Artesà i escriptor

Passà la infantesa a Vilallonga, el poble dels seus pares, al si d’una família nombrosa. Als 12 anys l’enviaren a València, a casa d’una germana adoptiva. A la ciutat aprén l’ofici de tallista i ceramista. Vivia al barri del Carme, prop de l’Església Evangelista Baptista, on ingressà cap a 1925. Allí coneix Elisa Garcia Villalba amb qui, després d’un llarg nuviatge, es casa a l’inici de la Guerra d’Espanya.

L’any 1929 fa el servei militar voluntari per no eixir de València. D’aquest període són els seus primes escrits, però, per raó de les seues obligacions castrenses, els signa Elisa, la qual cosa també li permetia adreçar-se directament a les dones valencianes per esperonar-les a educar els fills en la valencianitat. Aquests articles aparegueren en el setmanari Avant i el butlletí Acció Valenciana. A més, també participà en el concurs de contes infantils convocat per Nostra Novel·la, que li edità el titulat El violí, encara signat per Elisa Garcia Villaba.

Una vegada acabat el servei militar, a l’inici de la República, s’involucra ja directament en les entitats valencianistes. Per exemple, és dels membres fundadors del Centre d’Actuació Valencianista, organisme apartidista de caràcter eminentment cultural. També insereix en el setmanari El Poble Valencià articles on demana un major ús de la llengua per tal d’accelerar la valencianització de la societat i critica la manca de dinamisme amb què els partits polítics majoritaris afronten la consecució de l’Estatut d’Autonomia.

A continuació enceta la seua col·laboració en el setmanari El Camí, que també acollia els diversos corrents del valencianisme. De vegades hi signava amb el pseudònim J. Mig. Hi publica escrits de reivindicació lingüística cada vegada més radicalitzats. Possiblement per això acaba dedicant-se preferentment a la crítica cinematogràfica amb els pseudònims Dr. Argos, Argos o, simplement, A. Era una tasca que podia realitzar més desapassionadament. Les seues ressenyes mostren un criteri propi i una orientació progressista. Hi blasma la buidor del cinema comercial americà, que contraposa al bon fer de la cinematografia europea, així com els antiartístics doblatges enfront dels quals defensa les versions originals subtitulades. A més, exigeix als empresaris la projecció de pel·lícules de qualitat per tal d’educar el gust del públic i remarca la funció dels cineclubs. En el vessant literari, hi publica el conte El preu, premiat en un concurs del mateix setmanari.

L’escàs temps lliure que li deixa l’ocupació laboral l’esmerça en l’oficina del CAV i, especialment, en la seua secció d’excursionisme. També estableix contacte amb cercles esperantistes i naturistes de la ciutat. Finalment abandona el CAV i El Camí per divergències ideològiques després de comprovar el fracàs del «valencianisme totalitari» propugnat per Joaquim Reig.

També envià algun alguns articles al periòdic barceloní Nosaltres sols!, baluard del catalanisme independentista, però amb una orientació també unitària. Mascarell hi critica l’anticatalanisme existent a la ciutat de València, crida a un nacionalisme conscient per tal de frenar l’imperialisme espanyolista i reclama un ús ple de la llengua pròpia al mateix temps que refusa la trampa del bilingüisme.

Posteriorment realitza la crítica cinematogràfica en El País Valencià, periòdic de l’esquerra valencianista, i mostra una acostament a la doctrina marxista que el durà a ingressar en les Joventuts Socialistes Unificades i, a continuació, en el Partit Comunista, on aferma l’amistat amb Josep Renau.

En la immediata postguerra, anorreades les iniciatives polítiques del valencianisme i amb la por contínua de ser detingut, practica l’excursionisme amb Emili Beüt en un grup escolta que anomenen simbòlicament Penya del Drac Alat. En fundar-se, l’any 1945, el Centre Excursionista de València, s’hi incorporen.

Comença a participar en les tertúlies dels cenacles literaris i col·labora en les escasses plataformes que li permeten escriure en català: les revistes falleres com Pensat i Fet, els llibrets de falla i l’Almanaque de Las Provincias. Fa amistat amb Xavier Casp i publica un poema en la revista Esclat, de l’editorial Torre, però es decanta per Lo Rat Penat, on havia entrat el seu mestre i guia, Carles Salvador, amb el propòsit de realitzar una labor lingüística i literària popular que permetera resistir en un temps en què la llengua pròpia patia una marginació quasi absoluta.

L’any 1949, l’editorial Lletres Valencianes, propietat de Ricard Sanmartín, li publica el poemari Verd i blau, amb pròleg de Carles Salvador, que presenten en una sessió literària de Lo Rat Penat. Els anys 1951 i 1953 participa en les Taules de Poesia. L’any 1956 apareix en l’Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), elaborada per Joan Fuster. I el 1959 publica en l’editorial Sicània, de Nicolau Primitiu, el poemari Baladre, prologat per Sofia Salvador. En tots dos llibres s’inspira en el paisatge que es contempla des de la caseta que construí a la partida de les Tancades, situada entre Vilallonga i el circ de la Safor, i les emocions que li desperta, especialment la muntanya que també dona nom a la comarca.

Així mateix, conreà la narrativa, però eren temps poc propicis per a la novel·la per la manca d’empenta editorial i una implacable censura que no permetia reflectir la realitat ni concedir a la llengua pròpia cap espai de normalitat. L’any 1949 presenta la novel·la Romeu, un camarada als Jocs Florals de Lo Rat Penat i obté el primer accèssit a la millor obra narrativa. Ricard Sanmartín s’ofereix a editar-la, però, després de dos anys d’espera, la censura li denega el permís d’estampació. L’any següent n’enllesteix una altra, L’ànima encara, que romandrà inèdita, i encara l’any 1959, la titulada El darrer capítol, que també ha de guardar en un calaix perquè Nicolau Primitiu tem els problemes que li podia ocasionar la publicació d’uns textos que considerava massa agosarats.

Amb Romeu, un camarada no s’hi resignà i la presentà, també sense sort, al Premi Catalònia que convocaven a Mèxic els catalans de l’exili. Aquells contactes li permeteren incloure alguna narració en la revista Pont Blau. També en publicà en la col·lecció «Nostres Faulelles», de l’editorial Sicània, i «Els autors de l’ocell de paper», de la barcelonina Editex. A més, fou antologat en el Recull de contes valencians, amb tria i pròleg de Joan Fuster, que aparegué l’any 1958 en l’editorial Albertí.

Com a llibres unitaris publicà els aplecs Joaquim i els seus amics (Lletres Valencianes, 1953), que conta les aventures d’un xiquet vilallonguer entremaliat, alter ego de l’autor, i De la vall al cim (Sicània, 1957), on presenta personatges populars de la mateixa localitat i llegendes de la contrada.

L’any 1961 emigra a Suïssa, on tenia familiars, per tal de superar la penúria econòmica causada per una llarga hospitalització del seu fill. S’endú una impressió dolenta de l’egoisme de la societat, però en canvi envia articles a la revista Valencia Cultural, dirigida per Vicent Badia Marín, elogiant el poliglotisme i la política lingüística amb les minories i comparant-la amb la situació valenciana.

L’any 1965 obté el premi a la millor comèdia de costums valencians en els Jocs Florals amb la peça Una estrela enmig del Serpis, que reviu la troballa de la Mare de Déu de la Font en un gorg del riu per Senent Pla. Es tracta d’una història important en la religiositat popular de Vilallonga. Fou representada per un grup d’aficionats del poble, però no passà per la impremta.

Aquest amor profund a la vila propicià que l’Ajuntament l’en nomenara cronista. Complí la seua responsabilitat presentant ponències a l’Assemblea de Cronistes Oficials del Regne de València i al I Congrés d’Història del País Valencià, a més dels seus articles en els llibres de festes i l’elaboració de la monografia La Vall de la Safor (1977), que va ser estampada pòstumament en la impremta Fermar, propietat d’un altre insigne autodidacta, el lexicògraf Francesc Ferrer Pastor.

El seu treball més conegut correspon a una altra faceta dels seus interessos: el llibre Amics de muntanya. Excursionisme i plantes medicinals (Sicània, 1961), on recollí el que havia aprés des de menut sobre l’etnobotànica i la fauna en les seues caminades per les muntanyes valencianes. Una autèntica enciclopèdia popular de la relació de l’home amb la natura, explicada de forma senzilla i amena. Fou reeditat per Tres i Quatre l’any 1981.

Josep Mascarell i Gosp fou un destacat valencianista, d’obra diversa i capdavantera en molts aspectes. Gosà escriure novel·les pràcticament sense antecedents valencians, i s’avançà a l’auge de la història local i als estudis de tema ecològic. L’any 1991 el CEIC Alfons el Vell li publicà, en un acte de reconeixença a la seua trajectòria, la novel·la que les vicissituds de l’època li deixaren inèdita: Romeu, un camarada.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Capítols de llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. «Estudi introductori», a: Josep Mascarell i Gosp. Romeu, un camarada. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1991, p. 9-137.

Articles en publicacions periòdiques

---

Diversos autors. «Monogràfic Josep Mascarell i Gosp» a: Bresca, núm. 29, 2010.