Llista alfabètica
Llista alfabètica

Francesc Martínez Miret

Beniopa, 1 de juny de 1901
Tavernes de la Valldigna, 3 d'octubre de 1936

Fotografia de Francesc Martínez Miret

Prevere i poeta

Francesc Martínez Miret nasqué al si d’una família camperola, a la Plaça Major de Beniopa. El seu pare va haver d’emigrar a Buenos Aires quan ell encara era molt petit, i els escassos recursos de què disposaven feren aconsellable que, per tal de donar-li una educació, ingressés, encara adolescent, en l’orde dels camils al seminari noviciat que tenien a Vic. Allí assimilà els fonaments del catalanisme conservador, basat en el binomi indissoluble de fe i pàtria, i amb la lectura de Verdaguer aprengué a estimar la llengua i la cultura catalanes.

Acabada la seua formació, les necessitats de l’orde el mantingueren allunyat de les terres valencianes durant llargs períodes, que ell patia com un desterrament. Quan podia retornar-hi durant uns mesos, com l’any 1933, desplegava una important activitat literària: participació en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, recitals poètics, Taules de Poesia i col·laboracions en l’Almanaque de Las Provincias i el setmanari valencianista El Camí. Però fou en El Vèrs Valenciá on participà més intensament. Josep Maria Bayarri havia fundat aquesta revista l’any 1934, quasi paral·lelament a l’aparició de La República de les Lletres, on s’expressava el valencianisme cultural més avançat, probablement per combatre-la ideològicament. No li devia plaure que l’exigència valencianista fos laica, ni que s’hi usaren unes normes ortogràfiques sorgides del gran acord de 1932, que ell considerava catalanes.

La contradicció per al pare Miret era com un enamorat de Catalunya i de la seua literatura podia expressar-se en una publicació manifestament anticatalanista. La raó devia ser ideològica. En cap altra revista es defensava la relació entre Déu i Pàtria, per aquest ordre, i ell hi coincidia plenament fins al punt de demanar en el poema «La Parusia» la vinguda d’un alliberador messies-cabdill. D’altra banda, estèticament no era cap rupturista, sinó un verdaguerià ressagat.

L’obra que anà recopilant sota el títol d’Esclats primerencs mostra una estructuració, una temàtica, un estil i unes figures retòriques deutores de l’autor de Folgueroles, fins i tot en l’antítesi entre el lirisme de les «Eucarístiques» i les imatges violentes de les «Cristícoles», també present respectivament en els Idil·lis i cants místics i en L’Atlàntida. Però Miret també rebé influències de Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Teodor Llorente.

El seu ideal valencianista naixia del vincle sagrat que, per voluntat de la providència, s’establia entre la terra, la llengua i el seu poble. És per això que l’estètica renaixencista que palesa no resulta tan anacrònica si hom considera que el Romanticisme anà lligat a les reivindicacions nacionals i el País Valencià visqué durant la República la recerca d’un camí d’afirmació com a poble, estroncat de soca-rel per una guerra que també segà la vida, assassinat a la vora d’un camí, de l’humil frare camil benioper. El seu descriptivisme enamorat dels paratges saforencs també sorgia, en el seu pensament de capellà, de la necessitat de donar gràcies a Déu per tanta meravella.

El lector d’avui encara es pot sentir commogut pel seu lirisme, per la seua ferma vindicació valencianista, per les contradiccions interiors que s’hi dibuixen en la lluita entre la negació del cos i l’exaltació de l’ànima, entre la vida que anhelava i la mort que sempre li era present pel seu treball de curador de malalts, i entre els seus ideals politicoreligiosos i la frustració d’una realitat tan adversa en un temps de profunds sotracs socials.

Havia anat guardant, curosament ordenada, la seua obra amb la il·lusió de dur-la a la impremta. El propòsit es va veure interromput pel seu òbit. No afavorí a mantenir-ne fresca la vigència el fet que la crítica literària, àvida de trobar en les lletres valencianes detalls de trencament, d’avantguarda o simplement de modernitat, se centrara quasi exclusivament en la denominada «Generació valenciana de 1930» i menystingués la resta de tendències sense haver separat prèviament el gra de la palla. El mecanoscrit quedà en un calaix durant dècades fins que un grup de paisans seus en conegueren l’existència i maldaren perquè es publiqués quasi mig segle després de ser concebut, malgrat el llast que aquest desfasament podia causar. Els seus Esclats poètics aparegueren el 1987, a Gandia, editats pel CEIC Alfons el Vell, amb un estudi introductori d’Antoni Garcia Garcia. Amb motiu del centenari del poeta, la mateixa institució publicà Francesc M. Miret. L’últim poeta romàntic, on col·laboraren destacats elements de la crítica. Així, Josep Piera escriu un apunt biogràfic; Enric Ferrer Solivares i Antoni López contextualitzen la seua obra i n’analitzen els temes, l’estil i la projecció cívica, i Eduard J. Verger n’elabora una antologia.

Té un carrer dedicat a Gandia amb el nom de Poeta Francesc Miret. L’any 2018 es convocà la primera edició del Certamen de Poesia de Beniopa Pare Miret, que continua celebrant-se anualment.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Francesc Martínez Miret

Bibliografia


Llibres

Diversos autors. Francesc M. Miret. L’últim poeta romàntic. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001.
Diversos autors. Francesc M. Miret. L’últim poeta romàntic. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001.
Gabriel Garcia Frasquet. Sermons satírics, violes d’or i capellans poetes (La Safor 1900-1936). València: Saó Edicions, 1996.