Clergue i poeta satíric

Quedà orfe de pare als tres anys. Ingressà a l’asil de Sant Joan Baptista de València i d’allí passà al seminari. Cantà missa a la Col·legiata de Gandia al juny de 1914. A continuació, el destinaren com a vicari a la Carroja i, ja com a rector, a Gaianes, però la seua desvinculació del poble nadiu fou breu. El 1918 guanyà per oposició un benifet vacant a la Col·legiata de Gandia i el 1926 fou nomenat capellà de l’antic convent de Sant Roc (església del Beat). Dos anys més tard la restaurà amb motiu de la celebració de les noces d’or de la Casa de Beneficència adjunta, que recollia pobres i malalts.

En el seu apostolat destacà com a consiliari de l’Acció Catòlica, impulsor de l’Adoració Nocturna, cultivador del cant litúrgic, reorganitzador de la Germandat del Sant Sepulcre i propagandista catòlic i autor de poemes hagiogràfics com a redactor de la Revista de Gandía, «Periódico consagrado al Divino Corazón de Jesús».

A més, tenia afició a la història i a la paleografia, motiu pel qual l’Ajuntament el nomenà arxiver municipal. A la setmana següent inicià en el seu setmanari la sèrie divulgadora «Polvillo de antaño» (després recopilada en llibre), on exhumava alguns documents curiosos que solia amanir amb algun comentari moral. Posteriorment hi completà aquesta dedicació amb monografies editades en el fulletó sobre l’exconvent de Sant Roc i l’església de Sant Josep. Aquests treballs li valgueren, l’any 1933, el nomenament de membre corresponent a Gandia del Centre de Cultura Valenciana.

A principi de 1932, la veterana Revista de Gandía es convertí en portaveu de la Dreta Regional Valenciana. Les línies bàsiques de la publicació eren la defensa de la catolicitat enfront del laïcisme republicà, un regionalisme tebi i un reformisme que respectara els principis de pàtria, propietat, ordre, família i treball. Martí Sanz hi continuà com a redactor en aquest període de confrontació política exacerbada i convulsió social. Acceptà el repte sense complexos i, a més, hi aportà una nova arma: la sàtira rimada, que firmava amb el pseudònim de Cudol. Així, emboscat, tirava la pedra i amagava la mà mentre es recreava contemplant la contundència de l’impacte. Qualsevol mitjà era vàlid per tal d’evitar l’inconcebible ofegament de la consciència cristiana, la biga mestra de la societat, que atribuïa al sectarisme i la fúria satànica de maçons i jueus.

Titulà la secció «Ripios i pedraes», o siga, versos descurats, escrits «al sa i al pla» amb l’objectiu d’atacar i desprestigiar els adversaris ideològics. El seu mestre era Josep Esteve Victòria, Pep, que escrivia les «Dècimes del dia» al correligionari Diario de Valencia. Ell en fou un alumne avantatjat, per la qual cosa també li nasqueren imitadors com el farmacèutic gandià Ignasi Martínez, director del setmanari carlí Mondúber, que, així mateix amb criptònim, elaborava l’expeditiva columna «Masaes». Tots tres componen un bon exemple de l’escassa poesia política valenciana, escrita amb versos àgils i entenedors, d’eficaç mordacitat.

Ara bé, en el cas del nostre sacerdot sorprèn la causticitat de les seues invectives personals. Entre les seues víctimes hi havia polítics locals de tots els colors, joves de famílies burgeses que es desviaven del seu lloc natural, i el saineter Ligori Ferrer Ligoriet, que, en una escena de la revista A la vora del riu Serpis, s’atreví a criticar la hipocresia de les dones de la dreta catòlica. També s’enfrontà a les capçaleres rivals com el setmanari republicà El Momento, a qui denominava «El Jumento». I fins i tot amb els rics practicava l’agitació social: «Quan estan els comunistes/disposts a deixarlos nets / me pareix un suicidi / que vostés estiguen quets».

Els seus nombrosos damnificats s’esforçaven a desemmascarar-lo, i un regidor socialista de Tavernes de la Valldigna a qui acusà d’apropiació indeguda interposà una denúncia al jutjat. Cudol es va veure obligat a canviar de pseudònim i el títol de la secció, amb l’efímera «Tirant al blanc», i a iniciar maniobres de distracció com anunciar falsos viatges per justificar silencis o unir en la mateixa pàgina les seues dues cares antagòniques: la de l’erudit que signava el fulletó històric i la del corrosiu versaire encobert.

L’any 1933 començà el seu declivi públic. A final de setembre, l’alcalde Vicent Palmer (PURA) el destituí d’arxiver municipal i el substituí per l’advocat i periodista Josep Vila. Cudol havia hagut d’emmudir i Martí Sanz havia estat desposseït d’un càrrec de considerable rellevància sociocultural, però encara li quedaven el púlpit i la redacció de la revista. La lluita prosseguia. Fins que el 14 de juliol de 1936, uns dies abans de l’esclat de la guerra, fou detingut i reclòs a la presó judicial, d’on isqué el 18 d’agost per a ser afusellat al cementeri de Gandia dins l’espiral de violència extrema que desencadenà la revolta militar.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet