Actor, escriptor i llibreter

Nascut al si d’una família de menestrals i de la petita burgesia de la ciutat de València. Martí Guillamon es va criar durant els seus primers anys de vida al número 8 del carrer de Rubiols, avui desaparegut, en el mateix cor de la ciutat. Després de la guerra, els Martí-Guillamon es van traslladar a un pis de l’actual Via Marqués del Túria, al segon eixample de la ciutat.

El seu avi patern va ser un ebenista i fuster de reconegut prestigi a València i el seu pare fou enginyer industrial, professió que va garantir a la família una posició relativament còmoda. El mateix Frederic, a instàncies del seu pare i després de passar pel Liceo Carbonell, va iniciar estudis d’enginyeria a l’Escola Industrial. A l’última, va poder més la seua afició als llibres –el pare fou un lector empedreït– i al teatre. Fet i fet, la seua primera aparició en un escenari es remunta a l’any 1935, quan va actuar amb un grup d’aficionats en una obra programada per a la Falla del Pilar.

La seua relació intensa amb el teatre amateur de la ciutat li va permetre l’any 50 conèixer i relacionar-se amb figures professionals. Una de les amistats més sòlides d’aquella època és la que va mantenir amb la compositora i valencianista Matilde Salvador.

D’altra banda, la seua activitat posterior en el teatre universitari de l’època li va facilitar molt bones relacions amb la professió a Madrid, amb actors i actrius com Berta Riaza, Julieta Serrano, Adolfo Marsillach, Lili Murati, Anastasio Alemán o Antonio Ferrandis, així com amb autors com Alfonso Paso o Alfonso Sastre.

Així els coses, pel gener de 1960 Martí va decidir anar-se’n a Madrid, ciutat que en comparació a València –i malgrat la dictadura– el va fascinar. Després d’algunes decepcions inicials, Martí va encarrilar la seua carrera professional inicialment al Teatro Nacional de Cámara y Ensayo. L’hivern de 1962, però, va abandonar Madrid per a acceptar el paper de Landolfo en l’obra de teatre Enrique IV de Pirandello, una producció de la companyia de Núria Espert-Armando Moreno que es va estrenar al Teatre Principal de València.

Com actor a l’obra Los derechos de la mujer d’Alfonso Paso va treballar amb Concha Velasco i Carlos Larrañaga. Tingué una bona relació amb Julia Gutiérrez Caba i Amparo Soler Leal. El seu paper més important va ser a l’obra El lindo Diego, d’Agustí Moreto, duta a escena per Antonio Díaz Zamora. També va destacar fent de Don Hermógenes a l’obra El café, de Moratín.[1]

L’estiu d’aquell 1962, amb la seua mare malalta, Martí, ja es va quedar de manera indefinida a València. En aquell moment, un amic seu, Paco Martínez Romero, regentava des de feia uns anys la Librería Romero amb un cert prestigi i on sovint s’organitzaven exposicions d’art contemporani i col·loquis amb gent del món del teatre. Per circumstàncies familiars, el seu propietari va traslladar el negoci al número 11 del carrer de l’Ambaixador Vich, molt a prop del desaparegut carrer de Rubiols. Martí va començar a ajudar el seu amic en la llibreria. La ciutat aleshores vivia un procés de recuperació de la cultura i de la llengua estimulat sobretot per la publicació el 1962 de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, autor a qui Martí havia conegut una mica en la seua tertúlia del Club Universitario. Des d’uns anys abans funcionava també la llibreria Can Boïls, regentada pel poeta Emili Boïls, on es venien els primers discos de la Nova Cançó i llibres en català. La llibreria, gràcies a la inversió d’un jove nacionalista com Valerià Miralles i Ortolà, es va transformar en Concret Llibres.

Martí seguia amb interès aquelles experiències alhora que començava a endinsar-se en les lectures d’obres en valencià. Escriu en un dels seus llibres: «De l’espanyolisme més tronat, passant pel ‘regionalismo bien entendido’, el regionalisme valencià i el nacionalisme valencià, una nova generació es declarava obertament catalanista i volia ser i sentir-se normal des del punt de vista nacional. Érem valencians de nació catalana i volíem ser-ho amb totes les conseqüències. Aquell tímid somriure dels primers anys seixanta, nascut de la represa de la consciència nacional i de la lluita antifranquista, aniria eixamplant-se a poc a poc fins a impregnar la realitat quotidiana de la ciutat de València i del País Valencià. A poc a poc però de manera inexorable, la consciència nacional perduda era recuperada pels intel·lectuals i les minories dirigents. (...) En aquell esforç tenaç i extraordinari cremaria des de llavors totes les meues energies».

Un temps després de posar-se a treballar a la llibreria, el seu propietari, angoixat pels impagats, va oferir el traspàs del negoci a Martí, que va acceptar. Toni Mestre, amic i després parella sentimental, va posar els diners per a tancar l’operació. El 16 de febrer de 1966 tots dos reobrien el negoci rebatejat com a Llibreria Ausiàs March, «un espai nacionalista emblemàtic, decisiu per a una generació llarga de valencians».

Martí Guillamon és autor de dos magnífics llibres de memòries publicats per Tres i Quatre amb el transfons de la València de la guerra i la postguerra: El carrer de Rubiols (1997) i La ciutat trista (2003). Un tercer volum va quedar inconclús. A primeries dels vuitanta, va signar també algunes entrevistes i articles d’opinió en el desaparegut Diario de Valencia, un intent de consolidar una premsa progressista i valencianista que va dirigir el periodista Joan Josep Pérez Benlloch.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

---

Víctor Maceda: Frederic Martí, el llegat de la ciutat grisa (2022)
Víctor Maceda: Frederic Martí, el llegat de la ciutat grisa (2022)
https://www.eltemps.cat/article/17495/frederic-marti-el-llegat-de-la-ciutat-grisa

---

Valencia Plaza
Valencia Plaza
https://valenciaplaza.com/la-valencia-de-frederic-marti-guillamon-el-carrer-rubiols-o-laprenentatge-de-la-memoria

---

La Veu dels Llibres
La Veu dels Llibres
https://laveudelsllibres.cat/noticia/81115/valencia-en-la-memoria-el-carrer-de-rubiols-de-frederic-marti-guillamon

---

La ciutat trista
La ciutat trista
https://dedaltabaix.com/2018/12/03/la-ciutat-trista/