Advocat i escriptor

Fill de Pasqual Martinez i Romualdo i de Dolors Ferrando i Martín. Dos dels seus germans: Daniel i Jesús Ernest, també foren destacats valencianistes.

Estudià Dret i Filosofia a la Universitat de València, de la que el seu pare, advocat prestigiós, va ser nomenat secretari general el 1917.

Es va forjar una sòbria cultura històrica i política que feien d'ell, en paraules d'Adolf Pizcueta, el personatge amb una preparació més sòlida dins del grup de València Nova i La Correspondencia de Valencia.

Destacat inspirador del valencianisme polític, la seua sordesa (causa indirecta de la seua mort) i mala condició física el limitaren a desenvolupar un treball predominantment intel·lectual. Malgrat això, va participar en el boicot als Jocs Florals del 1915, amb una sorollosa protesta convocada des de la revista Pàtria Nova amb l'excusa que el mantenidor de l'acte designat era l'antic maurista i diputat per Màlaga José Estrada, però en realitat era una protesta contra l'alcalde de València, Francisco Maestre, i les maniobres caciquils per a pactar llocs al Congrés dels Diputats amb Madrid. Com a conseqüència es clausurà la publicació i se'l va detindre a ell, Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, entre d'altres.

Va ser un dels representants més constants i combatius de les joves agrupacions valencianistes de principis del segle XX. El 1908 fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista. El mateix any establí, en una conferència a la Acadèmia Jurídic-Escolar, la distinció entre Nació-Estat i Nacionalitat, seguint a Enric Prat de la Riba, considerant que el regionalisme no constitueix un fi, tan sols una tasca del nacionalisme i un mètode per a construir una futura Confederació Ibèrica (Solidaridad y regionalismo, Acadèmia Jurídic-Escolar, març 1908)

El maig de 1917 participà en el viatge a Barcelona organitzat amb l'objectiu d'entrevistar-se amb Francesc Cambó i preparar una plataforma valenciana d'oposició al sistema de la Restauració. Una estratègia que incloïa des del ratpenatisme (Joan Pérez Lucia) a la Joventut Valencianista, però també de la burgesia financera (Ignasi Villalonga). El 1918 publicà Síntesi de criteri valencianista, el mateix any en que aparegué la Declaració Valencianista, de la que va ser signant, tot i diferir en el punt de vista de Villalonga, que en bona mesura la capitalitzava i que era més possibilista.

A la Declaració va defensar la base quarta: "Sense prejutjar definitivament la divisió d'estes funcions acceptem pel moment, la formulada en l'Assamblea de Parlamentaris d'octubre de 1917", en referència a la conformació d'un estat federal. Eduard Martinez i Ferrando ja es declarà partidari d'una federació del País Valencià, Catalunya i les Illes que signifiqués la unitat política catalana. Era però reticent a la formulació del futur model d'Estat pel que fa a les funcions que li serien pròpies, considerant que tenen un caràcter merament transitori d'oportunitat i transacció. La resposta al problema obrer ha de ser cosa dels estats confederals, i presentà el principi autonòmic com a cas de democràcia i competència, establint una relació directa entre la responsabilitat en la gestió i el progrés social i democràtic. [i]

Formà part del nou partit Unió Valencianista Regional, amb Ignasi Villalonga i Joaquim Reig. Tanmateix, dins de la Unió Valencianista representava un sector que feia especial èmfasi en la "catalanització de València, que suposaria el retorn al tronc comú d'origen", i que representava una actitud intel·lectual i idealista. Li importava primordialment el "triomf de l'ideal pancatalanista, aconseguit per mitjà d'un lligam polític, més o menys ample, que bé podria ésser la federació de les esmentades regions [el Principat, les Illes, el País Valencià], que així faria possible de bell nou, la unitat catalana".

Durant l'etapa 1919-1923, l'actitud democràtica i liberal que sempre havia defensat va evolucionar cap a una postura on aplegava nacionalisme i socialisme: "sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social". [ii]

Fou un destacat polemista defensor de la unitat de la llengua i dels Països Catalans a nombroses publicacions i revistes com València Nova, Pàtria Nova, Taula de Lletres Valencianes, Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, La Mainada, La Veu de Catalunya... on s'enfrontà a Josep Maria Bayarri. A més de Síntesi de criteri valencianista, publicà L'arxiu municipal (1919), La casa de la Generalitat del Regne de València (1920), La indústria valenciana de la seda (1933) i els records Vida d'infant (1921), a banda d'un estudi sobre Cuatro industrias de abolengo, dins les memòries de la Cambra de Comerç de València.

Morí a causa d'un accident, dies després d'haver estat atropellat per un tramvia.

[i] La Correspondencia de Valencia, 24 de novembre de 1918.

[ii] La Correspondencia de Valencia, núm.17.927, 5 de novembre de 1919.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

MARTÍNEZ FERRANDO, Eduard. El milacre de Santa Llúcia. València: 1930 [Nostra Novel·la, 28].

Articles en publicacions periòdiques

---

DURAN I TORTAJADA, Miquel. «Eduard Martinez Ferrando, escriptor heròic i noble patriota» a: La República de les Lletres, núm. 5, 1935.

---

PÉREZ MORAGÓN, Francesc. «El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)» a: L'Espill, núm. 14, 1983.