Joaquim Maldonado i Almenar
València,
7 de setembre de 1907
València,
31 de gener de 2009
Advocat i polític
Cursà els estudis universitaris de Dret i comerç a l'escola d'aquesta especialitat. Entre 1929 i 1935 exercí d'advocat però poc després el ministre espanyol Joaquín Chapaprieta el nomenà corredor de comerç, càrrec que ja havia tingut el seu pare sota les ordres de Francesc Cambó.
L'activisme públic de Maldonado es deu a la seua relació amb el fundador de la Derecha Regional Valenciana (DRV), Lluís Lucia i a les seues conviccions religioses, criat en un entorn familiar burgés, catòlic, i format amb els jesuïtes. Maldonado ingressà a l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas. Als anys trenta fou membre de la DRV, però amb la confrontació creixent entre dretes i esquerres durant la Segona República, Maldonado abandonà el possibilisme de Lucia, que no era partidari d'una sublevació, i assumí el colpisme de José María Gil Robles.
Maldonado esdevingué l'enllaç civil dels militars per a alçar València contra la República. Com a conseqüència amb l'esclat de la Guerra Civil fou empresonat, juntament amb el seu germà i el seu pare, durant tres mesos. Després s'ocultà, fins que el 1937 va poder incorporar-se a l'exèrcit franquista a Burgos, dins del qual arribà a ocupar el càrrec de tinent provisional auxiliar de l'Estat Major. S'afilià a Falange Española y de las JONS, fins que dos anys després abandonà Falange per disconformitat amb les directrius del partit.
Dos fets d'aquesta època el marcarien per sempre: El primer, la participació en la guerra, i veure com es desenvolupava la postguerra i la instauració del règim, que el portaria a distanciar-se'n. El segon, un gran sentiment de ràbia i incomprensió per la condemna a mort a Lluís Lucia. Amb l'ajut de l'arquebisbe Prudencio Melo, Maldonado aconseguí que li fora commutada la pena de mort, i ajudà econòmicament a Lucia tant en el seu desterrament a Mallorca com quan va tornar a València, ja malalt de mort.
Els càrrecs polítics que ocupà foren breus: el de secretari polític del governador Francisco Javier Planas de Tovar, en acabar la guerra, va ser el primer, i durà mesos. Maldonado abandonà el càrrec en sentir-se insultat per les desqualificacions a la DRV fetes en un míting per Ramón Serrano Suñer i Dionisio Ridruejo. Fins i tot arribà a ser agredit per un falangista. A finals dels 1940 Maldonado havia passat d'antifalangista a antifranquista, centrant-se en la seua activitat professional i alineant-se amb els monàrquics juanistes de Gil Robles.
Abandonada la política oficial, Maldonado es reincorporà al món de l'advocacia, esdevenint un dels personatges més influents de València. En l'esfera política, va acostar-se a l'oposició democràtica de centre, enfrontant-se al règim en algunes ocasions. Durant el 1957 i 1958 hi hagué tota una campanya de protesta, impulsada per Martí Domínguez des del diari Las Provincias, però també per part de l'Ajuntament de València, contra la inhibició del govern espanyol davant dels destrosses causades per les catastròfiques riudes d'octubre de 1957 a la ciutat i als seus voltants. Com a conseqüència de la protesta, l'alcalde de València, Tomás Trénor, fou destituït, i Domínguez es veié forçat a dimitir per a evitar el tancament del diari. Maldonado donà suport a la campanya, des de l'Ateneu, i al seu torn va pronunciar una conferència sobre la necessitat d'una consciència col·lectiva dels valencians.
De 1955 a 1962, i de 1967 a 1968 fou president de l'Ateneu Mercantil de València, donant impuls a una institució dotada d'una directiva plural i difusora d'uns postulats europeistes. La presidència de l'Ateneu no era, per a Maldonado i altres personatges de la dreta democràtica, tant un càrrec de representació com d'intervenció política i cívica (dins dels límits institucionals i personals), atès que era l'únic espai on es podien fer eleccions, i el vot es donava a qui representava encobertament a la democràcia o a qui representava el règim. Maldonado impulsà des de la presidència una sèrie de conferències sobre economia i Europa que foren el germen de l'anomenat Contuberni de Munic de 1962, participant a les sessions preparatòries amb Joaquim Muñoz Peirats.
També des de l'Ateneu hi haurà un acostament de Maldonado cap al valencianisme, patrocinant una sèrie de conferències de temàtica valenciana en què participaren els millors especialistes del moment; així, el 1968 l'entitat homenatjà Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres, els valencians. Maldonado també recolzaria les campanyes que durant aquests anys realitzaren els valencianistes per la defensa del valencià a l'Església; però el seu pas definitiu cap al món valencianista es produiria ja en la dècada de 1970.
El 17 de setembre de 1974 s'incorporà a la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), amb un nucli d'antics membres de la DRV com Josep Duato i Chapa, Vicent Andreu i Andreu Escrivà.
La UDPV s'havia creat en la clandestinitat, amb el nom d'Unió Democràtica del Poble Valencià, el 2 de juny de 1965, a l'Ateneu Mercantil de València, arran dels contactes que van tenir a la Universitat de València membres de diverses plataformes valencianistes aplegats a l'Aula Ausiàs March com Vicent Miquel i Diego, Rafael Ninyoles i Monllor, Josep Raga, Lluís Alpera, Ernest Serna i Màrius Viadel, la majoria d'ells d'orientació democristiana. Després, es va ampliar amb la incorporació el 1972 de dirigents destacats de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, com ara Vicent Ruiz i Monrabal, Francesc Fayos, Vicent Diego o Empar Escrivà. Maldonado va ocupar la presidència del partit i del Consell General.
La UDPV formà part de les diferents agrupacions antifranquistes valencianes com la Taula Democràtica del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià (1974) i, més tard, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. A les eleccions constituents espanyoles de 1977 es va presentar com a part de l'Equip de la Democràcia Cristiana. Ell fou candidat al Senat per València. També, el seu fill Joaquim Maldonado i Chiarri participà en el projecte de UDPV.
UDPV no va obtindre cap representació, cosa que suposà la finalització de la seua activitat. La fallida electoral també suposà que Joaquim Maldonado no tornés a participar més en la política activa, encara que fins l'últim moment donà suport a diversos projectes que tractaren de fomentar la llengua i la cultura del País Valencià.
Havia estat president de la Societat Econòmica d'Amics del País, i a través d'aquesta es donà embranzida a projectes com el Pla Sud de la ciutat o la fundació del Borsí i, més tard, la Borsa de València. Fou també president del Consell per al Foment de la Llengua i Cultura Valenciana, president de la Fundació Ausiàs March, així com membre de la junta de fundadors del Diario de Valencia.
Retirat de l'esfera pública als anys 1980, el 2000 va rebre la condecoració de Fill Predilecte i Medalla d'Or de la Ciutat de València.
Foto: Rafa Gil
Autoria: Pilar Navarro i Borràs
Joaquim Maldonado i Almenar
Bibliografia
Llibres
COLOMER FERRÀNDIZ, Agustí. Retrobar la tradició : el valencianisme d'inspiració cristiana de la postguerra a la transició. Museros: Saó, 1996.
MALDONADO RUBIO, Alfonso. Joaquín Maldonado Almenar : Conversaciones. València: Publicatur, 2006.
RIPOLL DOMÈNECH, Faust. Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951). Catarroja-Barcelona: Afers, 2010.
V.V.A.A.. Joaquín Maldonado Almenar : Un patrici valencià. Museros: Saó, 2006.
