Prevere i escriptor

Trinitari Mariner va nàixer el 1863 al carrer de Sant Fèlix de Nules. Era el major dels sis fills de Trinitario Mariner Bruno (teixidor autònom) i de María Rosa Gimeno Gozalbo. De tan llarga família només van sobreviure tres dels germans, que a més quedaren orfes en 1893.

Als nou anys va ingressar en el Seminari de Tortosa, i més tard va continuar els estudis eclesiàstics al Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva de València (1884), d’on va eixir doctor en Teologia i Dret Canònic l’any 1893. En ser ordenat prevere al febrer de 1888, pren possessió del càrrec de coadjutor durant uns mesos de la parròquia de Serra d’en Galceran; entre 1888 i 1892 el trobem a Sant Mateu; a Alfondeguilla entre 1892-1895; a Nules (1895-1926); de nou a Sant Mateu, on substituí el cultíssim arxipreste Mn. Manuel Betí Bonfill, finat el 17 de març del 1926, i a Nules novament en 1931 en demanar el trasllat per motius de salut, on va morir el 23 de novembre de 1933 per agreujament d’una arterioesclerosi i insuficiència cardíaca, malalties que li van fer difícils els últims anys de vida.

Mn. Trinitari Mariner és un dels fills il·lustres del seu poble natal, on té un carrer dedicat per l’impuls que va imprimir, entre altres, a la direcció d’obres del temple arxiprestal com a vicari i beneficiat a les ordres del rector Mn. Agustí Martorell Sanz, a la institució i fixació de les festes de la Soledat (1909), a la restauració de la seua ermita (1919) i al planejament de la de Sant Xotxim (1926). Així mateix, tot i no estar ja a Sant Mateu quan s’esdevingué l’incendi devastador de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels (12 de desembre de 1918), se li encomanà la direcció de les obres i de la decoració amb els artistes, acabades el 1925. Des del punt de vista de les lletres, és autor d’algunes peces poètiques en valencià destinades a les devocions de Sant Vicent i la Soledat de Nules i a la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu; a més, redactà uns Breves y piadosos ejercicios consagrados á celebrar la divina hermosura de las cinco más ricas perlas que adornan la corona de la Santísima Virgen en el inefable misterio de su Soledad (València, 1909) i una inèdita Sencilla narración histórica de la devoción de los hijos de la Villa de Nules (Castellón) a su Excelsa Patrona la Santísima Virgen de la Soledad.

És l’aspecte cultural, però –el lingüístic, concretament–, la faceta menys estudiada ni esmentada en les poques aproximacions que s’han publicat sobre la seua figura. Mn. Trinitari es va fer col·laborador de Mn. Alcover a partir del 1901, i en 1913 renova el seu compromís amb la recollida de lèxic, ara per mitjà de les gestions que fa Pere Barnils per a la Secció Filològica amb antics col·laboradors d’Alcover. Gràcies als materials que serva l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, sabem com es van desenvolupar els treballs de recol·lecció de lèxic i fins i tot la data de les seues trameses i les respostes dels qüestionaris entre 1913 i 1915 per al futur Diccionari dels dialectes de l’IEC. Això s’esdevé mentre és beneficiat a la parròquia de Nules, una llarga etapa d’estada al seu poble entre 1895-1926.

Aquest projecte, frustrat, té un desenllaç en el treball de la institució: els milers de qüestionaris dels col·laboradors són estudiats i sistematitzats per Barnils i Griera; en el cas del primer, fins a l’any 1917, que és quan abandona les Oficines del Diccionari. Griera continuà la tasca de coordinació i estudi dels qüestionaris remesos fins al juny de 1926, que és quan es tanca la fase d’anàlisi per a la preparació de dos projectes cabdals: l’Atlas Lingüístic de Catalunya i el Diccionari dels dialectes. La sort, però, fou diversa per a tots dos. Mentre que, per una banda, l’IEC anava traient alguns volums de l’Atlas des de 1923 –amb períodes d’interrupció– i es reprén en 1962 per a completar-se en 1964, el Diccionari dels dialectes roman al calaix per altres prioritats i parers diversos de l’IEC. No és estrany que Griera continuara en 1928 reivindicant la importància i la publicació de l’obra que havia d’anar a càrrec seu, «convençuts que solament serà possible un Diccionari català el dia que tindríem reunits tots els materials del català antic, de la producció del català literari modern i de la parla viva». Poc després, entre 1931 i 1932, es consuma el procés d’allunyament de Mn. Antoni Griera i la Secció Filològica, qui fins a la seua mort en 1973 va mantindre una actitud hostil envers l’IEC. Això explica en bona mesura que ell iniciara per compte propi l’edició del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya en 1935, sense cap participació de la Filològica, que al capdavall era qui havia assumit tots els costos de formació, manteniment, nòmines i compensacions als col·laboradors per mitjà de la Mancomunitat de Catalunya.

El rastre de les labors per la llengua de Mn. Trinitari, doncs, romanen en el Butlletí de Dialectologia Catalana (117 aportacions) i en el Tresor de la llengua, publicat entre 1935 i 1947.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Pérez Silvestre, Òscar. Estudis lingüístics sobre Nules: d'Alcover a Griera (1901-1962). Castelló de la Plana: Diputació de Castelló, 2021.

Articles en publicacions periòdiques

---

Pérez Silvestre, Òscar. «Mn. Trinitari Mariner (1863-1933) i el Diccionari dels dialectes» a: Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, núm. 31, 2020, p. 17-35.