Prevere, lexicògraf i escriptor

Fill de família humil i analfabeta, va estudiar les primeres lletres a Balones i posteriorment es traslladà a Gorga a aprendre llatí. Als désset anys ingressà al Seminari Conciliar de València i l’ordenaren sacerdot en 1865. Va ser vicari de Casinos, Pedreguer i Dénia, ecònom de Senija, regent d’Anna i rector de Mislata des del 1878 fins al 1920, quan va morir.

Pel que fa als quefers literaris, treballava en solitari i no es va relacionar mai amb altres autors contemporanis ni participà massa en les activitats dels cercles culturals valencianistes. Tot i això, va ser un autor respectat i admirat. Escriptor fecund i notable poeta, va publicar totes les seues obres en valencià popular, de vegades amb pseudònim per la seua condició eclesiàstica, i és considerat com una de les màximes figures de la literatura folklòrica valenciana. Sanchis Guarner el va valorar en diverses ocasions, i en 1980 escrigué: «fou un excel·lent folklorista i el prosista vuitcentista valencià de lèxic més ric i colorit, però tenia escàs gust literari i una gran desorientació gramatical».

Com a recol·lector —i inventor— d’etnopoesia, va publicar, entre altres, Encisam de totes herbes (1891), Burrimàquia alicantina (1904), Trossos i mossos (1906), Cudolets (1908), Pitos i flautes (1916) i els dos volums de la seua obra més coneguda: Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge (1912-1918). Va deixar inèdita l’obra Tipos d’espardenya i sabata, publicada pòstumament per la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant (1981).

Va cultivar també la lexicografia, potser amb un mètode personal, però rellevant al capdavall per la novetat que significaven els seus treballs i superadors en alguns aspectes dels reculls anteriors. És autor d’un voluminós Novísimo diccionario general valenciano-castellano (1891-1906?), del Vocabulario valenciano-castellano en secciones (1909) i d’un Vocabulari monosilàbich valencià-castellà (1915). Per a Joan Coromines, el profit del buidatge de les seues obres fou extraordinari, i demostra que no es pot fer cap estudi a fons del lèxic valencià sense un buidatge exhaustiu de les obres en prosa del rector de Mislata. Martí i Gadea no es limitava a copiar els seus models (Escrig, Llombart, Labèrnia, Rosanes...) sinó que també treia profit dels seus coneixements, els corregeix, els completa i els amplia bona cosa.

Tot i haver deixat dit que en morir volia ser soterrat a Balones, el van enterrar a Mislata. Tots dos pobles tenen vies dedicades a la seua memòria.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Domínguez Moltó, Adolf. Martí Gadea, su vida y su obra. Alacant: Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, 1981.

Articles en publicacions periòdiques

---

Colomina i Castanyer, Jordi. «Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialectòleg» a: Caplletra, núm. 11, 1991, p. 147-166.