Professor i escriptor

Més conegut pel nom literari de Joan M. Monjo, fou llicenciat en Filologia Hispànica i professor de secundària en els instituts d’Altea i Bellreguard. Així mateix, va ser membre fundador del CEIC Alfons el Vell (1984-1988) i vocal de la Junta de l’AELC (1985-1986).

Des de ben jove participà en iniciatives socioculturals de la seua ciutat tals com alguns programes de Ràdio Gandia («Tot sobre la nostra cultura» i «Desperta»), llibre de Fira i festes o la revista fallera Foc i Flama i el setmanari El Tossal (1973-1974); fou redactor de La Safor (1977), butlletí d’informació popular, i col·laborador d’Esquerra Unida, portaveu d’una candidatura municipal gandiana del valencianisme d’esquerres; en les dues publicacions, de curta vida, emprà el pseudònim Jaume Guillem. També participà, amb articles d’investigació, en els volums col·lectius Gandia 1881-1980 amb «De música y pintura» o El Llibre de la Safor, amb «Aproximació a una bibliografia general», i en l’apartat gandià de La premsa del País Valencià (1790-1983), de Ricard Blasco. En la premsa de radi d’acció més ampli, col·laborà en Las Provincias, abans que començara la manipulació identitària, Canigó i Avui.

Així mateix, tot considerant la cultura com una cadena de la qual ell sols era una baula que en garantia la continuïtat, estudià i divulgà l’obra de literats gandians en els llibres Lluís Català: l’home i l’escriptura (1985), Gonçal Castelló: els dies i la memòria (2003); a més de textos sobre Josep Rausell en l’antologia De Josep Rausell a Pep Mosca (1997), o Damià Català, en els pròlegs als seus llibres evocatius Gandía: pinceladas de historia local (1983) i Brasas sin ceniza (1984), a més dels textos inclosos en Damià Català: 1909-1989 (1989). També col·laborà amb la narració “Record. (Una bella història d’amor, o quasi)” en el llibre col·lectiu Textos cordials: els escriptors saforencs a Josep Iborra (1997).

Una altra vessant de la seua producció és la dedicada als creadors plàstics: Luis Coll Alas (1985), en col·laboració amb Damià Català, i Els dies i els treballs del pintor Josep Díaz Azorín (2008), o els textos inclosos en Les hores fosques de l’ànima. 126 dibuixos de Just Cuadrado (1989), Mans/Azorín (1990) o Image du monde d’Antoni Miró (2004).

En l’àmbit literari inclogué textos o articles en Cairell, Lletres de Canvi, on formà part del consell editorial; L’Espill, El·lipsi, Ullal, Bagalina, Marina d’Art, Daina, Cavall Fort o Literatures.

Dins la seua obra narrativa primerenca destaquen el Premi Fundació Huguet de narrativa curta (1975), el Premi Vila de Teulada amb “Esquema per a quaranta-quatre documents nacionals d’identitat” (1977) i “Fins anells per a les agulles” (1979), amb què es presentà al segon Premi de Contes Malva-rosa. Aquell mateix any guanyà amb el dietari Oh! el I Premi Joan Martorell, un guardó a què continuà lligat com a jurat intermitentment i sobre el qual escriví en la introducció de l’opuscle commemoratiu i recopilatori Joanot Martorell. 25 edicions d’un premi literari (2003). L’any 1981 publica el conte “Matrícules d’honor” en la col·lecció El Conte del Diumenge, de la qual era cap de documentació, a més de prologar-hi el conte de Joan Perucho. I el 1982 guanya el Premi Andròmina amb la novel·la històrica Ducat d’ombres, que transcorre a Milparres, la fantàpolis que creà per referir-se al seu espai viscut. En l’últim paràgraf de l’obra, el protagonista exclama: “Què seria de mi sense la pàtria del somni? Com podria viure sense literatura?”, com un trassumpte de l’autor que, en una època de gran creativitat, vivia intensament el seu art. La següent novel·la fou ¡Esborreu-me el record! (1988). En l’endemig obtingué, juntament als coautors Ignasi Mora i Josep Piera, el Premi de la Crítica del País Valencià 1986 per l’obra Les quatre estacions, un recull d’impressions literàries vertebrades pel transcurs del temps, en què escriví paraules enamorades del seu territori nadiu. Així mateix, inclogué el conte “Diumenge 8 d’abril” en Antologia d’escriptors valencians (1984), amb selecció a cura de Marc Granell i Adolf Beltran, i també figura en l’Antologia d’escriptors de la Safor, a cura de Joan Pellicer i Enric Ferrer Solivares. L’any 1993 prologà el llibre Tinta fresca, que reunia els deu contes guanyadors del IX Premi El Gos i la Tortuga.

En el camp de la narrativa infantil publicà “Biel, cap de televisió” en Quaranta i quaranta. Mostra antològica dels contistes i il·lustradors catalans d’avui (1980) de l’editorial La Galera. Quant a la narrativa juvenil publicà Les ales d’Àngel Vidal (1985), diversament reeditada, i El llenguatge dels cavalls (1990). Després se centrà en el seu treball de professor i relegà la literatura durant una dècada. El retorn es produí amb una altra obra juvenil, Examen de verbs irregulars (2001), en què un alumne d’institut viu una aventura trepidant.

També conreà escadusserament la poesia en el llibre Foc secret (1992), en homenatge al poeta alcoià Joan Valls, editat per La Forest d’Arana; i en Trapig IV Mostra (Xeraco, 2001), en què inclogué “Aquella melmelada”, on evoca la que tastà a l’ermita de la Consolació, al Mont Sant de Llutxent. La seua dolçor inefable contrastava amb l’amargor de l’època: “Aquella dictadura d’odi, pistoles i pus / m’encenia les entranyes, amb sofre i ràbia”.

En la revista Literatures inclogué unes proses poètiques sobre la badia d’Altea, on el panorama es convertia en mirall de l’ànima. Havien tingut una llarga elaboració, ja que una part ja aparegué en la revista Marina d’Art (1989). El CEIC Alfons el Vell les publicà com a homenatge pòstum amb el títol 77 mirades a un mateix paisatge (2007) amb un estudi introductori profund i extens d’Enric Ferrer Solivares. Finalment, s’ha editat Oh! Dietaris inèdits (2017), amb pròleg de Rafa Gomar, que reuneix materials esparsos o desconeguts que formen part del seu llegat, dipositat a l’Arxiu de l’Ajuntament de Gandia. A més del reflex de la quotidianitat de l’autor i la seua personalitat, hi apareixen moltes referències a diversos literats com Joan Perucho, pel qual mostrà un gran interès, o personatges com el crític d’art Alfons Roig. La mort sobtada i prematura de Joan M. Monjo privà la narrativa valenciana d’un dels seus valors més singulars.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet