Sacerdot, teòleg, activista cultural, escriptor, editor i periodista

Emili Marín va nàixer al si d’una família humil del centre de la ciutat d’Alcoi. El pare havia estat republicà i havia arribat a brigada en l’exèrcit lleial, per la qual cosa, una vegada acabada la Guerra Civil, va haver de patir dos anys de presó a Alacant. En eixir de presidi es va guanyar la vida com a operari en diverses fàbriques, d’on sovint va ser acomiadat a causa de les seues activitats sindicals. La mare va ser obrera de la fàbrica de paper de fumar Bambú.

Marín va estudiar a la institució del Pare Manjón, una mica més avançada en pedagogia, on estudiaven els xiquets de les classes més humils de la ciutat. Estudiant comerç als salesians, amb 12 anys, va descobrir la seua vocació religiosa.

El 1953 va entrar al Seminari Metropolità de València, un fet que va trasbalsar el seu pare. “Mon pare”, assegurava en una entrevista, “mai no va vindre a missa, tret de quan vaig cantar missa per primera vegada. Vaig patir, sobretot, moralment”.

Al seminari va descobrir el cinema neorealista italià i va imbuir-se d’un ambient cultural molt fort, però també va poder comprovar l’arraconament del valencià. Fet i fet, a la institució, dirigida per Antonio Rodilla Zanón,[1] dominava l’espanyolisme i estava prohibida la llengua del país. Als qui la parlaven, com ha càstig se’ls feia carregar amb una pedra. Segons Marín, si durant la Transició molts capellans es van posar en contra de la litúrgia en valencià va ser per la influència de Rodilla.

L’any 1960 va guanyar una beca en el Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, dirigit per mossèn Josep Espasa, un canonge conciliar, lletrat i sensible a la cultura del país que havia estat arraconat per la jerarquia eclesiàstica valenciana. A través d’Espasa, Marín va conèixer Vicent Ventura, Joan Fuster, Pep Garcia Richart, Josep Iborra o l’arquitecte Juanjo Estellés.

Conscienciat amb els problemes de la classe obrera emigrada durant l’etapa final del franquisme, Marín, durant aquest mateix període, va decidir anar-se’n a treballar sis mesos a una fàbrica de la Volskwagen a Osnabrück.

Sent ja capellà el 1965 a Castelló de la Ribera, va quedar colpit per les idees del Concili Vaticà II, del qual es va fer un difusor entusiasta fins que l’elit eclesial va fer un gir conservador. Mort Franco, l’Església va començar a nomenar bisbes auxiliars amb un marcat caràcter integrista com Rouco, Agustín García-Gasco o Suquía, entre d’altres.

Destinat a la parròquia de Pedralba (els Serrans), va compatibilitzar la seua tasca a la parròquia amb nombroses activitats culturals i polítiques. Aficionat al teatre, va muntar a la població dels Serrans amb uns joves arribats de França l’obra de Buero Vallejo, Concierto de San Ovidio. Va ser la seua manera de sumar-se a les protestes que van esclatar arreu del país en contra del Procés de Burgos contra activistes bascos. Durant aquesta època va fer amistat amb intel·lectuals compromesos amb el país com Gustau Muñoz, el jesuïta Ramir Reig, l’economista Màrius Garcia Bonafé, Josep Picó o la sindicalista Carmen Arjona, que arribaria a ser regidora de l’Ajuntament de València per Esquerra Unida.

Després de Pedralba fou destinat a la Pobla de Farnals, a l’Horta Nord. Des de la seua nova destinació i amb vint-i-set anys va dirigir El Supercaminal, una obra de fort contingut ecologista del grup Pluja; s’encarregava d’organitzar conferències de Joan Fuster o va muntar un festival de la Cançó en què havien d’intervenir Raimon, Guillermina Motta, Pi de la Serra o Ovidi, i que a l’última va ser suspès per l’ajuntament per “motivos de seguridad”.

De la Pobla va passar a Benicalap, un barri de la perifèria de València. Estant allà, el 1976 entrà a l’emblemàtica revista Saó, llavors dirigida per Josep Antoni Comes. Més tard, i durant 18 anys, la va dirigir ell mateix.

Tot i no tenir una filiació política, Marín va estar molt ben relacionat amb el president socialista Joan Lerma o l’alcaldessa de València Clementina Ródenas. Entre 1993 i 1998 va ser nomenat pels socialistes membre del Consell Valencià de Cultura, des d’on impulsà el 1995 el llibre Cardenal Tarancón.

Marín va ser coordinador de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, en què van participar Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. Com a periodista va realitzar més de sis-centes entrevistes a diverses personalitats com Gorvatxov, Irene Papas o Ernesto Cardenal.

L’arribada a la diòcesi valentina del cardenal castellà Agustín García-Gasco, li va suposar molts maldecaps atesa la seua condició de capellà valencianista. Un dels principals enfrontaments el va tenir a compte de l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional, una iniciativa de la revista i editorial Saó que seguia el model de la Bíblia Ecumènica dels catalans i pretenia acostar el text religiós en valencià al poble. Per a editar-la calia tenir l’aprovació d’un bisbe i el finançament de Bancaixa, dirigida per José María Simó Nogués. García-Gasco, contrari a la iniciativa, es va negar a donar-hi l’autorització i, a més, va intervenir davant de Simó Nogués perquè no financés el projecte.

L’editorial Saó, no obstant això, es va posar en contacte amb Edward Idris Cassidy, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i van visitar-lo a Roma per Pasqua de 1995. Idris va signar l’autorització, però García-Gascó va tornar a intervenir per a desacreditar Marín i el projecte, acció que no va reeixir.

Al cap d’un temps, García-Gasco va destinar Marín a la parròquia de Patraix de València, i a un altre capellà també fundador i director de Saó, Vicent Cardona. Era una manera de castigar-los posant-los al front d’una parròquia de barri amb moltes necessitats. De qualsevol manera, tant Marín com Cardona es van posar al capdavant i no van defallir en cap moment.

El 2016 fou nomenat Fill Adoptiu de València per tota una trajectòria dedicada a la cultura valenciana.

Els darrers anys, Marín, cec i molt major, s’havia enretirat de la vida pública. En el moment de la seua mort residia a la Casa Sacerdotal Betània de Quart de Poblet, a l’Horta Sud. Durant el seu soterrar, l’actual director de Saó, Vicent Boscà,  recordava que, gràcies a Marín, una part important de la intel·lectualitat valenciana no creient com Joan Fuster o Vicent Ventura s’havien incorporat a la revista Saó. Segons Boscà, un dels seus grans mèrits fou el de construir ponts en una societat diversa.

Imatge: Biel Aliño/Serra d’Or

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

---

Entrevista a Emili Marín (2012)
Entrevista a Emili Marín (2012)
https://francescviadel.wordpress.com/2013/05/03/emili-marin-despres-de-sao/

---

Emili Marín: un homenot del País Valencià (2012)
Emili Marín: un homenot del País Valencià (2012)
https://ontinyent.vilaweb.cat/noticies/emili-marin-un-homenot-del-pais-valencia/