Adroguer, narrador, dramaturg i activista cultural

Nasqué al si d’una família humil. No cursà estudis superiors, per tant la seua formació fou autodidacta. En la seua joventut, entre 1915 i 1917, treballà de passant en una farmàcia de Requena i en una altra de València. La primera producció literària que li coneixem és una col·laboració en El Cuento del Dumenche, l’any 1917, on publicà dos poemes de tema amorós i qualitat escassa i una narració titulada La riquea dels pobles o La Carchofa de Silla. Conta la història d’un enamorament entre un xic benestant de València i una xica de Silla en el marc de les festes del poble. Està escrita en un registre que palesa l’absoluta desconeixença de qualsevol criteri ortogràfic o lexicogràfic per part de l’autor.

L’any 1918 es traslladà a Tavernes de la Valldigna, on va obrir una adrogueria, amb l’afegit de diferents elements de farmàcia. Allí conegué Maria Bolinches, amb qui es casà. No tingueren descendència. S’implicà profundament en el poble d’acollença i hi desenvolupà una intensa labor d’animador cultural, a més de col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Renacimiento, setmanari local de curta vida, dirigit pel seu amic inseparable, el metge Francesc Valiente. L’any 1922 s’animà a editar un publicació bilingüe titulada Vida Nova, que també tingué una existència efímera. Ell hi tenia cura de quasi totes les seccions, però hi destaquen també els escrits dels poetes Bernat Ortín Benedito i Francesc Caballero Muñoz, als quals hi qualificava d’amics íntims, de poetes valencians consagrats, glòries de la llengua d’Ausiàs Marc i «furibunds regionalistes», que honoraven les pàgines del seu periòdic. Posteriorment a aquests projectes periodístics fallits, entrà com a corresponsal de Tavernes de la Valldigna en el periòdic Las Provincias, si més no des de l’any 1924. Amb les seues cròniques creà un clima d’opinió favorable a la creació del Centre Artístic Musical, que significà durant els anys vinents un focus de cultura important per a la vila. Aquesta entitat realitzà una gran labor no només per la activitat musical i les conferències científiques que s’hi realitzaren, sinó també per la literària, amb l’organització de certàmens d’una estructura semblant a la dels jocs florals, o les visites de destacats escriptors valencians com Josep Mª Bayarri, Thous Llorens, Pasqual Asins, Caballero Muñoz i Salvador Verdeguer, que hi compareixien amb l’objectiu d’eixamplar la idea del valencianisme a les comarques. Ladislau Marí corresponia col·laborant en les publicacions que aquests treien a València com La Festa de Sant Josep, que aparegué al març de 1926. Tenien per costum regalar-se mútuament poemes dedicats. Entre els oferits al nostre autor destaca l’escrit per Josep Mª Bayarri, que pràcticament en constitueix una etopeia. No es tracta d’un poema de circumstàncies, sinó que traspua una estima profunda. Entre les virtuts que atribueix a Marí destaquen el caràcter bondadós, la generositat i la passió per l’art i la cultura, especialment per les lletres i la música.

Quant a l’aspecte musical, fou el compositor de l’«Himne a Tavernes» i del cant «El Llaurador», amb lletra de Francesc Valiente, que s’executaren per primera vegada en la inauguració del local social del Centre Artístico-Musical. Així mateix, tots dos amics foren també els mentors del futur compositor valler Antoni Chover Salom.

D’altra banda, la seua adrogueria es convertí en seu de la tertúlia que establia amb la intel·lectualitat del poble, quasi tots forasters aveïnats i amb càrrecs públics de sanitat o ensenyament. Era durant la dictadura de Primo de Rivera, una època en què el nostre autor refusava la politització del treballador i la lluita de classes, com molt bé palesa en la reeixida novel·leta Guerra de germans (1929), publicada en fulletó per la revista Cullera, lligada a la banda de l’Ateneu Musical d’aquella ciutat. Ell en fou un dels més assidus col·laboradors, sempre sobre temes culturals. La seua influència hi fou tan important que, també en el fulletó, li publicaren l’obra teatral Orgull de rassa (1930-1931), que romania inèdita.

Tant la narració esmentada com aquesta obra teatral permeten endevinar un autor model d’idees conservadores, solucions interclassistes i convençut antisindicalista. En Guerra entre germans es planteja una dicotomia entre Pasqualet, treballador, noble i bon fill, i Arturo, sindicalista, malfaener i fill desnaturalitzat. La llengua que empra Marí ha adquirit dignitat, al mateix temps que ha sabut millorar la tècnica narrativa.

Pel que fa a Orgull de rassa, «comèdia lírica valenciana en dos actes, dividits en cinc quadres i un epíleg», musicada pels germans Vicent i Artur Terol, fou rebuda quasi unànimement com un exemple esperançador del que podia ser un teatre valencià de qualitat, en un moment en què es produïa en la premsa de la capital la polèmica per un «teatre d’art». La comèdia és bastant extensa, però no per això avorrida; i també idealista i maniquea, amb el càstig per al dolent i la felicitat per a l’honrat. El diàleg està bastant ben aconseguit, amb un registre literari que incloïa alguns «llemosinismes» renaixencistes, bastant inversemblants en boca dels llauradors que els pronunciaven. L’estructura teatral tenia alguns defectes propis d’un neòfit de les taules, però el conjunt, ajudat per la magnífica partitura dels xativins Terol, resultava més que acceptable. S’estrenà amb gran èxit el 23 de febrer de 1929 al Gran Teatre de Xàtiva i al Teatre Princesa, de València, el 19 d’abril següent.

Ara bé, les esperances que havia despertat la seua figura com a autor teatral valencià no es veren acomplertes. En català sols li coneixem posteriorment la divertida «revista còmica valenciana en prosa i en vers» titulada La última prova, escrita en col·laboració amb Francesc Valiente i amb música del mestres Vicent i Artur Terol. És una obreta sense cap més pretensió que fer riure, i cal dir que ho aconsegueix per la gràcia de les situacions que planteja, plenes d’acudits verbals i visuals. No fou editada i tampoc no hi ha constància de la seua possible representació. En canvi, sí que s’escenificà, a Tavernes de la Valldigna l’any 1931, el seu duet còmic Salvadoret l’aprenent. La resta de la seua producció teatral ja és en castellà.

El 25 de març de 1933 estrenà al Teatre Ideal de Tavernes de la Valldigna l’opereta La Duquesita, musicada pel nou director del Centre Artístico-Musical, Ramon del Valle. Els intèrprets en foren el quadre d’actors aficionats d’aquesta entitat. L’11 de gener de 1936, també a l’Ideal, reposà Orgull de rassa. Com a final de festa estrenà un conte lírico-fantàstic en vers, titulat Periquito Rascatripas o El violín del diablo.

Probablement, durant els darrers temps de la República i la guerra sofrí un tomb ideològic que l’acostà a l’esquerra política. És així com assajà, en col·laboració amb Francesc Valiente, el teatre popular revolucionari amb el drama líric Amanecer rojo, amb partitura de Ramon del Valle. Aquest compromís polític de Marí el dugué també a escriure l’«Himno de la Escuela Popular de Guerra de Infantería, Caballería e Intendencia», amb música de Josep Roca Coll, on convidava a morir per la llibertat. Durant el temps de guerra sofrí una malaltia hepàtica que acabaria amb la seua vida.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet