Agent comercial i activista

Josep Maraldés, conegut pels amics com “Pepito”, fou una de les figures cabdals en el procés de recuperació lingüística endegat a Elx als anys seixanta. Durant tota la seua vida va treballar com a comercial en la petita fàbrica de cartonatges que va heretar l’any 1959 amb el seu germà Antonio, a la mort del pare. Maraldés juga un paper molt important en el nucli valencianista d’Elx on, com ha estudiat l’historiador reusenc Xavier Ferré Trill, hi havia a finals dels seixanta “xarxes de sociabilitat amb les tertúlies del Café Marfil, la fundació de la llibreria Sèneca, a partir del curs 1968/1969 (amb relacions amb la distribuïdora Guardamar, de Concret-Llibres i Difusora del Llibre Valencià/Tres i Quatre, de València), el compromís de Josep Maraldés Ibarra (pel que fa a la recepció de l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear); l’integrant del Grup d’Elx, Sixt Marco, qui organitza unes tertúlies polítiques entre 1956 i 1970, on es tractava de política general i nacionalista; d’Antoni Bru Gómez (1917-1981), antic militant de l’Agrupació Valencianista Escolar, difusor de la revista Oriflama, Gorg (d’ençà febrer de 1971) i un dels professors de llengua de la Secció de Cultura Valenciana de la Coral Il·licitana; del sindicalista comunista Justo Linde (...); la funció normalitzadora de la cultura nacional amb l’Esbart Elx-Folk (febrer-març de 1970) i les primeres classes de llengua al Club d’Amics de la Unesco”.

El seu avi patern, Josep Maraldés i Rius, havia arribat a Elx enviat per una empresa de Manresa com a tintorer de lones destinades a la fabricació d’espardenyes. En aquella època, la indústria elxana creixia a un gran ritme i necessitava nodrir-se de treballadors especialitzats. El pare de Maraldés, però, no va seguir pel mateix camí professional. Criat des de ben jove per un important industrial de la farina, Andrés Serrano Selva, va aprendre l’ofici d’escrivent. D’idees socialistes, durant la guerra de 1936 va ser nomenat comissari de les fàbriques de farina i fins i tot va formar part de l’Estat Major d’El Campesino. En tornar a Elx, va poder escapolir-se de la repressió pel fet d’haver evitat la fallida de la indústria del seu mentor. Amb tot, els fills de l’empresari no el van rebre de bon grat.

Llavors, va passar a treballar a la fàbrica de cartó dels empresaris Almunia, Font i Garcia Miró, fins que l’any 1947 va decidir establir-se pel seu compte. A la seua mort, el 1959, els fills heretaven la petita fàbrica, un negoci amb deutes que van haver de remuntar.[1]

Abans d’això, Josep Maraldés, obligat pel seu pare, va estudiar Dret a distància i s’examinà a les universitats de Múrcia i València. Això no obstant, mort el seu pare, tot i les seues indubtables capacitats, Maraldés va deixar els estudis quan només li quedaven per cursar un parell d’assignatures. Des d’aleshores, va fer de comercial de la fàbrica familiar mentre el seu germà s’encarregava de la gerència.

Des de ben prompte, Maraldés va manifestar el seu compromís amb el valencià. Fet i fet, a 15 anys, ja posseïa el títol dels Cursos de Llengua i Literatura de Lo Rat Penat fundats i dirigits pel mestre Carles Salvador. Amb tota probabilitat devia ser, segons que comenta Joan-Carles Martí Casanova[2] l’única persona d’Elx capacitada en aquell moment com a mestre de valencià.

L’any 1969, Maraldés impulsa amb el seu amic l’advocat i escriptor Antoni Bru el primer curset de català en la Penya Madridista de la ciutat. Aquell any, recorda Martí Casanova, va ser el del centenari de Pompeu Fabra i arreu dels Països Catalans es van celebrar actes. Com vulga que siga, el curset va ser prohibit al poc de començar per la Delegació de Govern d’Alacant, la qual cosa no feu defallir l’activista.

El qui va ser alcalde d’Elx durant dues legislatures, Manuel Rodríguez i Macià, recorda que el nacionalisme era per a ell “(...) una manera d’expressar l’universalisme. (...) Encara era un temps en què volíem canviar el món. Aqueix món que volíem bastir tenia, per a nosaltres, uns encontorns tan estrets com era la rerebotiga de la llibreria d’en Manolo, el de la Sèneca, on llegíem els llibres que arribaven de França i que estaven prohibits aquí. Lectures sobre el comunisme, sobre l’anarquisme, històries del franquisme. Recorde aquelles converses amb el Maraldés i el recorde com una persona compromesa, amb un compromís que s’expressava des de l’esquerra nacionalista (...)”. Rodríguez rememora també la seua cultura, la qual no dubta a titllar de descomunal: “(...) Era un gran lingüista. Dominava perfectament l’èuscar, (...) també tenia coneixements pregons de l’àrab i s’expressava sempre en un català admirable, perfecte i sense eixir-se’n massa de la parla tradicional d’Elx, amb un ús del perfet sintètic admirable”.

L’any 1968, explica el professor d’Economia de la Universitat d’Alacant, Josep Antoni Ybarra Pérez, Maraldés era mestre de valencià d’un curs programat per la Coral Il·licitana. De sobte, l’entitat es va quedar sense aula. Llavors, Antoni Bru i Maraldés proposaren un altre local, un baix que acabà convertint-se en un lloc de trobada i d’activitats culturals. Un any després, en ple estat d’excepció, Maraldés i Bru, juntament amb el pintor Andreu Castillejos i Furió funden el Club d’Amics de la Unesco, popularment conegut com El CAU. “Fou el lloc –escriu Ybarra– on començàrem a preguntar-nos del per què d’aquella marginació que patia la llengua que havien parlat els nostres avis i parlaven els nostres pares”. El professor rememora que per aquell local del carrer de l’Olivereta (aleshores, c/ Padre Lorenzo) passaren personatges prominents de la cultura i la política com Joan Fuster, el sociòleg Josep Vicent Marqués, l’editor i activista Eliseu Climent, la filòsofa Cèlia Amorós, el també filòsof i polític Josep Lluís Blasco, qui seria alcalde de València Ricard Pérez Casado o el periodista i dirigent valencianista Vicent Ventura, entre d’altres. Al CAU es veia cinema, es feien presentacions o exposicions sempre sota la mirada atenta de la policia franquista. Ibarra recorda especialment una exposició de l’anomenat Grup d’Elx, format pels pintors Albert Agulló, Sixt Marco, Toni Coll i Juan Ramón García Castejón.

Rememora Castillejos que El CAU va ser el lloc des d’on “vàrem impulsar una decidida recuperació d’una cultura i una llengua aleshores condemnades a mort”. Es dona el cas que el pintor ja coneixia Maraldés d’abans atès que, com ell mateix explica, mantenia una relació de proveïdor-client: “li dibuixava els dissenys per a la impressió de les caixes de cartó per al calçat que son germà i ells fabricaven”. Segons Castillejos, Maraldés va ser el que principalment va sostenir econòmicament l’activitat del cau: “Era generós. Ho donava tot en defensa de la seua idea, de la cultura del seu poble. Cal dir també que, entre tots els que hi érem, ell era probablement l’únic que tenia una disponibilitat econòmica un poc millor, ja que la resta estàvem més dessucats que una llima”.

Al local es van organitzar també concerts com els de l’Esbart d’Elx Folk, una agrupació en què Maraldés va tenir un gran protagonisme. Explica Salvador Valero i Javaloyes, membre del grup i mestre jubilat, que Maraldés era qui s’encarregava de dur les lletres de les cançons a la censura i, també, qui els portava en cotxe a tot arreu.[3]

El grup es va formar el 1969 amb la idea de cantar cançons tradicionals conegudes a Elx. Les reunions es feien al CAU, l’ànima del qual era Maraldés. “Des de l’inici de l’Esbart –explica– Maraldés ens donà més que el seu suport. Ens ajudava amb la localització de lletres de cançons, en l’entonació musical a l’hora de cantar-les i en la ironia/gràcia que calia posar-li a cadascuna. Ens buscava les actuacions i, quan hi havia algun desplaçament, tant ell amb el seu cotxe 127 com Joan Campello ens traslladàvem fora”. “Gràcies a ell –continua Valero– vaig tenir la sort de tractar amb Joan Fuster i M. Aurèlia Capmany. (...) Encara recorde com Maraldés, Raimon i Toni Bru i alguns membres de l’Esbart estàvem asseguts a una terrassa de la Glorieta i observàvem la reacció de la gent que, molt sorpresa, s’acostava al Gran Teatre per escoltar Raimon i el concert estava suspès (prohibit per la dictadura)”.

Valero i Maraldés coincidiren encara en l’organització dels Sopars d’En Baena i en la Unitat del Poble Valencià. Val a dir que Maraldés formà part del PSPV i que la seua influència, com la de Bru, en els primers governs socialistes de la ciutat van ser decisives sobretot pel que fa a la recuperació de la llengua. Cal no oblidar tampoc el paper d’un altre elxà proper al grup, Josep Lluís Barceló, conseller d’Educació preautonòmic a les ordres del president Josep Lluís Albinyana, càrrec des del qual va lluitar per les senyes d’identitat del país i que fou obligat a dimitir pel seu propi partit, la UCD.

Un dels textos que es conserven de Maraldés és el discurs que va llegir el 25 de novembre de 1983 com a mantenidor del primer Sopar d’En Baena, que tingué lloc a la marisqueria El Trinquet d’Elx. El discurs, amb el títol L’humor als Països Catalans, va ser reproduït primerament el 1984 al número 2 de la revista La Rella de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i, posteriorment, al número 21 del butlletí d’El Tempir l’any 2002, un número que se li va dedicar amb motiu del seu traspàs.

Escrivia Maraldés amb ironia: “Propose, doncs, que a totes les nostres institucions d’ensenyament hi haja com a assignatura important i obligatòria l’humor amb totes les seues facetes. I, al moment de presentar la tesi per a aprovar la llicenciatura de qualsevol carrera, no serà obtinguda si no fa somriure al tribunal amb un acudit general”. I prosseguia: “Tots els càrrecs públics i privats no seran aconseguits sinó per aquells que al seu curriculum vitae facen constar d’una forma fefaent que hagen tingut un cicle temporal de tècniques iròniques i que facen constar bibliografia de llibres recomanables sobre l’humor. (...) Serà instituït amb caràcter permanent el GRAN PREMI D’HONOR DELS ACUDITS DELS PAÏSOS CATALANS, però sense cooficialitat bilingüe perquè de la cooficialitat bilingüe sí que és un acudit prou barroer”.

Maraldés va faltar a Elx quan tenia 64 anys. El president d’El Tempir, Joan-Carles Martí Casanova, va ser l’encarregat de llegir el discurs durant la missa que s’oficià al tanatori d’Elx el 29 d’abril de 2002 i que es va publicar l’endemà al diari Información.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Articles en publicacions periòdiques

---

Andreu Castillejos i Furió. «Josep Maraldés, un exemple de coherència» a: Butlletí d’El Tempir, núm. 21, 2002.

---

Salvador Valero Javaloyes. «A un amic...» a: Butlletí d’El Tempir, núm. 21, 2002.

---

Xavier Ferré i Trill. «Per la unitat de la llengua catalana. Sobre el compromís nacional de Joan Fuster» a: Butlletí d’El Tempir, núm. 23, 2004.

---

El Club d’Amics de la UNESCO / Josep Antoni Ybarra
El Club d’Amics de la UNESCO / Josep Antoni Ybarra
https://www.yporquenounblog.com/2019/10/en-la-memoria-el-club-damics-de-la.html