Jesús-Ernest Martínez i Ferrando
València,
17 de gener de 1891
València,
24 de setembre de 1965
Escriptor i historiador
Fill de Pasqual Martinez i Romualdo i de Dolors Ferrando i Martín. Dos dels seus germans: Daniel i Eduard, també foren destacats valencianistes.
Va estudiar Filosofia i Lletres, branca d'Història, a la Universitat de València, obtenint premi extraordinari de llicenciatura. El 1915 va ingressar al Cos d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Va prestar servei a la Biblioteca Universitària de Barcelona i a la Biblioteca Provincial de Girona (1919). Des del 1920 va treballar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, sent-ne el director des de març de 1936 a gener de 1939.
Ernest Martinez i Ferrando gaudia d'un gran prestigi literari, àmbit on va conrear la narració breu amb alguna incursió en la novel·la. Si bé va començar a escriure en castellà, va ser la seua tria personal la que el portà al català com a llengua d'expressió literària, per estètica i per convicció.
D'idees clares i coincidents amb les dels seus germans, d'expressió contundent en privat, trià com a activitat exclusiva la literatura. Als seus escrits manifesta o ho deixà traspuar d'una manera més subtil el seu pensament polític i la seua preocupació social. Així, el 1933, en una entrevista a la publicació barcelonina La Revista parlava de la "intima alegria de manifestar-me en català, la qual cosa sentia com una densificació de la meua condició valenciana. L'esperança meua per al futur es que els escriptors valencians segueixen igual camí".
El 23 d'octubre de 1937 és nomenat membre de la Institució de les Lletres Catalanes, a instàncies de Josep Pous i Pagès, que el va proposar com "una manera elegant d'afirmar la unitat essencial del nostre poble". [i]
El 1935 va obtenir el Premi Crexells amb Una dona s'atura en el camí. Va traduir al català Stefan Zweig, Guy de Maupassant i Heinrich von Kleist, entre d'altres. Tanmateix, deixà paulatinament la prosa de creació i les traduccions en iniciar la seua tasca a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, però sobretot com a conseqüència de la postguerra.
La seua tasca com a historiador, facilitada per l'accés privilegiat als fons documentals es va centrar en la Baixa Edat Mitjana. Va publicar una nombrosa sèrie d'articles en revistes especialitzades. En el terreny històric va traslladar la seua faceta literària per a fer biografies i narracions de fets històrics de manera que podien ser llegits com una novel·la, esdevenint així complementàries historiografia i literatura. El que li interessava era "la individualitat dels personatges històrics i, a la vegada, la capacitat de trobar l'estil, clar i elegant, líric quan era necessari, per fer-los entenedors, per atrapar-hi el lector".
L'entrada dels feixistes a Barcelona, el gener de 1939, significà la seua immediata separació del càrrec de director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. És possible que hagués de passar pels tràmits de depuració, però la seua amistat amb Ferran Valls i Taberner, a qui havia substituït el 1936 al capdavant de l'Arxiu, el van ajudar a salvar l'escull, i va tornar a ser-ne el director de 1940 a 1961. El 1950 havia estat nomenat inspector dels Arxius de la zona de Llevant, el que li va permetre l'accés als arxius de tots els Països Catalans.
Poc després de jubilar-se, el desembre de 1963, va tornar a València, anant a viure a Alzira, al carrer Salvador Santamaria, número 10. Des d'allà mantingué una intensa correspondència, i retorna a la literatura, a instàncies de l'editor Joan Sales, amb La tràgica història dels reis de Mallorca, i continuà les seues col·laboracions amb la premsa escrita de Barcelona i València, a la que mai no havia deixat de col·laborar. En els seus darrers anys, i com expressa a la seua correspondència amb Joan Fuster, s'accentua l'aversió cap al provincianisme i tot el conjunt d'idees i actituds que havien generat els practicants del "valencianismo bienentendido", a més de la malfiança respecte del destí que esperava a la donació de la seua biblioteca i documentació a l'Ajuntament de València. Se l'ha definit com a demòcrata i liberal, amant de la moderació, encara que en privat sovint emprava la crítica mordaç, com quan defineix els intel·lectuals valencians del franquisme com a una sèrie de senyors amb mentalitat de carreró. [ii]
El maig de 1965 es traslladà a una casa de la Canyada, a Paterna, a pocs quilòmetres de València. Eixe estiu va caure greument malalt i a la tardor del mateix any moria a l'Hospital Clínic de València.
Va ser membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del Centre de Cultura Valenciana, de l'Acadèmia Pontaniana de Nàpols, de la Deputazione di Storia Patria per la Sardegna, de la Societat Geogràfica de Lisboa i del patronat dels Monestirs Reials de Poblet i Santes Creus, a més d'estar adscrit a la Hispanic Society of America.
[i] Correspondència de Jesús Ernest Martínez i Ferrando dipositada a la Biblioteca Municipal de València.
[ii] Correspondència amb Joan Fuster.
Autoria: Pilar Navarro i Borràs
Jesús-Ernest Martínez i Ferrando
Obra pròpia
Llibres
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Les llunyanies suggestives i altres proses. 1918.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. El farsant i la enamorada. 1919.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Vida d'infant. 1921.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Històries i fantasies. 1924.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Primavera inquieta. 1927.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Tres històries cruels. 1930.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Catálogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencia (Jaime I el Conquistador; Pedro el Grande). 1934.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Una dona s'atura en el camí. 1935.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Pere de Portugal, "rei dels catalans", vist a través dels registres de la seva cancelleria. 1936.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Jaime II de Aragón, su vida familiar. 1948.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Els fills de Jaume II. 1950.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Jaume II. 1954.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Jaume II o el seny català. Barcelona: Aedos, 1956.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. La tràgica història dels reis de Mallorca. 1960.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. Jaume II o el seny català; Alfons el Benigne . Barcelona: Aedos, 1963.
MARTÍNEZ FERRANDO, Jesús Ernest. L'altre geperut i alguns contes més. 1963.
Jesús-Ernest Martínez i Ferrando
Bibliografia
Llibres
ALONSO, Vicent. La trajectòria intel·lectual d’Ernest Martinez Ferrando. València: Eliseu Climent, 1998.
FUSTER, Joan. Correspondéncia. vol 3: Ernest Martinez Ferrando . València: Eliseu Climent, 1997-2010.
Capítols de llibres
«Jesús Ernest Martínez Ferrando», a: ESTIVILL I RIUS, Assumpció. Qui era qui a l'Escola de Bibliotecàries. Notícies biogràfiques del professorat (1915-1972). Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016.