Periodista, escriptor i polític

Els orígens de Frederic Miñana eren fins ara un misteri que s’ha pogut resoldre amb un certificat de l’Arxiu de la Universitat de València de petició del títol de batxiller. Era fill de Federico Martínez Palop, un comerciant natural de Cullera instal·lat a Madrid, i de Concepción Miñana García, de Gandia, nascut al carrer de Santa Engracia, 14-1.

En el curs de 1912-1913 va ingressar en l’institut Lluís Vives de València, on va acabar el batxillerat en 1918 amb unes qualificacions magnífiques. No degué continuar estudiant, ja que la petició del títol de batxillerat és del 1935 i no hi consten més documents.

Miñana es va iniciar ben jove en el periodisme i en la poesia, amb una reputació notable; «de ploma subtil» el caracteritzava la premsa. En 1919 recitava en la Joventut Artística de València al costat de Pasqual Asins, Francesc Caballero i Francesc Puig-Espert i començava a treballar en La Voz Valenciana amb el pseudònim El Telonero. Alhora, preparava amb altres autors les primeres incursions en l’art dramàtic: la comèdia lírica Por la ventana... (1922, amb Josep Soler Peris i música de Francesc Balaguer) i la sarsuela en un acte composta amb Faust Hernández Casajuana i Leopold Magenti El amor está en peligro (1924), estrenada al Principal amb el baríton català Frederic Caballé.

Després de tastar l’ambient cultural valencià i les possibilitats que se li obrien, va voler inclinar-se cap al reportatge en les revistes gràfiques i la crítica d’art, cinematogràfica i teatral. Prompte el trobarem a La Semana Gráfica de València a partir de 1926, amb delegacions a Barcelona i Madrid, en El Mercantil Valenciano, El Heraldo de Madrid, en les revistes Barcelona Gráfica, Nuevo Mundo, El Día Gráfico i Mundo Gráfico, inaugurant o participant en exposicions i catàlegs d’art i fent créixer el seu prestigi com a periodista, escriptor i orador.

Conreà puntualment però amb bona acollida el teatre en valencià a partir del seu compromís per dignificar l’escena: en 1925 va estrenar en el Moderno de València la seua versió titulada Furtanines, original de Josep Amich Bert (Amichatis) a partir d’un conte rus. Aquesta farsa grotesca i sentimental en un acte i tres quadres va ser posada en escena per la companyia de Pepe Alba amb una recepció extraordinària: la crítica la qualifica de «triunfo de alta calidad, por el asunto, el ambiente y la técnica modernísima de la obra. El gran paso se dió anoche: Federico Miñana, con su espíritu ávido de arte y de sensaciones juveniles, encontró la obra que era necesaria; con criterio selecto, con instinto aristocráticamente artístico». Fou publicat en la col·lecció Teatro Valensiá. 

El mateix any i a la mateixa sala, la companyia d’Alba va estrenar en la nova temporada teatral la farsa còmica El senyor Colau fa un negoci redó, i tenia en espera La dona que dorm, El niu i La siempreviva. En aquell moment, Francesc Almela i Vives lloava com a crític teatral que Miñana portara una orientació diferent, més innovadora que la de la resta d’autors del Moderno. Al novembre de 1925 hi portà el seu sainet dramàtic en un acte i en prosa La barca vella, escrit amb Ferran Miranda Virto –company de La Voz Valenciana– i publicat també en Teatro Valensiá, text que va inspirar el llargmetratge Rosa de Levante de Mario Roncoroni per a Producción Cinematografica Española Levantina Films en 1926. El film també es coneix amb altres títols: Flor de Valencia o Tierra valenciana, però no s’ha conservat. L’adaptació que en fa el director torinés Roncoroni és un melodrama centrat en el món dels pescadors del Cabanyal, que té com a motors narratius un triangle amorós i els problemes generats per la transgressió de l’honra femenina. Les informacions de la premsa del moment parlen d’un retrat dels costums i tradicions dels barris de pescadors de València, amb una presència especial de la Setmana Santa Marinera, feta des d’una mirada pròxima a l’imaginari sorollista no exempta d’una certa nostàlgia. La pel·lícula s’estrenà a Barcelona al gener de 1927 i al mes següent a València, i fou distribuïda per tot l’Estat amb èxit per la casa Gaumont.

A principis de 1926, l’empresari del Moderno, Luis Camilleri, li va confiar la direcció artística del local per tal que trencara la inèrcia rutinària i va programar sobretot peces populars en castellà. Al maig de 1928 va participar en la II Taula de Poesia al Cercle de Belles Arts amb la carpeta Algues i escumes, caracteritzada en Taula de Lletres Valencianes com a obra d’un «gran imaginatiu, esperit refinat, [que] combina arabescs subtils estilitzant els fils grollers de la realitat cotidiana. Professa un mediterranisme apassionat i sap trobar en este tema etern, casi verge per als escriptors valencians, cadències, arrulls i escenes enciseres». Els poemes van ser publicats en el número 8 de Taula i són «Balada de l’arquer enamorat» i «Romanç del peixcador loco». Aquest darrer va ser publicat en 1930 en castellà en la moderníssima revista Cosmópolis, de la Compañía Ibero-Americana de Publicaciones.

Fins al 1928 no li coneixem cap altra peça teatral en valencià, Les camareres, escrita amb Miquel Tallada, un sainet estrenat al Novedades de València el 12 de juny. L’obra va tindre una bona acollida aleshores, i sembla que fou reestrenada en 1931 i publicada en la col·lecció Nostre Teatro de Carceller al juny de 1932. Ricard Blasco (1986) va lloar el treball d’aquells dramaturgs de la II República que feien un teatre més ambiciós, el defecte dels quals fou la manca de constància i, per tant, no van fer petja.

En nàixer Nostra Novel·la al maig de 1930, dirigida pel seu amic Almela i Vives, la premsa va anunciar que la nova revista literària comptava amb un original de Miñana titulat 27 anys de sexe, però no s’hi va publicar. A més, Viadel i Pellisser el situen en 1933 com a assessor literari, juntament amb Dámaso Alonso (catedràtic de Llengua i Literatura en la Universitat de València des de 1933) del grup de teatre El Búho que va sorgir durant el curs del 33-34 al si de la Federació Universitària Escolar (FUE).

La trajectòria política de Frederic Miñana va ser intensa als anys 30, relacionada amb el republicanisme: fou un dels fundadors a València del setmanari republicà Diciembre (abril de 1931), del Partit Republicà Radical Socialista (1931) i incrementà la presència en actes polítics com a orador de prestigi. En les legislatives del 16 de febrer de 1936 va ser elegit diputat per Izquierda Republicana de la circumscripció de València, durant la guerra es va implicar en l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura, fou director general de Carreteres i Camins (setembre de 1936) i subsecretari del Ministeri de Propaganda (març de 1937) amb Carlos Esplá en el govern de Largo Caballero.

En finalitzar la guerra es va exiliar a França i va tindre alguna responsabilitat en el SERE, el Servei d’Evacuació de Republicans Espanyols que havien pres el camí de l’exili. La següent estació del periple d’exili el portarà a ser ambaixador de la República a Iugoslàvia, un dels països centreorientals que van reconéixer la República perduda. Miñana va ser rebut el 14 d’agost de 1946 pel cap de Protocol del Govern de Tito a Belgrad, des d’on va promoure accions que ajudaren els mutilats republicans i el finançament del govern republicà a París.

Frederic Miñana va morir al desembre de 1955, poc abans que l’Estat espanyol ingressara en l’ONU i es desferen les il·lusions dels exiliats. Viadel i Pellisser matisen en un treball recent que hi ha unanimitat en el fet que va morir a Belgrad, però no hi ha cap certesa d’on descansen les seues restes. Diverses referències escrites citen Belgrad, però sembla que la seua voluntat era ser soterrat a Dubrovnik (Ragusa), a la vora de la mateixa mar Mediterrània que banya la seua terra natal.

 

Imatge: Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre (Barcelona)

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Francesc Jesús Viadel Girbés i Nel·lo Pellisser Rossell. «Periodistas valencianos de los años 20 y 30. Algunos nombres de referencia de la generación del exilio de 1939» a: Zer. Revista de Estudios de Comunicación, núm. 24, 2019, p. 71-91.

---

Marta García Carrión (2015): “Roncoroni, Mario”
Marta García Carrión (2015): “Roncoroni, Mario”
https://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/presentacion/