Francesc Martínez i Martínez
Altea,
13 de juliol de 1866
Altea,
5 d'octubre de 1946
Erudit
Va ser el primer fill del matrimoni format per Juan Martínez i Martínez i Rosa Martínez i Martínez, tots dos d'Altea i sense parentesc entre si tot i la coincidència de cognoms. Va ser batejat pel germà del seu pare. Del mateix matrimoni nasqueren: Margarita, que va morir a curta edat, Rosa i Josep.
Es va criar al número 16 del carrer de Santa Bàrbara, anomenat actualment Glorieta de l'escriptor Francesc Martínez i Martínez. La seva primera escola va ser la del "Tio Notari". Fou instruït en les tasques pròpies d'escolà, cosa comú en els nens alteans. Gràcies a això, es va familiaritzar a una edat molt primerenca amb el llatí.
Als deu anys abandona Altea per dirigir-se a València juntament amb el seu oncle-avi, de professió sacerdot, que va exercir sobre Francesc una gran influència intel·lectual. Ja a València ingressà a l'escola particular de don Dión Oltra. Estudià al Seminari Conciliar tres anys de llatí i un de filosofia. L'1 d'octubre de 1881 entra a l'Acadèmia Politècnica que dirigia Blas Valero. Obté el grau de batxiller en Arts a la Universitat de València. Un cop obtingut el batxillerat es matricula a la Facultat de Dret de la Universitat de València el juny de 1889. És en el seu període universitari quan desperta el seu interès per la literatura i l'art en general. Funda la revista La Unió Escolar, de curta vida. Obté la llicenciatura el juny de 1889. Ingressa al Col·legi d'Advocats de València el 1891. Ja amb la llicenciatura treballa com a passant al despatx de Vicente Gadea i Orozco, antic professor i gran amic. Es trasllada de nou a Altea per exercir l'advocacia i, el 8 de juny de 1893, és designat jutge municipal d'Altea durant un bienni. A finals de 1894 abandona el càrrec per dedicar-se a l'agricultura i a les seves aficions culturals, bibliogràfiques, arqueològiques i artístiques. Aquest mateix any es casa amb Carme Pardo i Ximénez.
Mor el seu sogre i rep en herència nombroses i disperses terres que ha d'administrar. Deixa de banda l'advocacia i el seu càrrec públic per dedicar-se a estos menesters. Guanya en posició social i, a poc a poc, es converteix en un especialista en història i en gairebé qualsevol disciplina intel·lectual. Durant aquest període naixen els seus quatre fills: Elisa, Rosita, Pere Joan i Francesc. Malauradament la seva dona mor, als 31 anys, en donar a llum a aquest últim.
Passa uns anys cultivant-se, destacant el seu interès sobre El Quixot, obra que estudiarà amb deteniment. El 1908 acudeix a Barcelona per assistir al Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó on presenta una comunicació sobre Pego, la seva població i primers senyors. També reedita dos llibrets de falla de tema cervantí, una comèdia en vers de Guillem de Castro i el famós Melo-y-drama tot en una pesa titulat Pascualo y Visanteta, ó, El tribunal de Favara, de Josep Bernat i Baldoví.
A principis de segle ja és una persona important i molt activa dins dels cercles intel·lectuals. Sembla que va militar en València Nova, l'entitat valencianista fundada el 1904 per Jose Maria Puig i Torralba. Es tractava d'una societat molt semblant a Lo Rat Penat, però que diferia d'aquesta en la seva voluntat d'actuació explícitament política. Col·laborà en dos setmanaris d'escassa durada: Renaixement i Terra Valenciana.
Es presenta a les eleccions del 2 de maig de 1909 com candidat regionalista pel Districte de l'Audiència, però és derrotat.
Durant la seva època d'estudiant va pertànyer a la societat valencianista Lo Rat Penat, l'abandona però es reintegra a ella anys després, sent un soci actiu. Ocupà el càrrec de bibliotecari i bicepresident. En aquesta societat, va dirigir la publicació Lo Rat Penat durant un any. En els Jocs Florals de 1927 va aconseguir el títol d'"honorable escriptor".
En els primers anys del segle ingressa a la Societat Econòmica d'Amics del País, prenent part del seu Primer Congrés. El Segon Congrés se celebra a Cartagena, on acudeix amb la memòria: Ceràmica valenciana vulgo de Manises, des de l'època mahometana fins als nostres dies.
El 19 de febrer de 1914, en L'acadèmia Valencianista del Centre Escolar i Mercantil fa un discurs amb el tema: La llengua valenciana. Aquest discurs va ser imprès el 4 d'abril del mateix any, obtenint un gran èxit a causa del tema que tractava.
Quan la Diputació de València crea el Centre de Cultura Valenciana és nomenat sext director de número 2 (aquest número assignava l'antiguitat). Una de les primeres activitats d'aquesta societat va ser la celebració d'una sessió al Paranimf de la Universitat de València on es va cridar a reconstruir el Monestir del Puig. Va exercir el càrrec de president a la secció d'Etnografia i Folklore i, quan el Pare Fullana s'absentava, presidia la secció de Llengua i Literatura. Va arribar a ocupar el càrrec de degà del Centre. Durant el seu mandat, l'esdeveniment de més relleu va ser la celebració del Cinquè Centenari de la Conquesta de Nàpols per Alfons III de València i V d'Aragó, anomenat el Magnànim.
Amb la caiguda de la Dictadura el 1930 es produeix una exaltació de l'esperit valencianista. Francesc Martínez s'afegeix i escriu una sèrie d'articles en defensa de la personalitat valenciana, destacant que cal començar defensant l'idioma. En aquest sentit fou un dels signants de les Normes de Castelló del 1932.
La tasca més destacada de Francesc Martínez dins el Centre de Cultura Valenciana va ser la seva actuació en tot el relacionat amb l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del País Valencià. En la primera de les reunions a favor de l'autonomia celebrada el 2 de juliol de 1931 a l'Ajuntament de València, Francesc Martínez hi anà en representació del Centre de Cultura Valenciana. L'obtenció d'un Estatut d'autonomia significava el reconeixement de la pròpia identitat. En una d'aquestes reunions preparatòries es va arribar a l'acord de sol·licitar al Govern la concessió de la cooficialitat del bilingüisme. La petició és anul·lada el 28 de juliol quan apareix, a la premsa local, un escrit del ministre d'Instrucció Pública advertint sobre les dificultats d'implantar el bilingüisme. El ministre argumentava que, contràriament al que passava a Catalunya, que comptava amb organismes com el Seminari Pedagògic o el Patronat Cultural, a València no existien organismes semblants que ajudaren a implantar aquesta concessió. Tres dies després de l'aparició d'aquest article, Francesc Martínez publicà, com a resposta, "Pel bilingüisme de la regió Valenciana. Per al senyor ministre d'Instrucció Pública".
Va entaular bones i freqüents relacions amb els intel·lectuals catalans des de la seua primera visita, quan va assistir al Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó el 1908. Va intercanviar una fluida correspondència amb diferents intel·lectuals catalans, la majoria versaven sobre temes lingüístics. El 1913, l'Institut de la Llengua Catalana el va nomenar Col·laborador de la Llengua Catalana per Altea. Va col·laborar amb l'Institut d'Estudis Catalans en l'elaboració del Seu Diccionari de la Llengua Catalana.
Prenent com a exemple la recent formada Generalitat de Catalunya, Francesc Martínez començà a publicar articles demanant l'autonomia pel País Valencià. Va intercanviar cartes tractant aquest tema, destacant l'escrita pel diputat de la Lliga al Parlament de Catalunya, Tomàs Carreras i Artau, que li pregunta el 1933: "I vostès a València, quan se decideixen a plantejar el seu Estatut? Convindria molt, per a l'èxit de l'autonomia, que es seguís aviat l'exemple de Catalunya".
Una de les seves nétes, la novel·lista Carmelina Sánchez-Cutillas, va escriure la seua biografia.
Obres
El 1908 començà a publicar les seves obres i algunes reimpressions de títols d'altres autors com: La última aventura de Don Quijote, Don Quijote y Sancho Panza, El curioso impertinente: comedia en tres jornadas y en verso de Don Guillem de Castro i Melo-y-Drama de Josep Bernat i Baldoví. Una de les seves passions va ser l'obra de Miguel de Cervantes, aconseguint una impressionant col·lecció cervantina de fama internacional que va acabar en mans de l'Institut d'Estudis Valencians durant la Guerra Civil, sent-li retornada el 9 d'octubre de 1939. Finalment, aquesta desconeguda i excelsa biblioteca va acabar en mans de la Diputació de València.
Un dels seus primers treballs va ser Obra de Terra Saguntina. Homenatge al compte de Lumiares. (1909). A l'any següent es va publicar el seu estudi sobre Pego, la seva població i primers senyors. El 1912 va aparèixer Folklore Valencià. Coses de la meua Terra (La Marina). Es tracta d'una compilació de contes, romanços, llegendes, costums... El 1936 publica Don Guillem de Castro no puedo ser Alonso Fernandez de Avellaneda.
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Francesc Martínez i Martínez
Obra pròpia
Llibres
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Los riegos de la villa de Altea y su derecho consuetudinario . 1922.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Una leyenda más destruida. La colección de medallas del Doctor Strany . 1925.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Arreplega de llegendes, costums i tradicions del Regne de València . 1927.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. El derecho consuetudinario en Altea, villa de realengo del Reino de Valencia . 1927.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Arqueología valenciana. Hemeroscopeio e Ifach . 1928.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Fiestas en Valencia con motivo de la victoria de Lepanto . 1930.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Antigüedades de Altea. "Cap Negret" . 1943.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Los amores de doña Isabel de Castilla y don Fernando de Aragón . 1944.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Coses de la meua terra (la Marina) Volum III. 1947.
Francesc Martínez i Martínez
Bibliografia
Llibres
SANCHEZ-CUTILLAS, Carmelina. Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946). Alacant: Publicaciones de la Caja de ahorros provincial de la Excma. Diputación de Alicante, 1974.