Actriu

Inicià la seua carrera professional com a tiple còmica al Teatre Princesa de València la temporada 1898-1899, on s’estigué també les dues següents. La programació estava composta principalment de sarsueles espanyoles del denominat género chico, però també de sainets lírics valencians com Les barraques, La chent de trò i El presilari, d’Eduard Escalante (fill) i el mestre Vicent Peydró; Nit d’albaes, de Josep Guzmán Guallar i Les enramaes i ¡Foch en l’era!, d’Elies Cerdà i Maximilià Thous, totes tres amb música de Salvador Giner; La senserrá, de Lluís Bernat i Teodor Santoncha, amb partitura de Josep Bellver; La pau del poble, d’Estanislau Alberola i Lluís Blesa, amb música de Josep Pascual, o Avans de la prosesó, de Pere Ángeles i Enric Burgos, amb música de Josep M. Fayos. Pilar Martí hi degué participar en algunes d’aquestes estrenes, però li tenia una especial estima a Les barraques, que repetí en algunes funcions dels seus beneficis, però ara en el paper principal de Carmeleta, que no és el que interpretà en l’estrena.

Completaven les temporades al Teatre Tívoli de Barcelona, on es presentaven amb una programació bilingüe que incloïa les novetats esmentades, a més d’altres de declamació com La herència del rey Bonet, d’Eduard Escalante (pare), Mil duros y tartaneta, d’Eduard Escalante (fill) i El dicharachero, de Josep Ferrando, i sainets lírics com El gallet de Favareta, de Josep Campos Marté i Vicent Peydró.

Prompte actuà en ciutats importants com Sevilla, Múrcia, Alacant, Palma de Mallorca, Valladolid, Santander, Bilbao i al Teatre Dona Amélia de Lisboa, on repetí en diverses ocasions. Però sobretot es prodigà a Barcelona, on, durant els tres primers lustres del segle, treballà al Tívoli, Eldorado (Teatre de Catalunya), Granvia, Novetats, Còmic i Imperi, i es convertí en la tiple favorita del públic. Les seues interpretacions sempre foren ja de sarsueles en castellà, però, en les funcions de benefici, per tal de correspondre als espectadors, s’hi dirigia en el seu català, per la qual cosa el crític del periòdic El Diluvio la batejà com «la valensianeta-catalana».

Ara bé, el lloc dels seus èxits més apoteòsics fou el Teatre Russafa de València, on actuà diverses temporades a partir de 1905. El públic popular, tant de la capital com de l’Horta, la idolatrava perquè reunia gràcia, desimboltura, simpatia, modèstia, valencianitat reivindicada, encant femení i art escènic. Tenia bona veu dins el rang de les tiples de sarsuela, ballava molt bé (de vegades amb la seua germana Empar) i interpretava amb talent tant els papers còmics, sempre en la justa mesura, com aquells que demanaven una ingenuïtat còmplice. L’entusiasme que despertava el seu treball afavorí el naixement de clubs de seguidors a València i fins i tot a pobles més allunyats com Onda, que es deien «els martinistes». La seua imatge fou portada de diverses revistes i es reproduí en nombroses targetes postals.

Tret de Les barraques, les seues grans creacions durant un període en què el teatre líric valencià esdevingué quasi inexistent foren La revoltosa, La rabalera, El perro chico o La gatita blanca. Com a excepció, estrenà l’any 1910 al Teatre d’Estiu de Castelló la sarsuela de costums castellonencs ¡Mos quedem!, de Santiago i Vicent Soler amb música d’Àngel Gascó.

Durant el quart lustre del segle deixà els escenaris quan l’èxit encara no l’havia abandonada. Però l’any 1924, l’empresari Eulogio Velasco la convencé d’integrar-se en la seua companyia, que es disposava a realitzar una gira per Lisboa, el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i altres països d’Amèrica del Sud. Al febrer de 1926, quan l’agrupació treballava a Xile, Pilar Martí decidí tornar-se’n a casa.

La temporada següent treballà al Teatre Serrano de València en la programació d’estiu de la plaça de bous i en diverses ciutats properes. I a l’octubre de 1927 formà una companyia de sarsuela, on també hi havia les destacades tiples Anna Barbarroja i Lola Fora, amb la qual es presentà amb un recull dels seus grans èxits al Teatre Principal de Castelló, ciutat on gaudia d’una popularitat enorme. Hi obtingué una gran acollida, tant de part dels nostàlgics a qui havia seduït amb la seua gràcia i el seu art, com dels que no volien perdre l’oportunitat de conèixer aquella gran figura de l’escena. Fou un bon comiat de la seua carrera com a tiple.

Pel febrer de 1931, l’empresari Vicent Barber inaugurà el Teatro Alkázar amb la intenció de dedicar-lo a la renovació i la dignificació del teatre valencià. Dirigia la companyia el primer actor Vicent Mauri i, com a primera actriu, incorporaren Empar Rivelles, substituïda a l’inici de la temporada següent per Carme Nieto, a més d’altres actrius destacades com Miracle Baeza, Trinitat Sainz i Pilar Martí, la qual efectuava el canvi del género chico pel teatre autòcton de declamació. Paco Comes li escriví un apropòsit de benvinguda, Pilareta... míramos.

Pilar Martí hi participà en quasi totes les estrenes d’unes obres de major ambició literària que l’acostumada en l’escena valenciana. Entre els seus èxits interpretatius sobreïx la comèdia en dos actes de Felip Melià Encara queda sol en la torreta i la comèdia en tres actes de Faust Hernández-Casajuana Valencia es teua.

La programació valenciana de l’Alkázar s’interrompé abruptament al desembre de 1932. Els esforços de l’empresa i d’autors i actors per dur a terme un producte de qualitat en la llengua pròpia no aconseguiren una afluència suficient de públic per a mantenir el projecte.

La temporada 1933-1934, Pilar Martí treballà al Saló Casa dels Obrers de València, amb obres en castellà. Però la següent, l’empresari Vicent M. Carceller la contractà per al coliseu Nostre Teatre, de programació valenciana. Ella encapçalà l’elenc amb l’alacantina Teresa Barrachina i Eduard Gómez Gometes, que n’era primer actor i director. Hi destacà en obres còmiques com Els hereus del tio Pere o a que te muigues no espere; revistes com Pepico Valencia, de Vicent M. Carceller i Vicent Vidal Corella amb música de Sánchez Roglà, que incloïa un quadre titulat «Glòria a Pilar Martí», o en obres de major fondària com la comèdia ¡Ya soc lliure...!, de Josep Juan Alcaraz. A propòsit d’aquesta darrera obra, el setmanari Acció s’hi referí com «la sobirana actriu del teatre vernacle».

Pel mes de març de 1935, la companyia es traslladà al Gran Teatre Espanyol de Barcelona amb el repertori que acabava d’estrenar. Acabaren la temporada en ciutats mitjanes com Borriana, on actuaren a Teatre Oberon.

La temporada 1935-1936 el teatre valencià entrà en una crisi prolongada, però triomfava a Barcelona amb la companyia de Pepe Alba i Emília Clement. El seu exemple estimulà Pilar Martí i Eduard Gómez, que, segons la premsa catalana, pel juny de 1936 cercaven un coliseu a Barcelona per fer una temporada de gènere còmic valencià. L’esclat de la guerra degué paralitzar el projecte. Durant la contesa, s’incorporà a la Companyia Cooperativa Integral, dirigida per Vicent Mauri, on tornaren a reunir-se molts del actors que treballaven a l’Alkázar. Pilar Martí estrenà la comèdia en dos actes Mel que amargueja, d’Artur Casinos, i la revista centenària Valensia a les palpes, de Francesc Barchino.

En la immediata postguerra, el teatre valencià sofrí una prohibició tàcita. Pilar Martí treballà en el Teatre Serrano en la companyia de Pepe Alba, que duia a l’escena sainets còmics de Carlos Arniches i Pedro Muñoz Seca. L’any 1946, quan la llengua pròpia pogué retornar als escenaris, entrà en la companyia de Vicent Broseta, que encetà a l’Alkázar una programació en què es revisitaven obres d’Escalante, Joan Colom i Estanislau Alberola. Potser la darrera estrena en què participà fou Crusigrama familiar, «joguet folletinesc» en tres actes d’Enric Beltran i Alfred Sendín Galiana. Era el final d’una llarga trajectòria en què arribà a ser la reina del Paral·lel barceloní, la més popular entre el públic valencià i, durant la Segona República, una destacada figura del teatre autòcton.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet