Clergue, músic i folklorista

El seu pare era fuster, i la seua mare, modista. Seguint el costum menestral de lliurar els fills del treball de la terra, l’ingressaren al seminari. L’1 d’octubre de 1899 cantà missa a la parròquia de Santa Maria la Major del seu poble i tres dies després hi aconseguí el càrrec de beneficiat organista. L’any 1910 s’obrí a Oliva un teatret lligat al cercle catòlic fundat pel plebà Salvador Campos, que hi dugué a l’escena la seua obreta El contribusionero, amb música d’Àlvar Marzal, que degué ser una de les seues primeres composicions. Tots dos tornaren a col·laborar en l’himne «Oliva te mare», dedicat a la Mare de Déu del Rebollet.

L’any 1912, el seu amic Francesc Tito (la Vilajoiosa 1874-1950), que exercia d’organista a la Col·legiata de Xàtiva, guanyà la plaça de segon organista de la catedral de València. L’animà a presentar-se per al lloc que deixava vacant i acabarà ocupant-lo durant la dècada següent. Foren uns anys d’aprenentatge musical i artístic. A Xàtiva, a més, conegué Santiago Rusiñol, que hi passava llargues temporades fins al punt que, uns anys després, en seria nomenat fill adoptiu. Possiblement com a fruit de la seua amistat, es despertà en ell l’amor per l’art i l’estima per la llengua pròpia, que trobaren expressió en les seues creacions pictòriques, en composicions musicals i en la recopilació de cançons populars valencianes.

Al desembre de 1922 es convertí, per oposició, en organista dels Sants Joans a València, on prompte entrà en contacte amb els sectors valencianistes. Al maig de 1923, Lo Rat Penat edità la «Pregària a la Mare de Déu dels Desemparats», amb lletra de Josep M. Bayarri i música d’Àlvar Marzal per a cant i piano, en homenatge a la patrona de la ciutat. Aquesta composició, també coneguda pels primers versos, «Santa Maria, clara com el dia», es cantà en actes de Lo Rat Penat durant els anys següents i en la Missa d’Infants que se celebra a la plaça de la Mare de Déu. Pertànyer a la «societat d’amadors de les glòries valencianes» li permeté establir lligams amb els principals literats i també animar a integrar-s’hi nous valors, com el seu jove paisà Salvador Soler Soler, que en seria constant col·laborador com a lletrista.

Pel gener de 1924, Marzal és nomenat director de l’escola coral de la institució i, com a resultat, al maig de 1927 fundà un cor que els anys següents actuà en actes de l’entitat al cap i casal i en pobles de l’Horta. Estava format per unes cinquanta veus mixtes entre les quals destacava la soprano Emília Muñoz, que Marzal descobrí i promocionà. Posteriorment seria la solista de la Coral Polifònica Valentina i professora de Cant en el Conservatori de València.

Segons Marzal, el cant de la veu humana constituïa una virtut perfecta de l’aristocràcia musical. D’altra banda, l’organista d’Oliva cercava la comunicació espiritual amb els auditoris amb la reinterpretació de les cançons populars que ell mateix recollia, analitzava i harmonitzava per al cant coral. Trobà el complement per a la seua labor divulgadora en el tenor Pasqual Roig, nascut a Rocafort, amb el qual realitzà molts actes consistents en una conferència on s’intercalaven les il·lustratives interpretacions del cantant. També realitzaren concerts conjunts que incloïen algunes composicions de Marzal, que les acompanyava al piano. Entre el repertori habitual hi havia algunes cançons basades en melodies populars, però amb la lletra de poetes contemporanis per tal de defugir aquelles que ridiculitzaven personatges locals o que ferien la moralitat. Predominaven les recollides a Oliva com «Cobles a la nit de Sant Joan», amb lletra de Josep Peris Celda, que solien cantar-la els xiquets del seu poble, ornats amb una diadema de floretes blanques de la corretjola; «Cançó de bressol», a imitació del cant de batre dels llauradors, amb lletra de Josep Gallego Vicent; «L’aigua canta», inspirada en el del reg del carabassí, habitual en les marjals; i «Cançoneta de la infantina», un fandanguet que es canta com a cançó de bressol, les dues amb lletra de Salvador Soler, que també posà lletra a «La dansa de l’amor», popular a Xàtiva i la Vall d’Albaida, a la qual, per evitar la monotonia, Marzal introduí una tornada més lenta procedent de les danses de Gandia. Així mateix, s’incorporà al repertori d’algunes masses corals la seua melodia folklòrica «La sembra», amb lletra de Jesús Morante Borràs, i deixà escrita «És bonica i valenciana», riberenca per a cor i piano, amb lletra d’Estanislau Alberola.

 

El seu entusiasme pel cant coral i per les cançons sorgides del poble, que reflectien tradicions i sentiments, propicià que l’any 1929, la Societat Coral El Micalet, que en altres temps havia tingut un orfeó preeminent com a bandera institucional, però darrerament havia caigut en letargia, el nomenara director de la secció coral per tal de revitalitzar-lo. L’entitat, a més de la seua capacitat i dedicació, valorava el fet que fora un clergue modern amb un ampli concepte de la vida i de la tolerància.

D’altra banda, participà en altres entitats ciutadanes de caràcter musical com la Societat Filharmònica, de la junta de govern de la qual formà part durant la República. Així mateix, en un moment en què l’anticlericalisme s’aferrissava i l’Església prenia part en la dreta catòlica i l’ensenyament religiós, Marzal accedia a ser director de la massa coral que, a l’inici del curs 1933-1934, es disposava a crear l’Escola d’Artesans de València, dedicada a l’educació de la classe obrera. També en aquest repte reeixí. Al juny de 1936, el ministre d’Instrucció i l’exministre Marcel·lí Domingo hi presidiren el repartiment de premis de final de curs. La massa coral de l’escola, dirigida per Marzal, interpretà una sardana, probablement per honorar l’il·lustre visitant. Així mateix, acompanyat pel tenor Pasqual Roig, pronuncià una conferència sobre el cant popular valencià, organitzada per l’Associació d’Amics de l’Escola Cossío, un projecte regeneracionista que seguia els postulats de la Institució Lliure d’Ensenyament, fonamentada en el laïcisme i el respecte a la consciència i a la personalitat de l’alumne.

Durant la postguerra compongué obres instrumentals com el poema simfònic «La sarpassa», per a quintet de corda; els «Gojos de sant Francesc», la pregària «Lluna sempre viva» i la salutació «Rosa virginal», dedicades a la Mare de Déu del Rebollet, i el poema líric «La guitarra», totes amb lletra de Salvador Soler; i «Deixondiment matinal», poema per a cor i piano, amb lletra del pare franciscà Bernardí Rubert.

Pel que fa a la seua labor de folklorista, la premsa local el comparava a Manuel Palau o Eduard López-Chavarri. Part de la seua compilació aparegué dins la col·lecció Cuadernos de Música Folklórica Valenciana, que editava la Institució Alfons el Magnànim. Manuel Palau, director d’una de les seues seccions, l’Institut Valencià de Musicologia, comprà el recull a Marzal, però aquest no el preparà ni l’ordenà, ni tan sols arribà a veure’l imprés, ja que els dos quaderns que en sortiren foren publicats pòstumament amb els títols Canciones y danzas de Oliva (1961), que també inclou cançons religioses, i Canciones y danzas del Condado de Cocentaina (1968), que presenta cançons de Nadal, de bressol, de labors agrícoles, infantils, humorístiques, romanços, tocates de dolçaina i danses. Quedaren per publicar les que recopilà a Alcoi.

La partitura d’algunes de les seues creacions musicals figura, amb comentaris sobre la seua tècnica compositiva, en el llibre de Josep Climent, Álvaro Marzal. Organista y músico olivense (1979), editat per l’Ajuntament d’Oliva.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Josep Climent. Álvaro Marzal. Organista y músico olivense. Oliva: Ajuntament d’Oliva, 1979.