matrimoni.

 

Educació

Aprèn a llegir abans d'anar a l'escola, gràcies a la seva mare. Va ser un alumne de bones notes i molt aplicat. Als catorze anys,  era ja batxiller en filosofia. Seguint els passos del seu pare, el 1856 obté el batxiller en jurisprudència, dos anys després es llicencia en Dret. Va exercir l'advocacia durant dos anys en el despatx d'un jurisconsult de València. Amb 25 anys es casa amb Dolors Falcó i Serrano. Del matrimoni van néixer cinc fills: Pasqual, Maria, Irene, Josefina i Teodor. Aquest últim substituirà el seu pare en la direcció de Las Provincias.

Li van publicar la seva primera poesia molt jove, amb catorze anys. El 30 de març de 1853 s'estrena al Teatre Principal de València la seva obra Delirios de amor, escrita als disset anys. Llorente, fins aleshores desconegut, comença a sonar com un prometedor artista revelació. Inicia les seves relacions amb intel·lectuals i escriptors de l'època. Destaquen els contactes i col·laboracions amb Vicent Wenceslau Querol, Jacint Labaila, Antoni Aparisi o Pasqual Pérez en projectes com l'Àlbum poètic a la terminació del ferrocarril del Grau de València a Xàtiva, dedicat al Senyor José Campo, concessionari, director-gerent i fundador de la Societat creada per tan lloable objecte, o en la Corona poètica a Sant Vicent Ferrer en el quart segle de la seva canonització de 1855, on col·labora amb un poema en castellà. Començà a escriure versos en català, que publicà a El Conciliador.

El poeta mallorquí Marià Aguiló i Fuster va ser la persona que més li va influenciar. Llorente sempre el va considerar com el seu mestre i guia intel·lectual. Marià Aguiló era el bibliotecari de la Universitat de València durant el període d'estudiant de Llorente. Tant Llorente com el seu amic Querol eren visitants freqüents de la biblioteca. No van trigar a fer amistat amb el mallorquí, que va acabar per convertir-se en l'ideòleg de la primera Renaixença valenciana. Va motivar, tant a Llorente com a Querol, a escriure poemes en la seva llengua materna. Els mostra la literatura que es fa a Catalunya i a les Illes Balears, i les grans obres de la literatura clàssica valenciana del segle XV. Els encoratja a estudiar la seva pròpia cultura i els posa en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya.

Marià Aguiló defensava aquest lema: "no a quants sinó a quals". En aquest sentit, va influenciar en Llorente aquesta pràctica culta i selecta que va caracteritzar als poetes de "guant" enfront del populisme dels poetes "d'espardenya". Queden així establertes les bases de l'ideari literari de Llorente al llarg de tota la seva vida: l'interès per la literatura clàssica, la unitat de la llengua, una escriptura culta i cuidada en la seva llengua materna i la germanor entre el País Valencià, el Principat i les Illes Balears.

 

Periodista i líder de la Renaixença

La seva faceta de periodista comença el febrer de 1861, amb la direcció del diari La Opinión. Josep Camp Pérez compra el diari, fundat el juliol de 1860 i, amb el canvi de propietari, el diari es converteix en un òrgan del Partit Conservador. Llorente no triga a destacar com un excel·lent periodista. Impulsa una línia editorial descentralitzada, donant molt protagonisme als temes locals i regionals. En el terreny cultural, tot i tractar-se d'un diari polític, també s'aprecia un interès en donar ressò a la Renaixença catalana. Quan el propietari, Josep Camp, perd interès en el periòdic, Llorente es fa càrrec de la publicació amb la condició d'un canvi de nom. El 21 de gener de 1866 s'acaben les aventures de La Opinión i, el 31 del mateix mes, naix Las Provincias. Com propietari i director del diari el seu estatus social i literari augmenta, a més de la seva influència, tant en l'àmbit polític com en el cultural. També fundà i dirigí El Panorama el 1867.

El 1865 Llorente manifesta per primera vegada la que serà la seva posició respecte a la Renaixença valenciana. En un article titulat "Literatura catalana", per a la revista El Museo Literario, destaca el signe apolític per a la Renaixença que defensarà al llarg de la seva vida. També al poema "Als poetes de Catalunya" (1865), com assenyala Rafael Roca, veiem: "Allà trobem, versificades, totes les idees que ja javia expressat en la ressenya del Calendari: elogis als poetes catalans, manifestació d'unitat lingüística, record entusiasta d'un passat gloriós, congratulació per la vitalitat literària, i uns versos que han sigut repetidament interpretats com a manifestació d'apoliticisme: "Mes no vullau que tornen de nou los antichs segles,/ puix morts están per sempre los Jaumes y els Borrells". Efectivament, Llorente proclamava la lloança d'un passat "politic" gloriós sense cap voluntat ni ànim de recuperar-lo". [i]

El 1878, Constantí Llombart funda Lo Rat Penat, Societat d'aimadors de les glòries de València i són antic Reialme. Llorente acudeix a la reunió on es dóna acta de la fundació d'aquesta societat. Des de les pàgines del seu diari ràpidament es manifesta a favor d'una despolitització d'aquest nou projecte: "Nosaltres no hem participat mai dels temors (per fortuna gairebé ja esvaïts) que van concebre alguns, sospitant que aquest moviment literari pogués fomentar, en el terreny polític tendències separatistes"[ii]. A l'any de la seva fundació es convoquen els primers Jocs Florals, imitant els de Barcelona. Els grans guanyadors van ser Constantí Llombart i Teodor Llorente. Del 1879 al 1880 Llorente presidirà aquesta entitat, relegant a Llombart a un segon pla i donant-li un gir cap a postures més conservadores, moderades i apolítiques. En 1880 funda la Revista de Valencia. Llorente va ser també traductor a l'espanyol de Lord Byron, Goethe, Schiller o Heine.

Els Jocs Florals de 1886 i 1888 li atorgaren a Llorente el més alt lloc en la literatura valenciana, va aconseguir quatre premis. En 1885 es publica Llibret de versos, un recull de les seves poesies catalanes on destaca "La Barraca", una de les seves obres mestres. Llorente dedica aquesta obra al seu mestre, Marià Aguiló. Es van realitzar cinc edicions d'aquest recull, on s'afegien nous poemes. El 1890, l'Ajuntament el nomena cronista de la ciutat de València. El 14 de novembre del 1909, a l'Estadi de l'Exposició Regional, tingué lloc el grandiós Homenatge de la Coronació del poeta.

Fou el cap visible de tota la Renaixença valenciana. Va mantenir una gran amistat amb molts intel·lectuals. Amb Jacint Verdaguer, símbol de la Renaixença a Catalunya, va intercanviar nombroses cartes d'afecte i va ressenyar moltes de les seves obres a Las Provincias. Es van visitar mútuament en diferents actes literaris al llarg de tota la seva vida. Víctor Balaguer va ser un altre personatge de gran influència en Llorente. Es van dedicar entre ells diverses obres i van mantenir un interessant diàleg intel·lectual e ideològic sobre com havia de desenvolupar la Renaixença, el caràcter que havia de adoptar o si hauria de dir-se llemosí a la llengua restaurada. També cal destacar les seves relacions amb el poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, gran amic i introductor de la figura de Llorente a Mallorca, i amb el premi Nobel occità Frederic Mistral, a qui va arribar a dedicar el Nou llibret de versos del 1909.

Teodor Llorente va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana que es va realitzar a Barcelona del 13 al 18 d'octubre de 1906. Allí feu una crida a la unitat de la llengua.

 

Activitat política

Dues fases destaquen en la seva activitat política: una inicial de liberalisme moderat i, una segona, a una edat més madura, amb postures més conservadores, apostant per la restauració monàrquica. Tot i que sempre va mostrar la seva disconformitat amb la participació activa en política, la seva condició de propietari i director de Las Provincias el convertia en un personatge molt influent en la societat. El 1892 escriu Sanmartín i Aguirre: "La política, que al nostre país arriba a ser per a molts una passió, quan no la prenen com un modus vivendi, és per Llorente una pesada càrrega, que suporta, però, per raons de patriotisme, que satisfacin a la seva honrada consciència" [iii].  No li agradava ser parlamentari, no tenia vocació. Rebutja tots els càrrecs que li ofereixen fins que el 31 de maig de 1874, derrotada la República pel general Pavía, amb el govern provisional instaurat, va ser nomenat diputat provisional. El 31 de desembre del mateix any, revalida el títol per elecció.

El conservador Antonio Cánovas del Castillo li ofereix el càrrec de governador de Múrcia que rebutja. Li demanen els seus serveis per formar govern a les Corts d'Alfons XII, però també declina aquesta oferta. El 15 de desembre de 1877 renova com a diputat provincial pel districte del Mar.

L'arribada al poder dels conservadors el 1890 marca l'inici de la seva veritable carrera en política activa, ja que els càrrecs de diputat provincial eren una mica figuratius, d'escassa aportació política. Es produeix una escissió en el Partit Conservador entre canovistes i silvelistes. Llorente pren part per Silvela i, motivat per aquest, inicia la seva carrera política. El 5 de febrer de 1891 és elegit diputat a les Corts pel districte de Sueca amb 3.111 vots. En les eleccions de febrer de 1893 torna a ser diputat, aquest cop pel districte de València amb 14.827 vots de 48.463 electors.

El 16 d'abril de 1898 va ser nomenat senador electe per la província de València. Un any després, el 16 d'abril 1899, diputat a les Corts pel districte de Llíria, amb 8.722 vots de 12.426 electors.

El 1895, amb la mort del marquès de Montornal, assumeix la direcció provincial del Partit Conservador. No se sent còmode en aquest lloc i busca com a substitut a Fernando Núñez Robres. Abandona la direcció en 1899. Li otorguen el títol de President Honorari de la Junta Provincial.

El fracàs del govern de Silvela el fa allunyar-se a poc a poc de compromisos polítics però, quan Silvela torna al poder el desembre de 1902, li demana a Llorente que prenga la direcció del partit, creu que la seva figura pot unir de nou als conservadors valencians. Llorente accepta de nou la direcció del partit per l'amistat que els unix, però fracassa en la seva tasca. La seva segona direcció del Partit Conservador va comprendre de gener a juliol de 1903. A partir d'aquesta data, abandona tota activitat política i periodística per a centrar-se a escriure. El 1904 deixa la direcció de Las Provincias en mans del seu fill Teodor Llorente i Falcó.

Conseqüent amb les seves idees, un "regionalismo bien entendido", refusà la presidència d'honor de l'Assemblea Regionalista convocada per la societat València Nova.

 

La seva mort i la seva obra

Mor a la matinada del 2 de juliol de 1911, envoltat pels seus familiars. Fou enterrat el 3 de juliol, acompanyat per milers de valencians. Un cop mort es publiquen nombroses recopilacions de les seves obres: Llibrets de versos (1914), Poesies valencianes (1936), Antologia poètica (1958), Poesia valenciana completa (1983), l'Epistolari Llorente (3 vol., 1929-1936).

Actualment existeixen nombrosos estudis sobre aquest autor. Destaquen: La Renaixença al País Valencià: estudi per generacions (1968), de Manuel Sanchis Guarner; La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1895), de Lluís Guarner; Teodor Llorente, el darrer patriarca (2004) i Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (2007), de Rafael Roca.

 

Obres principals

Amor del poeta (Primer poema conegut), Arròs amb fesols i naps (obra humorística), La nova era, Vint-i-cinc anys (Premiades als Jocs Florals), A mossèn Jacint Verdaguer. Cartes de soldat, La creu del poble, Plany de la teixidora, Missa d'Alba. Vora el barranc dels Algadins, En la muntanya, Els teuladins. La barraca, Cançoneta amorosa i Llibret de versos, Nou llibret de versos (per a Lo Rat Penat), Viatge nupcial, Íntima.

[i] Roca, Ricart, Rafael. Teodor Llorente i la Renaixença valenciana. Institut Alfons el Magnànim. p. 59-60.

[ii] "La Sociedad del Rat-Penat", Las Provincias, 13 de juliiol de 1878.

[iii] Almanaque Las Provincias para 1893, València, 1892, p 85-86.

Autoria: Jaume Crespo i Martínez

Teodor Llorente i Olivares

Obra pròpia


Llibres

LLORENTE OLIVARES, Teodor. Llibret de versos. València: F. Domènech, 1885.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Poesies triades. Barcelona: L'Avenç, 1906.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Poetas franceses del siglo XIX. Montaner y Simón, 1906.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Versos de la juventud: 1854-66. Madrid: Libr. de Fernando Fé, 1907.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Epistolari Llorente. 1929.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Antologia poètica . València: Sicania, 1958 [Sicània antològica ; 12].
LLORENTE OLIVARES, Teodor. Poesia. València: Alfons el Magnànim : Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, 1996.
LLORENTE OLIVARES, Teodor. La barraca i altres poemes. Alzira: Bromera, 2007.
LLORENTE OLIVARES, Teodor i SERRANO MORALES, José Enrique. Nou llibret de versos. Federich Domenech, 1902.
Traduccions

GOETHE, J. W.. Fausto: tragedia [Faust]. Traducció de: LLORENTE OLIVARES, Teodor. Barcelona: Augusta, 1967.
HEINE, Heinrich. Libro de los cantares: poesías de Heine [Das Buch der Lieder]. Traducció de: LLORENTE OLIVARES, Teodor. Barcelona: D. Cortezo, 1885.
HEINE, Heinrich. Poesías. Traducció de: LLORENTE OLIVARES, Teodor. Barcelona: Fama, 1901, 1944.

Teodor Llorente i Olivares

Bibliografia


Llibres

ANDREU, Ramon. El árbol y sus frutos. Teodoro Llorente y Olivares. Su esencia y espíritu. València: Tip. Moderna, 1935.
CERVERA, David. La prensa valenciana en su aportación a la "Renaixença". València: Ajuntament, 1976.
DD. AA.. Teodor Llorente, cent anys després. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2012.
DURAN I TORTAJADA, Miquel. Teodor Llorente. Barcelona: Barcino, 1936.
ESTELRICH, Joan. Fènix o l'esperit de la Renaixença. Barcelona: Biblioteca Catalana d'Autors Independents, 1934.
GUARNER, Lluís. La Renaixença valenciana i Teodor Llorente. Barcelona: Edicions 62, 1985.
LLORENTE FALCÓ, Teodor. Amb motiu d'un centenari. Mistral i Llorente (Recull de notícies i impressions). València: L'Estel, 1930.
PÉREZ, Francisco. Teodoro Llorente Olivares. Biografía. València: Ajuntament de València, 2009.
PIERA, Josep. El somni d'una pàtria de paraules. Alzira: Bromera, 2012.
ROCA, Rafael. Teodor Llorente, el darrer patriarca. Alzira: Bromera, 2004.
ROCA, Rafael. Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. València: Universitat de València, 2007.
RUBIÓ i ORS, Joaquim. Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas. Barcelona: Verdaguer, 1880.
SANCHIS SIVERA, Josep. Biografía del laureado vate Teodoro Llorente y Olivares . València: Lo Rat-Penat, 1912.
VICIANO, Pau. El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana. Catarroja: Afers, 2005.
Capítols de llibres

BLASCO, Ricard. «Llengua i pàtria al País Valencià durant la Renaixença», a: AADD. Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença. Barcelona: Curial, 1994.
CARRERES, Joan. «Teodor Llorente i Olivares: poeta, periodista i polític», a: AADD. La nostra gent. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988.
SIMBOR, Vicent. «Llorente, La Opinión i la Renaixença», a: AADD. Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença. Barcelona: Curial, 1994.
Articles en publicacions periòdiques

AADD. «Monogràfic: Teodor Llorente i la Renaixença al País Valencià» a: Caplletra, núm. 4, 1988.
AADD. «Monogràfic Teodor Llorente» a: Saó, núm. 185, 1995.
BLASCO, Ricard. «Sobre Llorente, el llorentinisme i la seua projecció paracrònica» a: L'Espill, núm. 19, 1983, p. 136-151.
LÓPEZ-PAMPLÓ, Gonçal. «Llorente a la sala dels espills» a: Caràcters, núm. 43, 2008, p. 36-38.
MARTÍ, Cristòfor. «Mistral i Llorente. Noves aportacions documentals sobre les relacions occitano-valencianes durant la Renaixença» a: Caplletra, núm. 9, 1990, p. 195-224.
ROCA, Rafael. «El centenari de la coronació de Teodor Llorente» a: Levante. Posdata, 13 de novembre de 2009.
ROCA, Rafael. «Teodor Llorente. Del provincialisme al regionalisme valencianista» a: Afers, núm. 44, 2003, p. 53-75.
ROCA, Rafael. «Teodor Llorente, escriptor valencià» a: Caplletra, núm. 43, 207, p. 9-37.